Joan Maria Roma i Comamala. 1913. Fotografia publicada al setmanari «L'Amic del Poble» número 169.
Veu redactada:

Comte de Villa-Roma.

Publicista i polític.

Va néixer a Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, el 1870. El seu pare era metge. 

La seva esposa fou Joaquima Sardà i Pi. Va tenir dos fills: August i Maria Lluïsa, la qual es va casar amb Juli Ainaud.

Va estudiar gramàtica i retòrica al seminari de Vic. Als setze anys va decidir dedicar-se al comerç i va entrar com a dependent en una casa important de Manresa, on va viure durant quatre anys. Més endavant, va traslladar-se a Barcelona, on treballà com a publicista pel Partit Tradicionalista. Primer, començà a escriure a El Crit de la Pàtria i a La Carcajada. Desapareguts aquests periòdics, entre 1897 i 1900, es va convertir en el director del setmanari carlí Lo Mestre Tites. A continuació, fou redactor dels òrgans de la Joventut Carlista de Barcelona: El Nuevo Cruzado i La Cruzada. Finalment, fou director de les revistes Vade-mecum del Jaimista (1912) i Tradiciones Patrias.

Ideològicament, la premsa de l’època, el definí com a «catòlic per davant de tot». D’altra banda, també el van descriure com a «jove de talent sintètic i organitzador […] cooperador fermíssim en l’intens moviment jaumista».[1] Més endavant, fins i tot es va dir que: «Si’l partit jaumista tingués un Roma en cada comarca, fa temps, molt temps, que hauria deixat d’esser un partit de l’oposició.»[2]

Segons Josep Termes, després de Joan Bardina, Roma fou qui més es significà en la definició del carlisme regionalista. El 1908 va escriure i publicar un opuscle, sota el títol Esbós del Programa Tradicionalista, en el qual defensava l’autonomia política de les regions. A més, quan es va plantejar la creació de la Mancomunitat de Catalunya, ell va decidir donar suport al projecte, tot posicionant-se en contra del que pensaven els tradicionalistes de la resta de la Península. Roma parlà del jaumisme com a paladí de la «democràcia autonomista» i argumentà que el centralisme era producte de l’esperit unitari i despòtic del liberalisme. [3]

A inicis de segle XX fou empresonat durant sis mesos per anar a Venècia a visitar a Don Carlos. Aquest empresonament fou per a ell una ocasió per poder apreciar l’alta estima i la consideració en què el tenien moltes personalitats carlines, que li anaren a demostrar el seu afecte.

El 1907 va fundar El Requeté, una associació juvenil tradicionalista que integrava escolars d'entre 12 i 17 anys d’edat. Aquesta organització aviat es va estendre a més zones de l’Estat espanyol i, entre 1912 i 1913, es va convertir en una organització paramilitar. 

Paral·lelament a tota aquesta activitat, va formar part de múltiples associacions catòliques i tradicionalistes existents al Principat. Entre 1904 i 1905 fou vicepresident de la Joventut Carlista de Barcelona. El 1913 fou secretari de la Junta Regional Tradicionalista, associació de la qual també va ser vicepresident al final de la seva vida, el 1946.  D’altra banda, també va ser president del Círcol Tradicionalista de Barcelona, del Círcol Obrer de Sant Martí de Provençals i del Centre Obrer Tradicionalista de Barcelona. Per acabar, fou membre de la Junta de Govern de l’Acció Social Popular i de la Junta directiva de Legionaris de Bona Premsa.

El 1911 es va presentar a les eleccions municipals de la ciutat de Barcelona, pel districte setè, però no va resultar escollit.

Més endavant, en les eleccions del 10 de març 1913, es va presentar com a diputat provincial pel districte de Manresa-Berga. Ho féu com a membre d'una candidatura anomenada «de dretes», integrada per ell mateix, Antoni Abadal i Portella i Iu Minoves i Anglerill, membres de la Lliga Regionalista. Segons els redactors del periòdic El Pla del Bages, aquesta candidatura va despertar «el suport entre tots aquells elements que, vertaders nuclis de forces comercials, industrials i agrícoles, estimen a la nostra terra, amb el llevat de les seves tradicions». («Campanya electoral», El Pla del Bages, 2638 (25/02/1913), p. 1.) 

