Joan Rovira i Agelet.
Veu redactada:

Joan Rovira i Agelet fou un advocat i polític nascut a Barcelona entre 1868 i 1869. Va pertànyer a una coneguda i destacada nissaga de juristes lleidatans de la segona meitat del segle XIX i tot el segle XX. Era fill de Josepa Agelet Montaner, que provenia d’una família de comerciants lleidatana, i de l’advocat barceloní Joan Rovira Pastor, casats el 24 de juny de 1865 a Lleida. Rovira Pastor, de quaranta-tres anys, era vidu de Maria Saavedra quan es va casar en segones núpcies amb Josepa, de vint-i-cinc, amb la qual va tenir tres fills: Joan, Fortunata i Enriqueta Rovira Agelet. La seva germana Fortunata va casar-se amb Josep Gosé Blàvia, pèrit agrònom, els quals foren els pares del genial pintor lleidatà Xavier Gosé Rovira, nebot de Joan Rovira Agelet.

Joan Rovira Agelet també era cosí d’Antoni Agelet i Romeu (Lleida, 1874-1943), regidor de l’Ajuntament, alcalde de Lleida en els anys 1905 i 1916, i diputat provincial en els anys 1917 i 1921 amb el Partit Liberal. Ambdós pertanyien a la nissaga liberal encapçalada per Miquel Agelet i Besa, un altre cosí seu, que fou regidor a la Paeria de Lleida, president de la Diputació entre 1883 i 1884, diputat del seu partit pel districte de Lleida i Solsona en diverses eleccions generals a les Corts, senador per elecció el 1896 i 1899, i senador vitalici des de 1903.

Joan Rovira Agelet va casar-se amb Jacinta Roure Lima, una exiliada cubana que havia arribat a Barcelona amb els seus pares arran de la independència de Cuba. El matrimoni va tenir dos fills: Joan Rovira Roure, advocat, i Josefina Rovira Roure, casada el 1920 amb Aurelio Soria Gómez, tinent d’infanteria.

Rovira Agelet obtingué la llicenciatura de Dret per la Universitat de Barcelona al desembre de 1893 i s’instal·là a Lleida. El seu primer destí fou d’oficial de sala de l’Audiència de Lleida de 1894 a 1901. Seguidament, el 3 de maig de 1895, obrí un despatx d’advocat a la plaça Constitució (actualment Sant Joan) número 23, en el primer pis. Al juny de 1901, amb l’arribada dels liberals fusionistes al poder, fou nomenat jutge municipal de l’Ajuntament de Lleida i vocal de la Junta d’Instrucció Pública.

Inicialment, milità als rengles catalanistes: fou secretari, vicepresident segon i vicepresident primer del transcendental Centre Escolar Catalanista, format per estudiants i presidit entre altres per Prat de la Riba, Cambó o Puig i Cadafalch, mentre estudiava Dret a Barcelona. En aquesta línia participà en la constitució i les reunions de l’Assemblea General de Delegats d’Unió Catalanista fundada el 1891 i va estar present, com a delegat de Lleida, en les reunions de Manresa de 1892, Reus de 1893 i Olot de 1895.

Instal·lat ja a Lleida, fou secretari de l’Associació Catalanista de Lleida al novembre de 1894 i participà en la instauració dels Jocs Florals el 1895. A més, el 1899 fou fundador i redactor del setmanari La Veu del Segre. La seva implicació amb el catalanisme fou tan gran que el governador de Lleida José Martos O’Neale, conegut per la seva catalanofòbia, el va voler detenir a l’abril de 1901, tot i que finalment no ho va poder fer per manca de proves i per l’ajut que va rebre del Col·legi d’Advocats de Lleida.

Amb tot, els seus plantejaments polítics eren molt particulars, ja que era defensor de l’autogovern provincial i no per al Principat. Aquest peculiar enfocament fou conegut com a rovirisme o provincialisme i el separà gradualment del catalanisme que defensava l’autogovern català, per la qual cosa el 1911 es desvinculà de la Lliga i ingressà al Partit Liberal controlat pels Agelet. Ja dins el Partit Liberal, passà a dirigir, primer, El Pallaresa —principal òrgan de difusió dels liberals lleidatans seguidors de la família Agelet—, i després El País. Abans, en la dècada de 1910 fou degà del Col·legi d’Advocats de Lleida.

