Josep Antoni Mir i Miró.
Veu redactada:

Josep Antoni Mir i Miró fou un advocat i polític republicà. De jove es va traslladar a Barcelona per estudiar Dret, i en aquesta ciutat fixà la seva residència. En els seus inicis fou redactor del Diario Mercantil, i s’encarregà de la informació de l’Ajuntament. En aquell moment es mostrà seguidor de les teories liberals de l’economista francès Leroy Beaulieu, que s’oposaven al proteccionisme i al col·lectivisme. La dedicació a la política, però, l’allunyà de les tasques periodístiques.

Des dels seus llocs de responsabilitat en la direcció del Partit Progressista Republicà, defensà els valors republicans. En el canvi de segle, davant l’estratègia en alguns sectors de la Unió Republicana de captar militància entre els sectors anarquistes, Lerroux arribà a Catalunya per primera vegada el 1899 per donar suport a Mir i Miró en la campanya electoral en la qual prenia part, atès que tenia la intenció de presentar-se com a candidat pel districte Valls-Montblanc. L’amistat que els unia, va fer que Mir i Miró tornés a reclamar la presència de Lerroux a Barcelona l’any 1901, moment que intentà construir una gran aliança republicana, que no es consolidà finalment i que provocà una certa fugida de Barcelona de republicans de prestigi que preferien presentar-se a comarques, com el mateix Mir i Miró que ho féu a Valls. L’èxit inesperat de Lerroux, que aconseguí l’escó al Parlament per Barcelona mobilitzà de nou Mir i Miró, en aquest cas per afrontar les municipals de desembre del mateix any i constituir una coalició amb els fusionistes d’Eusebi Corominas, els federalistes, personalitats independents, com l’exalcalde de Barcelona durant la Primera República Narcís Buxo i Prats, així com socialistes cooperativistes. La campanya electoral va ser molt tensa, amb desqualificacions i sovint violència encapçalada pels militants republicans, incitats per Lerroux, i amb una certa permissivitat per part del Govern Civil. El resultat de la contesa electoral es traduí en la victòria dels regionalistes, amb dotze regidors, només un per sobre de la coalició republicana. Mir i Miró entrà com a regidor de l’Ajuntament.

Davant l’actitud autoritària de Lerroux dins del partit, començaren a sorgir veus crítiques entre els republicans, liderats pel veterà militant Josep Maria Esquerdo. Mir i Miró compartia, amb matisos, les crítiques a Lerroux tot i que no l’atacà obertament. Poc temps després, l’oposició als republicans favorables a Solidaritat Catalana acabà forjant un fort vincle entre Mir i Miró i Lerroux. Al mes de desembre de 1906, Mir i Miró junt amb altres agitadors boicotejaren un acte de la Junta Central dels Unionistes a Barcelona, davant la previsió que la majoria favorable a Solidaritat s’acabaria imposant. Durant la reunió sonà algun tret de pistola i la policia es veié obligada a suspendre l’acte. Aquests fets marcaren, a començaments de 1907, el trencament definitiu de la Unió Republicana entre partidaris i contraris a Solidaritat Catalana.

