Veu redactada:

Advocat i polític. Joan Rovira va pertànyer a una coneguda i destacada nissaga de juristes lleidatans de la segona meitat del segle XIX i tot el segle XX. L'esmentat Rovira Agelet era fill de Josepa Agelet Montaner (Lleida, 1840 – 25.01.1922), que provenia d'una nissaga de comerciants lleidatana, i l'advocat barceloní Joan Rovira Pastor (Barcelona, 1922 – Barcelona, 28.08.1901), casats el 24 de juny de 1865 a Lleida. Rovira Pastor, de 43 anys, era vidu de Maria Saavedra quan es va casar en segones núpcies amb Josepa de 25, amb la qual van tenir tres fills: Joan, Fortunata i Enriqueta Rovira Agelet. La seva germana Fortunata, va casar-se amb Josep Gosé Blàvia, pèrit agrònom, que foren els pares del genial pintor lleidatà Xavier Gosé Rovira (1876–1915), nebot de Joan Rovira Agelet.

Joan Rovira Agelet també era cosí d'Antoni Agelet i Romeu (Lleida, 1874–1943), regidor de l'Ajuntament, alcalde de Lleida en els anys 1905 i 1916, i diputat provincial en els anys 1917 i 1921 amb el Partit Liberal. Ambdós pertanyien a la nissaga liberal encapçalada per Miquel Agelet i Besa (Lleida, 1845–1915), un altre cosí seu, que fou regidor a la Paeria de Lleida, president de la Diputació (1883-1884), i diputat del seu partit pel districte de Lleida en diverses eleccions generals a les Corts (1886, 1893, 1898 i 1901), per Solsona (1891), senador per elecció (1896 i 1899) i senador vitalici des de 1903.

Rovira Agelet va casar-se amb Jacinta Roure Lima, una exiliada cubana que havia arribat a Barcelona amb els seus pares arran de la independència de Cuba. Aquest matrimoni va tenir dos fills: Joan Rovira Roure, advocat; i Josefina Rovira Roure, casada el 1920 amb Aurelio Soria Gómez, tinent d'infanteria.

Rovira Agelet obtingué la llicenciatura de Dret per la Universitat de Barcelona el desembre de 1893 i s'instal·là a Lleida. El seu primer destí fou d'oficial de sala de l'Audiència de Lleida de 1894 a 1901. Seguidament, el 3 de maig de 1895, obrí un despatx d'advocat a la plaça Constitució (Sant Joan), número 23, en el primer pis. El juny del 1901, amb l'arribada dels liberals fusionistes al poder, fou nomenat jutge municipal de l'Ajuntament de Lleida i vocal de la Junta d'Instrucció Pública.

Inicialment, milità als rengles catalanistes: fou secretari (octubre 1889 - setembre 1890), vicepresident segon (octubre 1891 - setembre 1892) i vicepresident primer (octubre 1892 - setembre 1893) del transcendental Centre Escolar Catalanista (format per estudiants i presidit entre altres per Prat de la Riba, Cambó o Puig i Cadafalch) mentre estudiava Dret a Barcelona. En aquesta línia participà en la constitució i les reunions de l'Assemblea General de Delegats d'Unió Catalanista fundada el 1891. Així, Rovira va estar present, com a delegat de Lleida, en les reunions de Manresa (1892), Reus (1893) i Olot (1895).

Instal·lat a Lleida fou secretari de l’Associació Catalanista de Lleida (novembre de 1894) i participà en la instauració dels Jocs Florals el 1895. Així, el 27 de juliol de 1899, apareixia La Veu del Segre, un setmanari en català fundat, entre altres, per Rovira i Agelet, i en el qual feia de redactor. La seva implicació amb el catalanisme fou tan gran que el governador de Lleida José Martos O'Neale, conegut per la seva catalanofòbia, el va voler detenir, l'abril del 1901, tot i que finalment no ho va poder fer per manca de proves. En aquest procés rebé l'ajut del Col·legi d'Advocats de Lleida, «per sas opinions regionalistes, lo Sr. Rovira, en qui han vist sempre à un digne funcionari de l'administració de justícia fidel cumplidor del seu deber, sens que's tinga noticia dels radicalismes ni censures que se li volen atribuir contra les institucions». (La Veu del Segre, 28.01.1900, p. 3).

Amb tot, els seus plantejaments polítics eren molt particulars, ja que era defensor de l'autogovern provincial i no per a la regió o, al seu dia, la Mancomunitat. Aquest peculiar enfocament fou conegut com a rovirisme o provincialisme i el separà gradualment del catalanisme que defensava l'autogovern de la regió, per la qual cosa en 1911 es desvinculà de la Lliga i ingressava en el Partit Liberal controlat pels Agelet. Álvarez Pallás considerava que Rovira Agelet era un polític «liberal, sagaz y polemista».

Ja dins el Partit Liberal, passà a dirigir, primer, El Pallaresa (1906 i 1912), principal òrgan de difusió dels liberals lleidatans seguidors de la família Agelet; i després El País, el diari que dirigia el 1920 quan morí. Abans, en la dècada de 1910 fou degà del Col·legi d'Advocats de Lleida.

