Retrat de Ferran Valls i Taberner. Font: Fototeca.cat
Veu redactada:

Jurista, historiador medievalista català i polític.

Ferran Valls i Taberner va néixer el 31 de març de 1888 a Barcelona. Formà part d’una família formada per juristes, catedràtics, empresaris, polítics, banquers i eclesiàstics. Fou el primer de deu germans: Josep, Joan, Joaquim, Maria, Isabel, Pilar, Isidre, Lluís (que va morir als pocs mesos) i Domingo. La seva mare era la germana de Domingo Taberner, conegut banquer. El pare, Isidre Valls Pallarola, era enginyer i havia estat diputat en les eleccions legislatives pel districte de Solsona, el 1899, el 1901 i, també, el 1903. Així mateix, fou senador per Lleida el 1918 i 1919. Isidre tenia molt bona relació amb els ambients conservadors de Madrid. Mantenia una gran amistat amb el mateix Antoni Maura, amb el seu fill Gabriel, Elías Tormo i altres. [1]

Ferran es va casar amb Marcel·lina Arnó i Maristany el 1916. Amb ella va tenir set fills: Antoni, Francesc Xavier, Pere, Fèlix, Lluís, Montserrat i Maria Rosa. La seva llar a Barcelona es trobava al carrer de Girona, 4, 2n 1a.

Pel que fa a l’àmbit acadèmic, Ferran ingressà al col·legi que la Companyia de Jesús tenia al carrer de Casp de Barcelona, el 1896, on també hi estudià el batxillerat. En aquesta etapa d'estudiant va fer amistats que va mantenir tota la vida: Joaquim M. de Nadal, Agustí Calvet, Josep M. López-Picó, Manuel Reventós i Bordoy, Lluís Nicolau i d’Olwer o Jordi Rubió i Balaguer, entre altres. L'any 1909 es titulà en Dret, Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1910 publicà uns quants articles a la revista Estudis Universitaris Catalans.

En els seus anys de joventut, juntament amb Ramon d'Abadal, féu un viatge per Europa amb estades a França, Suïssa, Bèlgica —on visitaren l'Exposició Internacional— i Alemanya. En tornar es traslladà a Madrid per a fer-hi dos doctorats, un en història i l’altre en dret, però abans d'acabar-los els va interrompre en rebre una beca per estudiar a L’École des Chartes i a la Facultat de Dret de París, on es matriculà el curs 1910-1911. El 1915, per encàrrec de la Diputació de Barcelona, va publicar l’obra: Privilegis i ordinacions de la Vall d’Aran. [2]

Un cop acabats els doctorats, fou nomenat professor d’història de Catalunya dels Estudis Universitaris Catalans i guanyà les oposicions al cos d’arxivers. Fou destinat primer a l’Arxiu d’Hisenda de Tarragona i, poc temps després, nomenat director de la secció històrica de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Diputació de Barcelona. El 1918 es presentà, sense èxit, a les oposicions a la càtedra d’Història de la Universitat de Barcelona i, aquell mateix any, fou nomenat adjunt de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Al llarg de la seva vida va pertànyer a moltes associacions. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1913), de l’Associació Catalana de la Premsa (1923) i de l’Associació de Periodistes de Barcelona (1930). El 1921 fou secretari dels Jocs Florals de Barcelona. El 1932 fou elegit president de la Junta del Conservatori del Liceu i vicepresident de l'Ateneu Barcelonès. I, finalment, de 1939 a 1942, fou president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

En l'àmbit polític, es va afiliar a la Lliga Regionalista l’any 1907. El 1914 es va presentar com a candidat pel Solsonès per a les eleccions a Corts del 8 de març d'aquell any, però no va resultar escollit. El 1916 va rebre l'encàrrec de Francesc Cambó de redactar, des de l'Oficina Jurídica de la Lliga Regionalista, unes bases per a la constitució d'un estatut d'autonomia, que acabaren essent la base de l’estatut de 1919, que no fou acceptat pel Govern espanyol. [3]

Després d’un període de forta inestabilitat política, el 12 de juny de 1921, es van convocar eleccions provincials i la Comissió d’Acció Política de la Lliga Regionalista demanà a Ferran Valls i Taberner que s’hi presentés pel districte de Berga-Manresa. En aquell moment, Ferran Valls i Taberner ja s'havia creat una imatge d'intel·lectual sòlid, honest i catalanista. Ho confirmen el nombre de vots que va aconseguint: 12.018. Un cop dins l'Assemblea de la Mancomunitat, el juny de 1921, va ser nomenat membre de la Comissió Auxiliar d’Actes i de la Comissió d’Interessos Generals. El 2 de setembre de 1921 va ser designat per ocupar una de les vacants del Consell de Pedagogia. El 3 de setembre de 1921, va participar en el debat sobre si la Mancomunitat de Catalunya havia de posicionar-se pel que feia a la situació de l’Estat espanyol en la guerra del Marroc. Aquesta discussió va començar per una instància del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria, que demanava a la institució que s'hi manifestés en contra. Ferran Valls i Taberner va decidir defensar aquesta proposta, tot argumentant que aquesta guerra suposava una pèrdua de diners i de vides innecessària. Finalment, es va acordar enviar un telegrama al president del Govern espanyol, per tal de fer-li saber que la Mancomunitat de Catalunya desitjava que s’acabés aquell conflicte bèl·lic. [4]