Les eleccions provincials de 1907, en les quals Mir i Miró es presentà pel districte III, significaren una clara victòria per Solidaritat Catalana, que aconseguí dinou representants per Barcelona i Girona, per només un dels lerrouxistes, el de l’industrial Joan Pich i Pon. L’atemptat contra Francesc Cambó, a l’abril de 1907, perpetrat presumiblement per seguidors de Lerroux, tensà més la corda. Mir i Miró va ser un dels advocats dels encausats, i, malgrat les evidències, foren absolts dos anys després. Les divisions dins de Solidaritat Catalana entre els diversos grups que l’integraven van ser aprofitades pels lerrouxistes, aplegats en el nou Partit Republicà Radical, per refer-se i per presentar-se com l’única opció real de les esquerres. Mir i Miró fou l’encarregat de reafirmar en un míting el nou paper clau dels radicals en aquell context i que recollí Joan B. Culla a El republicanisme Lerrouxista a Catalunya: “Se nos acusava de terroristas y asesinos, de ladrones […]. Hoy todo ha cambiado, pues se nos considera como un factor necesario para la vida de Cataluña.” A les eleccions municipals de Barcelona de desembre de 1909, primeres després de la Setmana Tràgica, guanyaren els radicals amb catorze regidors, seguits per l’Esquerra Catalana, amb sis, i per la Lliga Regionalista, amb cinc. Mir i Miró fou escollit pel districte IX i esdevingué tinent d’alcalde. L’acció governativa dels radicals al consistori va ser molt polèmica, amb mesures que reberen fortes crítiques com l’elevat cost de la caixa comunal, el viatge d’una delegació de l’Ajuntament a la commemoració del centenari de la República Argentina, la celebració d’unes festes de la primavera amb un elevat cost, dubtoses indemnitzacions a particulars o determinades concessions a empreses del partit. Tot plegat generà un evident neguit entre els republicans més idealistes i féu que el partit rebés dures crítiques procedents de la seva ala esquerra per corrupteles i dretanització. Mir i Miró no quedà fora d’aquestes polèmiques, ja que l’acusaren de tenir una vida llibertina i d’haver passat d’obrer a viure una vida bohèmia i burgesa. D’aquells temps en trobem una descripció de Mir i Miró i les seves visites al cabaret Edèn Concert del carrer Nou de la Rambla de Barcelona, realitzada per Lluís Capdevila a l’obra De la Rambla a la presó (1975):

A l’Edèn es jugava fort i es sopava bé i ben acompanyat. A l’Edèn hi havies conegut Mir i Miró, advocat i regidor radical que tenia el que no tenien molts altres regidors radicals o no ra­dicals: sabia vestir bé, sabia ser correcte, sabia ser senyor, virtuts que molts desconeixen —en­tre ells un altre regidor radical d’aquells temps, Lluís Callen, veí d’Apel·les Mestres— i que feien perdonables les seves funcions edilícies. Mir i Miró era un dels habituals de l’Edèn que sempre estava més ben acompanyat. I tal vegada, per francofília, les seves acompanyants eren gairebé sempre franceses.

El 1912 va ser tinent d’alcalde pel districte V i alcalde accidental durant uns quants mesos. Era un moment que es debatia sobre el projecte de creació de la Mancomunitat, a la qual mostrà el seu suport si bé amb reserves. L’actitud de Mir i Miró obeïa més a una estratègia electoral de Lerroux, en un moment que el dirigent radical no volia mostrar-se com un opositor a tota aspiració catalana, atès que sabia que la no aprovació del projecte mancomunal podria fer ressorgir una certa unitat del catalanisme. El 1914 Mir i Miró es presentà a les eleccions generals pel districte de Tremp, atès que els radicals buscaven una implementació en el territori més enllà de Barcelona. Finalment, però, les eleccions foren un fracàs i Mir i Miró no va ser escollit. D’altra banda, la secció lleidatana del partit havia oposat resistència a la seva candidatura, tot i que l’aparell comandat per Mir i Miró havia aconseguit que s’aprovés la seva candidatura.

En les eleccions provincials de 1915 es presentà pel districte III de Barcelona. La seva candidatura fou molt discutida pels escàndols municipals abans esmentats però al final sortí escollit en tercera posició amb 5.572 vots. Després d’aquestes eleccions els radicals, amb Mir i Miró com a cap de grup, es van oposar sovint a qualsevol de les iniciatives promogudes per la Mancomunitat.

Al mes de maig de 1915 hi hagué acostaments entre republicans, radicals i catalanistes. Així, Pere Coromines demanà el suport de Mir i Miró per tal que Albert Bastardas ocupés la primera vicepresidència de la Mancomunitat, un fet recollit en l’obra d’Alfred Pérez-Bastardas (1987):

En Bastardas és un home íntegre, incapaç de claudicar en la seva representació republicana. La seva amistat amb en Prat no li impedirà ser lleial a tota hora amb la política republicana. En canvi l’elecció d’un liberal serà un obstacle pel dia de demà. A nosaltres ens convé que els liberals no puguin obtenir les valoració de tota la seva força política més que amb una coalició d’esquerres.

