Arxiu Nacional de Catalunya, Fons ANC1-42 / Brangulí fotogràfs
Veu redactada:

Polític i financer, diputat provincial, governador civil, president de la Generalitat (1935-1936), de la comissió Abat Oliba, de la Cambra de Comerç i procurador de les Corts franquistes.

Casat amb Maria Teresa Fàbregas, tingueren dos fills: Fèlix i Mateu.

Nascut a Palma de Mallorca l’any 1880, en el si d’una família benestant de l’illa. Coneix en la seva infantesa el poeta Joan Alcover, el qual fou a partir d'aleshores una les seves fonts d’inspiració tant intel·lectual com política, tal com explica molts anys després en un escrit amb motiu del centenari del naixement d’Alcover:

«El meu primer record de l’Alcover, en l’ordre del temps, data de molts anys i és el d’una visita que féu a casa dels meus avis, a cal Reiet, del poble de Santanyí, de Mallorca, en un viatge de propaganda electoral que li valgué una acta de diputat a Corts. Era jo infant però encara tinc fresca la gran impressió que va fer-me aquell candidat ple d’intel·ligència i de joventut que, amb un aire reposat de gran senyor, a prec dels presents, va recitar Travesía, en què transpirava l’amor als pins i a les cales mallorquines» (Escalas, 1954).

Implicat en la vida cultural de l’illa, participa en les tertúlies de Can Alcover, així com en Salonet Beethoven, cercle literari i musical creat a Palma l’any 1897. És un dels membres més joves del grup modernista mallorquí del canvi de segle, encapçalat per l’escriptor Miquel dels Sants Oliver. Escalas escriurà sobre literatura en revistes i diaris com La Almudaina, La Roqueta, El Correo de Mallorca o Nova Palma, en aquesta última amb Miguel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Joan Torrendell, Lluís Berti i Benet Pons i Fàbregues.

El 1902 es traslladà a Barcelona, on fixarà la seva residència, per cursar estudis de dret, i es doctorà posteriorment a Madrid. Vinculat a la Lliga Regionalista des de la seva arribada a la Ciutat Comtal, el 1904 participà amb una intervenció a la seu d’aquest partit en un homenatge a Alcover. Escriu durant aquells anys articles culturals a la revista Hispania. El curs 1908-1909 és secretari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, presidida per Frederic Rahola, diputat de la Lliga per Barcelona. El 1904 ocupà el càrrec de vicesecretari de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona, lloc que mantingué quinze anys, durant els quals assistí en representació de la Cambra a congressos internacionals, sempre en tasques relacionades amb la reforma del codi de comerç. De la Cambra de Comerç, institució a la qual estarà vinculat de per vida, i de la qual també formava part el seu germà, l’advocat Jaume Escalas Chamení, escrigué algun apunt històric com La guerra y el comercio por mar (1927) i reeditarà i prologarà l’obra d’Antoni de Campmany Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1961). L’any 1929 escriu unes “Notes biogràfiques” del seu amic i secretari de la Cambra de Comerç Bartomeu Amengual i Andreu, també mallorquí d’origen.

Escalas ocupà la direcció del Banc Urquijo Català (1920), tot continuant com a vicesecretari honorífic de la Cambra, càrrec que compaginà amb la docència com a professor auxiliar de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i de l'Escola d’Alts Estudis Comercials. Durant aquest període va ser diputat provincial de la Diputació i vicepresident de la Mancomunitat.

A les eleccions provincials del 6 de juliol de 1919 es presenta com a candidat a Barcelona per la Lliga Regionalista al districte II, junt amb Joan Vallès i Jaume Bofill i Mates. És una candidatura de prestigi amb persones vinculades al món empresarial, que fou presentada en un gran acte al gran teatre Iris Park, on participen a més dels candidats dirigents destacats del partit, com Francesc Cambó i Joan Ventosa. Aquestes eleccions són un èxit per a la Lliga, que aconseguí la majoria absoluta a la Diputació de Barcelona amb 19 dels 36 escons, i incrementà el seu pes dins la Mancomunitat, tot passant de 22 a 33 diputats, mentre que els republicans passen de 25 a 17 diputats. La Lliga ocupa la presidència de les quatre diputacions catalanes. Fèlix Escalas aconseguí 13.910 vots, i fou el tercer candidat més votat de Barcelona.

El 30 d'agost de 1921, Escalas, amb 80 vots, és escollit tercer vicepresident de la Mancomunitat. A les eleccions del 10 de juny de 1923, es presentarà novament, però ara no sortirà escollit.

El febrer de 1930, a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, és escollit diputat provincial per la Cambra de Comerç, gràcies a la seva llarga trajectòria a la institució. En aquell moment la Diputació està presidida pel jurista Joan Maluquer Viladot. En l’acte d’obertura, el 25 de febrer de 1930, es demana mitjançant una resolució el restabliment de la Mancomunitat de Catalunya, la qual és aprovada per tots els diputats excepte el comte de Fígols, que no vol signar-la en considerar que les diputacions només han de tenir una funció purament administrativa. Aquell mateix any Escalas participa, juntament amb Miquel Mateu i Pla, en la fundació del Banc Agrícola d’Andorra, centrat en transaccions agràries i ramaderes del Principat pirinenc. Escalas i Mateu també impulsaren la creació de les Forces Hidroelèctriques d’Andorra.

