Rafael Ulled i Altemir.
Veu redactada:

Rafael Ulled i Altermir fou un advocat, enginyer i polític nascut a Sariñena (Osca) el 1885, però que ja de ben petit es traslladà a viure a Catalunya amb tota la família, primer a Lleida i després a Barcelona, de resultes de l’ofici del seu pare, Antonio Ulled Ballarín, que era agent de negocis. La política de caire republicana i obrerista estigué sempre present a casa els Ulled, i prova patent n’és que Antonio Ulled fou regidor a Barcelona pel Partit Republicà Radical el 1909 i els seus germans també dugueren a terme una tasca política important a través del PRR. Cal destacar també que es casà amb Josepa Moscardó Escribá.

Rafael Ulled es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona, però cursà també els estudis d’enginyeria industrial. Fou un destacat membre, amb son germà Josep, de les Joventuts del Partit Radical, i n’arribà a ser president de la Federació Catalanobalear entre 1914 i 1917. Com a màxim exponent dels Jóvenes Bárbaros de Lerroux, participà activament en els incidents ocorreguts durant la Setmana Tràgica a Barcelona, i fou considerat un dels instigadors de la crema de convents i dels qui intentaren, sense èxit, proclamar la República des del balcó de l’ajuntament. Exiliat temporalment a França amb son germà justament per por de represàlies, retornà temps després per fer-se càrrec de la defensa d’alguns dels encausats, gràcies a les bones relacions amb militars que feren que es retiressin els càrrecs en contra seu; de fet, serví d’enllaç entre el Partit Radical i membres de l’exèrcit que els eren afins.

Durant aquells anys fou també impulsor i líder de la Juventud Republicana Aragonesa a Barcelona, amb els seus germans Jesús i Josep, organització molt propera a PRR. D’altra banda, fou també impulsor del diari de les Joventuts Radicals La Rebeldía el 1906. Seguint les consignes dictades per Lerroux, els Ulled i altres membres de La Rebeldía solien interrompre els mítings de la Solidaritat Catalana amb crits a favor d’Espanya i del mateix Lerroux, que acabaven derivant en trifulgues i baralles, i arribaren a constituir-se com un veritable grup d’acció.

Representant, doncs, de l’ala més extremista del partit, es presentà a les eleccions municipals de 1907, sense èxit, i fou partícip, també de les protestes contra la guerra del Marroc el 1909, que acabaren conduint a l’esclat del moviment de la Setmana Tràgica.

El 1911 es presentà a les eleccions provincials pel PRR pel districte II de Barcelona, que englobava els partits judicials de Parc i Nord, i obtingué 11.542 vots. Com a membre de la Diputació, formà part de la Comissió Provincial de 1912-1913 com a encarregat de l’Administració municipal, propietats locals i assumptes contenciosos locals, de la Comissió de Governació i del comitè executiu de l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques el 1915. Formà part de la primera assemblea de la Mancomunitat de Catalunya. A més, de 1915 a 1921 fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona, sense abandonar el seu activisme de carrer i de partit.

Molt arrelat als seus orígens, el 1923 apareixia en un acte amb polítics aragonesos com a president del Centre Aragonès de Barcelona, sorgit arran de la constitució de la Casa de la Democràcia Aragonesa a Barcelona, fundada pel seu germà Jesús. De fet, el 1928 l’alcalde de Saragossa assistí a un banquet a Barcelona per donar la medalla d’or de la ciutat a Rafael Ulled per la seva tasca al capdavant del Centre: al Metropolitan Hotel es féu un banquet en el seu honor, organitzat pel Centre Aragonès, la Joventut Republicana Aragonesa, la Unió Aragonesista i el Club Taurí.

El 1931 fou escollit diputat a Corts per Osca, i com a membre històric del PRR, membre del comitè executiu i amic personal de Lerroux, fou nomenat vocal del partit al Congrés. Es tornà a presentar el 1933 i 1936 però en aquestes ocasions sense èxit. Es mogué per tot l’Estat espanyol efectuant mítings. Per la seva fidelitat, el 1933 fou nomenat director general de Treball (càrrec que ocupà dos anys) i president de la Confederació Hidrogràfica dels Pirineus Orientals.

Amb l’esclat de la Guerra Civil fou detingut a Barcelona i empresonat al vaixell Uruguai, on segons la bibliografia morí el 1937. Tanmateix, les dades ofertes pel projecte del Cost Humà de la Guerra Civil a Catalunya, extretes del Registre Civil, indiquen que fou tret del vaixell per un grup d’extremistes, que l’assassinaren. Morí de resultes de ferides d’arma de foc a l’Hospital Militar de Vallcarca el 29 d’abril de 1938 i el cos fou traslladat al cementiri del Sud-Oest.

-BIBLIOGRAFIA DIPUTAT -IMATGES I DOCUMENTS
[FITXA COMPLETA]