Finalment, els radicals preferiren votar en blanc. Aquell mateix mes, radicals i republicans catalanistes coincidiren a voler reformar la durada de la presidència de l’Assemblea i del Consell Permanent de la Mancomunitat de quatre a dos anys. La proposta, defensada per Mir Miró i Estapé, fou derrotada en votació a l’Assemblea per 48 en contra i 30 favorables. Tanmateix, aquesta iniciativa va fer que es fixés una futura norma de reforma de l’Estatut mancomunal: en primer lloc, eren les quatre diputacions per separat les que havien d’aprovar qualsevol reforma. Posteriorment es creà una comissió de quatre delegats (un per corporació) per votar-la en l’Assemblea (per majoria absoluta) i finalment la reforma fou aprovada pel Govern.

Mir i Miró, en la seva actitud d’oposició, denuncià a l’octubre de 1915 com s’estava afavorint persones afins a la Lliga Regionalista en el desenvolupament dels diversos projectes culturals de la Mancomunitat. D’altra banda, al maig de 1917, va retreure en el Ple de la Diputació la incapacitat de la Casa de la Caritat per acollir totes les demandes, ja que hi havia 800 persones que no podien entrar-hi. Poques setmanes més tard, el 29 de juliol de 1917, s’oposà en el Ple de l’Assemblea a l’emprèstit d’ingrés directe a la Mancomunitat del tant per cent sobre l’impost d’utilitats cobrat als municipis. Així mateix, el 2 d’octubre participà activament en els diversos debats que caracteritzaren la vida de la Mancomunitat durant aquests mesos, molt marcats per la mort recent d’Enric Prat de la Riba, que obligava a escollir un nou president de la Diputació de Barcelona, quan encara era molt recent la vaga general revolucionària del mes d’agost. Mir i Miró demanà a l’inici del Ple una amnistia pels detinguts de la vaga, petició que tingué el suport de Josep Puig i Cadafalch, i que perseguia l’objectiu de restablir la normalitat i rebaixar la tensió social. En aquella sessió Mir i Miró féu un elogi de Joaquim Cabot i Rovira, en haver assumit la presidència accidental de la Diputació. Tot i les lloances, Mir i Miró no donà suport a Cabot en la presidència. En la votació final l’escollit per ocupar el càrrec fou Joan Vallès i Pujals, sense el suport dels radicals, la postura dels quals va ser explicada per Mir i Miró, partidari d’una tria per consens i no per votació i que fou lamentada per Puig i Cadafalch:

No habían votado al señor Vallès, expresando que si tal habían hecho, era porque la designación del cargo de presidente entendían debía hacerse por todas las minorías de la Diputación puestas de acuerdo y no por la designación de un grupo numeroso. Conste, dijo, que no suponen mis palabras la discusión de personas, ni que no reconozca que el señor Vallès reúne suficientes méritos para desempeñar el cargo. Terminó ofreciendo la cooperación de la minoría radical en todo aquello que no suponga personalismos y continuar fomentando la lista civil de la Lliga. (La Vanguardia, 3 d’octubre de 1917).

Mir i Miró tornà a formar part del consistori municipal l’any 1918, com a regidor i tinent d’alcalde de la nova majoria radical, sota la batuta d’Emiliano Iglesias. Els dos comandaren la direcció del partit a Barcelona. Renuncià al càrrec al mes de maig de 1920 per formar part del Consorci del Port Franc, encara que un any després tornà en substitució d’Emiliano Sánchez. En aquesta darrera etapa formà part del Comitè de l’Exposició i de la Junta Provincial de Sanitat. El 1920, durant la celebració d’un congrés republicà a Madrid, defensà la necessitat de donar sortida a les aspiracions catalanes i basques, mitjançant un estatut, i que s’acceptés l’autonomia dels municipis, comarques, regions i nacions. També reivindicà la capacitat d’un poble per definir-se com a nació.

En els seus darrers anys, va estar molt vinculat a la vila de Sitges, on va fer estades i va promoure la festa del Corpus i la creació d’una escola de forja al Cau Ferrat el 1921, amb la implicació de l’Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat. Finalment, morí el 20 d’octubre de 1921 a Barcelona, a causa d’un càncer de pulmó.

-BIBLIOGRAFIA DIPUTAT -IMATGES I DOCUMENTS
[FITXA COMPLETA]