L’any 1930 Escalas és nomenat membre de la ponència d’Hisenda de la Diputació, des d’on elaborà un informe sobre l’estat de comptes de la institució. Segons l'informe, l'any 1924 la Diputació arrossegava un deute de 66,3 milions de pessetes, dels quals 47,5 eren resultat de l’època mancomunal. El deute s'havia incrementat notablement durant l'època de la dictadura a 125,6 milions. L'informe també ressaltava la falta de molts dels contractes d’obres, la qual cosa impedia formalitzar la fixació de les despeses. Malgrat tot, Escalas assenyalava en l'informe que la millora de les cèdules de recaptació i una contenció de les despeses ajudaria a equilibrar els comptes.

L’any 1931 és nomenat vicepresident de la Cambra de Comerç, que presidí dos anys després, el 1933. Des de la presidència d'aquesta institució, i un cop superats els Fets d'Octubre, impulsà la redacció d'un comunicat adreçat al govern de la República, per demanar l’indult a favor de Pérez Farràs i del capità Escofet, condemnats a mort per sedició. Finalment, foren indultats per Niceto Alcalá Zamora. A iniciativa de la Cambra, també s’obrí una subscripció per a les famílies dels morts i ferits durant els esdeveniments revolucionaris.

Durant l'etapa republicana fou nomenat conseller tècnic de finances en la Generalitat transitòria i governador general i president de la Generalitat el 18 de desembre de 1935, càrrec que ocupà fins a la victòria del Front Popular el 16 de febrer de 1936. El 26 d'aquell mes presentà la seva dimissió, en disconformitat amb els resultats electorals. Un dels consellers durant la seva curta presidència va ser Joan Vallès, amb qui va compartir candidatura en les eleccions provincials del 1919 amb la Lliga Regionalista.

«A l’esclat de la Guerra Civil, el 19 de juliol de 1936, es troba en una finca de Calders i intenta entrar a Barcelona però és aturat per una patrulla de control, reconegut per un dels membres, un antic policia de la Generalitat que recorda que el va acompanyar en una comissió d’obrers en què havia concedit les demandes que aquests feien; el deixaran passar. Una vegada a la ciutat, intenta refugiar-se en els consolats anglès i italià, que l’ajudaran a marxar en un cotxe del consolat francès fins al port on s’embarca amb un torpediner La Fortune. Com que ostenta la legió d’honor, viatja com un oficial. Des del vaixell gestiona el rescat de la seva  dona i filles, els fills els té a Anglaterra, un corresponsal a bord de L'Humanité s’ofereix a anar buscar-les i les aconsegueix embarcar. En el mateix vaixell l’acompanyà el banquer Jordi Garí i Gimeno i el polític Manuel Portela Valldares. Viurà a Italià i a Burgos durant la guerra, torna a Barcelona el 1939 i és cridat com a testimoni del consell de guerra del general Brotons, Escobar i Aliaga, que comandaven la guàrdia civil el 1936. Un ponent del tribunal demanà la seva detenció per haver estat president de la Generalitat durant la República, però l’evità al·legant que havia estat prèviament governador general» (Manent, 1999).

Acabada la guerra, l’any 1940 ajuda econòmicament Josep Janés i Olivé, a la creació de l’editorial Jané, que tants èxits assolí en els anys següents. Presideix la comissió Abad Òliba, creada el 8 de setembre de 1946, amb secretari Fèlix Millet, i Josep Benet cap de la secretaria, organització formada per persones de diverses ideologies que havien lluitat en ambos bàndols i amb el signe del catalanisme i la reconciliació. Entitat organitzadora de la festa de l’entronització de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 1947), amb l’objectiu de resituar la cultura catalanista dins del marge de la legalitat. L’èxit de l’acte, amb una participació d’entre 70.000 i 100.000 persones, com a manifestació d’afirmació catalana, mostra l'àmplia xarxa de sociabilitat creada entorn la comissió Abad d’Olibà, que inquieta el règim, i és destituït el governador Barba Hernández.

Presideix de nou la Cambra de Comerç entre 1954 i 1963. Procurador a les Corts Franquistes el 1955-1958 i el 1958-1961, com a representant d’Associacions, Col·legis i Cambres. El 1957 va estar a punt de ser nomenat alcalde de Barcelona, gràcies el suport del governador civil Felipe Acedo Colunga i del ministre Pere Gual i Villalbí, però finalment fou escollit Josep Maria de Porcioles.

Mort el 25 de febrer de 1972, a Barcelona.

-BIBLIOGRAFIA DIPUTAT -IMATGES I DOCUMENTS
[FITXA COMPLETA]