Entre 1921 i 1922, Ferran Valls i Taberner va ser elegit membre de la comissió provincial. Dins aquesta es va encarregar d'«Exposiciones y concursos, Instrucción Pública, Bellas Artes, Museos, Archivos i Bibliotecas y censo de población». També com a diputat va formar part del Patronat de l’Escola Especial de Comerç i va visitar, el 16 de maig de 1922, Puig i Cadafalch,  per entregar-li una comunicació subscrita per tots els alcaldes dels pobles que componien el districte de Manresa, en la qual s’adherien a la campanya en pro de la concessió de la xarxa telefònica urbana a la Mancomunitat de Catalunya. El 27 de juliol de 1922 va ser elegit per formar part de la ponència mixta designada d’acord amb les bases provisionals per al règim docent en els establiments de beneficència de la Mancomunitat. [5]

Per encàrrec de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, l'any 1922 va publicar, amb la col·laboració de Ferran Soldevila, l'obra Història de Catalunya. Aquell any també guanyà les oposicions a la càtedra d’Història d’Espanya de la Universitat de Múrcia. Un any després, el setembre de 1923, a causa de la gran quantitat d'obligacions que tenia, va demanar una excedència.

Amb el cop d'estat de Primo de Rivera, el setembre de 1923, s'allunyà de l'activitat política. No obstant això, va defensar en diverses ocasions la llengua catalana: l’any 1926 va protagonitzar una campanya de defensa de la Junta de Govern del Col·legi d'Advocats, que havia estat cessada i condemnada al desterrament per negar-se a publicar la seva Guia Judicial en castellà. Així mateix, el 1927, va dirigir, junt amb Joan Estelrich i Ernesto Giménez Caballero, una exposició sobre el llibre català a la Biblioteca Nacional. Finalment, l'any 1928, fou detingut durant sis dies per redactar una memòria en defensa de l'ús del català en les predicacions eclesiàstiques. No obstant això, quan sortí, el 1929, entrà d'agregat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i, al cap de poques setmanes fou nomenat director.

En caure la dictadura de Primo de Rivera va recuperar el càrrec de diputat per Manresa-Berga que havia obtingut el 1921 i el mantingué fins el 14 d'abril de 1931, quan es proclamà la República. Durant aquesta etapa va formar part, com a diputat de la Junta del Patronat de l’Escola d’Art Dramàtic, de la Comissió de Pressupostos, de la Junta de Govern de les Cases Provincials de Caritat i de Maternitat i Expòsits, de la Junta Provincial de Protecció de la Infància i de la Junta Mixta de Museus.

El 1931 es presentà, sense èxit, a les eleccions a les Corts Constituents i, tot si ser de la Lliga, participà també en la redacció de l'Estatut de Catalunya que Macià encarregà. Aquell any fou nomenat per Marcel·lí Domingo director de la Biblioteca Universitària de Barcelona. El 1932 fou candidat per la Lliga Regionalista a les eleccions al govern català, fou escollit i, malgrat ser un polític de la dreta catalana, sempre fou respectat, fet que el va permetre ser escollit per integrar la Comissió Jurídica de la Generalitat de Catalunya.

En esclatar la guerra civil espanyola s’exilià a Roma. Més endavant, tornà a Espanya i es posà al servei del govern del dictador Francisco Franco, primer a Burgos i més endavant a Còrdova. El 2 d’octubre de 1937 fou enviat a l'Amèrica del Sud, juntament a una comissió d’intel·lectuals, per tal de guanyar suports pel bàndol franquista. El 28 de gener de 1939 es va instal·lar a Barcelona, on va ser nomenat catedràtic d’història universal a la UB, president de l’Escola de Bibliotecàries i director de la Corona d’Aragó. Aleshores va escriure el llibre La reafirmación espiritual de España, que agrupava, un conjunt de conferències i articles publicats en diversos mitjans com La Vanguardia, en els quals denunciava els errors de la burgesia catalana per haver optat pel catalanisme polític i, en canvi, defensava la política aplicada per el nou règim dictatorial.

Va morir a Barcelona l’1 d’octubre de 1942, com a conseqüència d’una intervenció quirúrgica sense importància.

 

[1] Josep M. Mas Solench, Ferran Valls i Taberner. Jurista historiador i polític. Barcelona: Edicions Proa, 2002.

[2]Josep M. Mas Solench, Ferran Valls i Taverner. Semblança biogràfica. Barcelona: IEC, 2004.

[3] Josep Arqué i Carré, Itinerari polític i ideològic de Ferran Valls-Taberner. De la República al franquisme (1931-1942). Tesi doctoral Humanitats. UAB, 2009.

[4] Arxiu de la Diputació de Barcelona (ADB). Actes de l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya, 3 de setembre de 1921.

[5] ADB. Llibre de Registre dels diputats provincials que integren la Diputació de Barcelona, exp. 1888-1930.

 

 

-BIBLIOGRAFIA DIPUTAT -IMATGES I DOCUMENTS
[FITXA COMPLETA]