Joan Rovira arribà a la Diputació el 1904 en una elecció parcial al districte de la Seu - Sort, tot i que després fou derrotat a les eleccions regulars del 1905 en el mateix districte per la Lliga Regionalista. En aquella primera curta estada a la diputació va exigir, per primer cop en una sessió, que es parlés en català a la Diputació de Lleida.

Posteriorment, assolí una acta en les eleccions de 1909, 1913 i 1917 pel districte de la Seu - Sort. Durant l’anualitat 1911-1912 exercí la vicepresidència de la comissió Provincial i entre 1917 i 1919 va ser president de la Diputació de Lleida. El novembre de 1917, a la mort d’Enric Prat de la Riba Sarrà, pretengué la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, però fou derrotat pel regionalista Josep Puig Cadafalch. Aquell any era membre del Consejo Provincial de Fomento (1917). Un any abans (1916) ocupà un lloc en la primera Junta Provincial i primer comitè executiu del Partit Liberal Autonomista, una refundació del Partit Liberal a Lleida per oposar-se a la puixança de la Lliga Regionalista. El nou partit unia les dues faccions liberals que hi havia fins llavors en la província encapçalades per Miquel Agelet Besa (dinàstica monàrquica) i Emili Riu (demòcrata). La formació apostava per l'autonomia de Catalunya dins Espanya, malgrat que Rovira n'era defensor a nivell provincial i no regional. Així, durant el temps que va estar en la Mancomunitat i la Diputació, va exposar les seves tesis provincialistes, amb l'ajut del seu cosí Antoni Agelet, que s'oposaven a les regionalistes autonomistes de la Lliga. Agelet i Rovira temien que la Mancomunitat de Catalunya s'engolís la Diputació de Lleida i la seva realitat provincial amb llaços a l'Aragó, la qual veien diferent de la realitat global de la resta de Catalunya.

,

I certament la deriva que va adquirir la seva trajectòria política a començaments de 1919 fou clarament espanyolista, ja que s'integrà en el nucli de polítics fundador de la Unión Monárquica Nacional, un grup polític fundat a Catalunya per contrarestar la puixança de la Lliga i els republicans catalanistes. El president era Alfons Sala, futur president de la Mancomunitat de Primo de Rivera, i els signants del primer manifest eren elements de l'alta burgesia catalana i l'aristocràcia. Joan Rovira Agelet apareixia encara com a president de la Diputació de Lleida i donava suport al primer manifest, que justificava la creació del grup, que no partit polític el març de 1919, «en la defensa de estos tres grandes principios que forman la base secular de la nación española: Monarquía, Unidad política y Orden social» (Andrade, 1921).

En morir molt jove, el 27 de març de 1920 als 51 anys, seguí la seva estela el seu fill Joan Rovira Roure (Barcelona, 10.12.1899 – Lleida, 27.08.1936), advocat i polític. Casat amb Ana Maria Tarazona, filla del governador militar de Lleida (general Germà Tarazona, un porto-riqueny que havia arribat a Espanya després del desastre del 98), el 1929, un any després d'aprovar les oposicions a advocat de l'Estat. El matrimoni Rovira Tarazona va tenir tres fills: Joan, Germà (Lleida, 1931 – ?), prevere, i Josep Enric (Lleida, 1935 – ?). Rovira Roure fou escollit diputat al Parlament de Catalunya de 1932 per la Lliga Regionalista, i es va convertir en un dels dirigents lligaires més actius a Lleida. Situat en la facció més dretana del partit, va assumir càrrecs de responsabilitat com a alcalde de Lleida, entre el juliol de 1935 i mitjan gener de 1936, que deixa en ser nomenat comissari de la Generalitat a primers de febrer de 1936. Detingut durant la Revolució de 1936 com a principal autoritat de Lleida per defensar els eclesiàstics que volien executar les Organitzacions Revolucionàries que havien pres el poder a la Generalitat i el Govern republicà a Lleida. Tot i tenir immunitat parlamentària, fou jutjat pel Tribunal Popular, condemnat a mort i executat el 27 d'agost de 1936. Posteriorment, la seva casa situada a la rambla d'Aragó de Lleida, número 2, fou la primera seu provincial de Falange (FET) y de las Jons.

El nét de Joan Rovira Agelet i fill de Rovira Roure, Joan Rovira Tarazona (Lleida, 1930 –  Madrid, 1990), també fou un destacat advocat i polític. Des de 1957 fou advocat de l’Estat, el 1971 sotssecretari d’Hisenda i el 1976 de Seguretat Social. Militant de la UCD des de la seva fundació, fou diputat per Càceres des del 1977 fins al 1982. Posteriorment, entre 1986 i 1989, fou diputat per Alacant per Coalición Popular. Entre 1980 i 1982 fou delegat del Govern a Catalunya i durant la Transició, fou ministre de Sanitat i Seguretat Social en el govern d’Adolfo Suárez des del 1979 fins el 1980, implementant la Reforma Sanitària.

-BIBLIOGRAFIA DIPUTAT -IMATGES I DOCUMENTS
[FITXA COMPLETA]