Veu redactada:

Santiago Estapé i Pagès fou un polític i advocat nascut al Masnou en el si d’una família benestant de la població. En alguns llocs apareix també com a Jaume en lloc de Santiago. Era germà del famós cirurgià general i director del Servei de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau Gabriel Estapé, alhora també professor auxiliar de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, membre de diverses institucions mèdiques i metge titular del Liceu. Santiago es casà amb Serafina Tort, filla de Xavier Tort i Martorell i Magdalena Bonjoch i Miralles.

Santiago Estapé estudià Dret i exercí al llarg de la seva vida com a advocat a Barcelona, ciutat on instal·là la residència, al carrer de Bailén 117, 1r 1a, tot i que mantenia també una casa a Mataró, al carrer de Sant Antoni 20. Per notícies dels diaris, sabem que, com a mínim, havia aconseguit ja cert prestigi el 1908, any en què fou responsable de llogar unes propietats del govern civil per a oficines. Era, sobretot, un advocat defensor, com ell mateix advertí en el judici per l’assassinat d’Avelina Sala del Masnou al febrer de 1910, i indicà que era la primera vegada que estava al cantó dels acusadors.

Republicà i catalanista, es presentà per la Unió Federal Nacionalista Republicana a les eleccions a Corts del 1910 per Mataró, sense obtenir representació. De la mateixa manera, tampoc sortí escollit a les eleccions provincials de 1913, on s’havia presentat pel districte d’Arenys-Mataró, i quedà en setena posició amb 3.475 vots. Sí que tingué més sort, però, el 1915, quan fou el candidat més votat del districte III de Barcelona amb 5.868 vots, i el 1921, quan sortí escollit per Arenys/Mataró amb 7.147 vots, aquest cop per la Lliga Regionalista. El 1923 volgué presentar-se també per la Lliga pel districte de la Seu d’Urgell, però retirà la candidatura abans dels comicis.

El 1914 s’havia destacat per la seva participació en la Comissió del Segon Centenari de la Caiguda de Catalunya com a representant del Centre Nacionalista Republicà, al costat de personatges com Rovira i Virgili d’Esquerra Catalana, Martí i Julià d’Unió Catalanista, Ramon d’Abadal de la Lliga i Josep Puig i Esteve del CADCI.

El 1917 fou també un dels signants d’un manifest redactat per diversos membres de candidatures considerades republicanes d’esquerres i catalanistes que deia que, davant la impossibilitat de crear una candidatura unitària al districte I de Barcelona, renunciaven a presentar-se a les eleccions provincials d’aquell any i recomanaven, al seu torn, votar per altres candidats que representessin, també, part dels seus ideals. I és que després del Pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes que conduí la UFNR pràcticament a la desaparició, els darrers reductes s’organitzaren a l’entorn, justament, de Santiago Estapé, tot i que ben aviat la majoria acabaren formant el Partit Republicà Català i abandonaren el partit. Fou aleshores que Estapé féu el salt a la Lliga Regionalista, tot abandonant el republicanisme d’esquerres moderat i autonomista que havia representat la UFNR.

Tingué diverses responsabilitats a la Diputació de Barcelona en les dues etapes en què en formà part. Fou membre de la Comissió Provincial de 1915-1916 com a encarregat de contribucions, impostos, drets i propietats de la província, rendes i arbitris, càrregues de la província, subvencions i auxilis no imputables a altres seccions, emprèstits i calamitats públiques; de la Comissió de Governació; de la Comissió Mixta de Diputats i Regidors per solucionar problemes de les hisendes locals i les relacions econòmiques amb la Diputació; membre també de la Comissió d’Hisenda entre 1917 i 1922; de la Junta de Govern de les Cases de la Caritat i Maternitat el 1917; esdevingué vicepresident de la Comissió Provincial al maig del 1918; membre de la mateixa comissió pel període 1923-1924; i finalment també membre de la comissió per evitar el nomenament d’alcaldes per reial ordre al març de 1922.