La campanya electoral a les eleccions provincials de 1913 fou especialment intensa. Els comicis tenien una trascendència especial, ja que l'electorat elegiria els diputats que haurien d'aplicar la Llei de Mancomunitats, que estava a punt d'aprovar-se al Congrés espanyol. Per això, Roma, juntament amb els seus companys de candidatura, va fer diversos mítings i visites als pobles del Berguedà i Manresa per tal de convèncer l'electorat que calia elegir homes compromesos amb la terra, les tradicions catalanes i la moral catòlica. No obstant això, l'oposició formada per Cristóbal Litrán, republicà radical; Joaquim Borràs, conservador i Joan Pelfort, tradicionalista independent; no els ho va posar fàcil. Els republicans radicals foren els més combatius, segons la premsa: escamparen calúmnies i feren amenaces per tal de restar-los vots. Finalment, però, la victòria dels comicis fou per a la candidatura de dretes: Roma fou escollit amb 8.449 vots. 

Una vegada ratificada la seva acta com a diputat de la Diputació de Barcelona, el 13 de maig de 1913, va ser nomenat per formar part de la comissió auxiliar d’actes. L’endemà, el dia 14, va ser admès com a membre de la Comissió Provincial.[4] En aquesta mateixa data va ser nomenat per formar part de la Comissió d’Instrucció Pública i de Belles Arts, la Comissió per a la Construcció d’un monument a mossèn Jacint Verdaguer, i la Comissió Mixta de Reclutament. Ara bé, el càrrec més important que va aconseguir en aquesta legislatura fou el de secretari quart de l’Assemblea de la Mancomunitat amb 53 vots, per darrere de Romà Sol, Ramon Vidiella i Francesc Carbó, l’abril de 1914.

El 26 maig de 1914 fou elegit membre de la Comissió dictaminadora del Projecte de Servei de Dements. El 27 d’octubre de 1914 va ser escollit vocal de la Junta del Patronat de l’Escola Povincial Nàutica. El 25 de novembre d’aquell mateix any fou elegit per formar part de la Comissió elaboradora del Pressupost de 1915.  

L’1 de maig de 1915, amb motiu de la renovació biennal de la Diputació, fou nomenat altra vegada per formar part de la Comissió Permanent d’Actes. El 3 de maig de 1915 per formar part de la Comissió d’Instrucció Pública i Belles Arts, la de Reforma del Reglament, i per representar a la diputació en el Patronat de l’Escola Nàutica i en el Patronat de l’Escola de Funcionaris.

El 26 de maig de 1915 fou elegit membre de la Comissió de Liquidació del Pressupost i de la de la Comissió encarregada del Pla General de Vies de Comunicació, en aquesta darrera, i com a defensor dels interessos del seu districte, defensà fer uns enllaços en el Pla de Carreteres que escurcessin la distància que hi havia entre Berga i Barcelona, per tal que un camió pogués anar i venir de Barcelona a Berga el mateix dia, cosa impossible amb les carreteres que hi havia fins aleshores.

Més endavant, juntament amb el seu company de districte, Antoni Sansalvador, fou elegit per formar part d’una Comissió, dirigida per Romà Sol, que el 24 de novembre de 1915 va proposar l’establiment d’una càtedra a Madrid de Llengua Catalana per facilitar l’estudi i el coneixement d’aquest idioma als empleats, funcionaris i autoritats que vinguessin a exercir llur càrrec a Catalunya.

El 29 d’abril de 1916 fou nomenat per assistir a la subhasta d’obres del camí veïnal d’Espunyola a Puig-reig per Caserras. L’1 de maig de 1916 fou escollit vicepresident de la Comissió Provincial corresponent al període 1916-1917.

Com a diputat, també va presidir molts actes a la capital del Bergedà, així per exemple, com explica el periòdic El Castell Berguedà, setmanari tradicionalista que es va publicar entre 1908 i 1916,  el 13 de juliol de 1913, va presidir un partit de futbol entre el FC Gironella i el FC Pobla.