Joan Rovira arribà a la Diputació el 1904 en una elecció parcial al districte de la Seu-Sort, tot i que després fou derrotat a les eleccions regulars del 1905 en el mateix districte per la Lliga Regionalista. En aquella primera curta estada a la diputació va exigir, per primer cop en una sessió, que es parlés en català a la Diputació de Lleida.

Posteriorment, assolí una acta en les eleccions de 1909, 1913 i 1917 pel mateix districte. Durant l’anualitat 1911-1912 exercí la vicepresidència de la Comissió Provincial i entre 1917 i 1919 va ser president de la Diputació de Lleida. Al novembre de 1917, quan morí Enric Prat de la Riba Sarrà, pretengué la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, però fou derrotat per Josep Puig Cadafalch.

A més, el 1917 era membre del Consell Provincial de Foment i un any abans ocupà un lloc en la primera Junta Provincial i primer comitè executiu del Partit Liberal Autonomista, una refundació del Partit Liberal a Lleida per oposar-se a la puixança de la Lliga Regionalista. El nou partit unia les dues faccions liberals que hi havia fins llavors a la província encapçalades per Miquel Agelet Besa de la dinàstica monàrquica i Emili Riu de tendència demòcrata. La formació apostava per l’autonomia de Catalunya dins Espanya, malgrat que Rovira n’era defensor en l’àmbit provincial i no regional. Així, durant el temps que va estar en la Mancomunitat i la Diputació, va exposar les seves tesis provincialistes, amb l’ajut del seu cosí Antoni Agelet, que s’oposaven a les regionalistes autonomistes de la Lliga. Agelet i Rovira temien que la Mancomunitat de Catalunya engolís la Diputació de Lleida i la seva realitat provincial amb llaços a l’Aragó, la qual veien diferent de la realitat global de la resta de Catalunya.

A començaments de 1919 la seva deriva fou ja clarament espanyolista, ja que s’integrà en el nucli de polítics fundador de la Unión Monárquica Nacional, un grup polític fundat a Catalunya per contrarestar la puixança de la Lliga i els republicans catalanistes. El president era Alfons Sala, futur president de la Mancomunitat de Primo de Rivera, i els signants del primer manifest eren elements de l’alta burgesia catalana i l’aristocràcia. Joan Rovira Agelet apareixia encara com a president de la Diputació de Lleida i donava suport al primer manifest, que justificava la creació del grup, que no partit polític, al març de 1919.

Finalment, Joan Rovira morí a Lleida el 27 de març de 1920 als cinquanta-un anys. Cal destacar que el seu fill, Joan Rovira Roure, li seguí els passos, ja que fou un advocat i polític, i fou escollit diputat al Parlament de Catalunya de 1932 per la Lliga Regionalista a més de convertir-se en un dels dirigents de la Lliga més actius a Lleida, en la seva facció més dretana. Al final, fou jutjat pel Tribunal Popular el 1936 i condemnat a mort i executat el 27 d’agost d’aquell any.

Cal destacar també el nét de Joan Rovira Agelet i fill de Rovira Roure, anomenat Joan Rovira Tarazona. També fou un destacat advocat i polític que des de 1957 fou advocat de l’Estat, el 1971 sotssecretari d’Hisenda i el 1976 de Seguretat Social. Militant de la UCD des de la seva fundació, fou diputat per Càceres des de 1977 fins a 1982. Posteriorment, entre 1986 i 1989, fou diputat per Alacant per Coalición Popular. Entre 1980 i 1982 fou delegat del Govern a Catalunya i durant la Transició, fou ministre de Sanitat i Seguretat Social en el govern d’Adolfo Suárez des de 1979 fins a 1980.

-BIBLIOGRAFIA DIPUTAT -IMATGES I DOCUMENTS
[FITXA COMPLETA]