Dins de la Mancomunitat de Catalunya, esdevingué president de la Comissió d’Hisenda el 1922, vicepresident tercer de la institució i, a partir del juny de 1923, membre del consell de govern de la Mutualitat de Secretaris i Funcionaris Municipals de Catalunya, que depenia de la mateixa Mancomunitat. També fou membre de la comissió que havia de defensar davant el govern la redacció d’un avantprojecte sobre censos i rabassa morta. Sens dubte, però, el més rellevant és que fou nomenat president accidental de la institució després de l’absència de Puig i Cadafalch quan es produí el cop d’estat de Primo de Rivera, i fins a la dissolució de l’Assemblea al gener de 1924. Maldà per salvar-la, sense èxit, i va convocar una reunió l’11 de gener, en què tots els presents excepte un signaren a favor de mantenir els organismes públics i que fossin governats per homes escollits democràticament. És destacable, també, que fou ell qui proposà la creació d’una Caixa d’Estalvis Provincial, de la qual fou nomenat president de la comissió encarregada d’avaluar-la. La seva proposta, però, anava molt més enllà, ja que pensava que aquesta havia d’esdevenir la Caixa de la Mancomunitat, no només de la Diputació, la qual cosa l’enfrontà amb Alfred Bastardas, que sostenia una posició oposada. Malgrat els esforços, no reeixí en aquest punt.

Així, doncs, fou un personatge molt actiu tant en la Diputació com en la Mancomunitat, alhora que reivindicatiu. El 1915, per exemple, formà part de la comissió que havia de fer un monument en homenatge a Pi i Margall, que amb Estapé de sotasignant, manifestà la voluntat d’augmentar de 7.500 a 15.000 pessetes els recursos destinats al monument, proposta que, tanmateix, es rebutjà. I de la comissió que defensava limitar els mandats de la presidència de la Mancomunitat i el consell a dos anys.

Amb la fi de la Mancomunitat i la dissolució de la Diputació, se li perd força la pista fins entrada la dècada dels trenta, quan el trobem com a president de la Junta de la Federació Industrial d’Autotransports de Catalunya. Cal destacar que durant el període de la Segona República tingué un paper rellevant al capdavant de la institució. Fins aleshores, a la premsa només pot resseguir-se la seva presència, el 1928, als actes de constitució de la societat coral La Calàndria, del Masnou, en societat de socors mutus, ja que la seva dona n’havia estat nomenada padrina. Fou una festa multitudinària en què hi hagué missa, un banquet, sardanes i exhibicions de castells.

Fou membre de la comissió d’intel·lectuals catalans i castellans que es trobaren a Barcelona el 25 de març de 1930, rebuts per les autoritats, per tal d’establir ponts entre ambdues comunitats i parlar de les perspectives de futur un cop dimitit Primo de Rivera, amb l’esperança d’un futur millor per al país.

El 4 de maig de 1935 se’l convidà honoràriament a l’acte solemne d’inauguració de les noves oficines de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya, participada fonamentalment per la Diputació de Barcelona i la mateixa Generalitat, amb el trasllat de la seu central al carrer de Fontanella de Barcelona. Estapé n’havia estat nomenat vicepresident del Consell d’Administració en reconeixement al fet que va ser ell qui n’impulsà la creació el 1915, com a organisme de la Diputació.

A la seva mort, ocorreguda el 16 de març de 1936, tant la Federació Industrial d’Autotransports de Catalunya i la seva Mutualitat li rendiren homenatge, ja que fou president honorari de les dues entitats. La cerimònia tingué lloc a l’església de Santa Mònica de Barcelona, però el seu cos fou traslladat a Sant Pere del Masnou, per ser enterrat posteriorment al cementiri d’aquest darrer municipi.

-BIBLIOGRAFIA DIPUTAT -IMATGES I DOCUMENTS
[FITXA COMPLETA]