En acabar-se la legislatura es va tornar a presentar a les eleccions de l’11 de març de 1917 pel mateix districte. En aquesta ocasió Joan Maria Roma, amb el suport de nuclis locals, va trencar amb la línia de la direcció regional tradicionalista i es va  tornar a presentar al costat de la Lliga Regionalista. Aquesta decisió li va costar l’expulsió del partit. Per això, a la premsa l’anomenaven «jaumí dissident». Tot i així, sortí elegit amb 11.307 vots, juntament amb Iu Minoves, que va obtenir 11.627 vots, i Antoni Abadal que en tingué 11.105.

En aquests comicis, l’electorat va castigar durament els diputats que formaven part de l'oposició: Joaquim Borràs, conservador, Heribert Pons Arola, liberal i Pere Vives, jaumí anticatalà, els quals van patir una derrota aclaparadora. Tal vegada, la seva estratègia d'acusar els dirigents de la Lliga de caciquisme, durant la campanya electoral, no va tenir l'efecte esperat; és més, es podria dir que aquest argument se'ls va girar en contra. 

Una vegada ratificada l'acta de Roma com diputat, l’1 de maig de 1917 va ser nomenat per formar part de la Comissió Permanent d’Actes. Seguidament, el 3 de maig va ser admès a la Comissió Provincial i el 29 de maig de 1917 va ser nomenat vocal del Consell de Pedagogia.

El 2 d’agost de 1919 fou elegit per formar part de la Comissió Provincial, dins la qual es va encarregar de les seccions de: «Negociados, Montes, Minas, Aguas, Ferrocarriles, Carreteras Proviciales, Caminos vecinales y Personal Mecanico del servicio facultativo». En aquest mateix període, fou elegit membre de la Comissió de Projectes del Consell, de la Comissió de Reforma del Reglament, de la Comissió d’Homenatge a Prat de la Riba i, finalment, de la Comissió d’Hisenda. Com a membre d'aquesta darrera comissió va accelerar el procés pel qual s’havia de fer el traspàs de serveis de Beneficència, Instrucció i Deute de les Diputacions de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona a la Mancomunitat. I, precisament, per això, va entrar a formar part de les Juntes de Govern de les Cases de la Caritat i Maternita. 

En acabar-se la legislatura es tornà a presentar pel districte de Manresa-Berga, en les eleccions del 12 de juny de 1921. En aquesta ocasió la Junta Regionalista Tradicionalista de Catalunya va ordenar a Roma retirar la seva candidatura tradicionalista per tal de facilitar el triomf de la candidatura de la Unió Monàrquica Nacional formada per el comte Santa Maria de Pomés; a canvi, li van oferir un segon lloc dins la candidatura espanyolista de la UMN (Unión Monárquica Nacional), que ell va decidir acceptar. Roma, amb 4.380 vots quedà per davant de Benet de Pomès i Pomar, que va obtenir, únicament, 2.662 vots. 

En aquesta legisltaura, Roma fou designat per assistir a una subhasta de proveïment de pedra partida per la conservació del camí de Sant Quirze de Besora a Vidrà, que se celebrà a Barcelona. Així mateix, fou designat per assistir a la subhasta de les obres de reforma de l’Escola Local d’Indústries de la vila de Canet de Mar i per participar en el debat d’aprovació del pressupost de 1922. Finalment, el 31 de març de 1921, assistí a l’acte de la subhasta de les obres a realitzar a l’Assemblea i Departaments annexos del Palau de la Generalitat.

Un cop abolida la Mancomunitat, tornà a la seva vida de publicista i editor. En aquest període va publicar una de les seves obres més representatives: Catecismo tradicionalista. Manual de las Juventudes Carlistas, el 1935. Més endavant, i ja en ple període franquista se li atorgà el títol de Comte de Villa Roma i fou condecorat amb la Gran Cruz de la Legitimidad Proscripta y del Mérito Militar. Va morir el 25 de març de 1946 a Barcelona.

 

[1] L'Amic del Poble, 167 (27/02/1913), p. 2.

[2] «D. Joan M. Roma i Comamala», L’Amic del Poble, 169 (15/03/1913), pp. 1-2.

[3] Juan de España, «La tradición democràtica», Vademecum del jaimista, juliol 1912, vol. II, Barcelona, pp. 486-496.

[4]ADB. Llibre de registre de diputats, p. 425.

 

-BIBLIOGRAFIA DIPUTAT -IMATGES I DOCUMENTS
[FITXA COMPLETA]