Joaquim Borràs Ferrer. Fotografia pujada al web per el seu nét J. Borràs
Veu redactada:

Joaquim Borràs i Ferrer fou un empresari industrial i un polític nascut a Manresa el 24 d’abril de l’any 1865, fill d’Anna Ferrer i Ignasi Borràs i Pons. Es va casar amb Josefina Martínez i Bollinger, filla d’Agustí Martínez, empresari i membre del Centre Vitícola del Penedès. Amb ella va tenir un fill, Joaquim Borràs Martínez, que va néixer el 29 de juliol de 1898.

Ignasi Borràs i Pons, el seu pare, fou un industrial manresà rellevant que, entre 1872 i 1875, va aixecar una colònia de fils i teixits de cotó al terme municipal de Castellbell i el Vilar, coneguda amb el nom d’El Borràs. De fet, el seu avi, Oleguer Borràs i Castelltort, ja havia iniciat activitats industrials el 1835: tenia fàbriques a Manresa i a Sant Joan de Vilatorrada. No ens ha d’estranyar, per tant, que Joaquim Borràs Ferrer continués amb el negoci familiar i que, a més, volgués ampliar-lo. En efecte, el 1920, va obrir una nova fàbrica a Santa Maria d’Oló, que es construí seguint l’estil arquitectònic modernista i que fou obra d’Ignasi Mas i Morell.

Al llarg de la seva vida va viure en una torre dins el recinte de la Colònia el Borràs i, en les temporades que va estar a Barcelona, va viure a la rambla de Catalunya número 3.

Va militar al partit conservador. Pons es decidí a entrar en aquest partit perquè continuava confiant en el favor governamental com a mitjà més còmode de fer carrera política. A més, considerava que d’aquesta manera podria obtenir un seient a la Diputació Provincial des d’on podia vetllar pels interessos tèxtils de les seves empreses. De fet, es pot dir que sempre fou un oportunista, ja que quan el partit conservador va perdre suports, a partir de 1919, va esdevenir simpatitzant de la ideologia catalanista.

Del 23 d’abril de 1901 al 31 de desembre de 1901 fou regidor i tinent d’alcalde pel partit conservador a l’Ajuntament de Manresa. Més endavant, el 12 de març de 1911, es va presentar, per aquest mateix partit, com a diputat provincial pel districte de Manresa-Berga. Durant la campanya electoral, els republicans radicals havien de donar suport a la seva candidatura però, finalment, els membres de la Joventutat Radical Instructiva es van insubordinar amb la proclamació d’un candidat propi, Cristóbal Litrán, sense autorització del Centre local de la Unió Republicana. Els joves van justificar-se dient que no podien consentir que s’unís “el nombre inmaculado del Sr. Litrán, al del maurista Borràs. El Sr Litrán, podrá no lograr el triunfo, pero cuando menos quedará tan honrado y tan republicano como antes”. No obstant això, Borràs quedà en primer lloc amb 7.457 vots. Per darrere seu quedaren Antoni Sansalvador, de la Lliga Regionalista, amb 5.758 vots; Pere Vives, del partit carlí, amb 4.355 vots, i Cristóbal Litrán, republicà federal, amb 357 vots. La seva superioritat respecte als altres candidats fou clara, sobretot perquè va obtenir tres vegades més vots que els seus rivals a la ciutat de Manresa, tot i que la participació de l’electorat en aquests comicis va ser molt baixa i cal tenir en compte que fins al 1913 les eleccions provincials, a diferència de les generals i les locals, despertaven poc interès entre la població.

L’actuació de Borràs dins la Diputació de Barcelona es va centrar a defensar els interessos industrials del seu districte. Una de les seves actuacions més destacades fou la de presentar expedients a la Secció de Foment per millorar l’aprofitament de les aigües del riu Llobregat als termes de Castellvell i Vilar; una qüestió que li interessava personalment, ja que posseïa dues fàbriques en aquesta zona. Segons el periòdic Bages Ciutat, en els dos anys que ocupà el càrrec, de 1911 a 1913, sempre va formar part dels elements “sensats i de dreta de la Diputació Provincial”, cosa que li va permetre guanyar moltes simpaties i sufragis dels elements dretans del districte, sobretot del bàndol dels carlins. Tal vegada, per això va decidir tornar a presentar-se a les eleccions següents, el 10 de març de 1913. 

En aquests comicis fou elegit diputat pel mateix districte, amb 10.092 vots. Quedà en tercer lloc després dels regionalistes Antoni Abadal, que en va aconseguir 11.197, i Iu Minoves, que en va obtenir 10.772. En aquesta ocasió, Borràs es va presentar col·ligat amb els republicans radicals del Centre Republicà, cosa que va ser molt criticada per la premsa local, sobretot pel periòdic Bages Ciutat, representant dels interessos de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Aquest mitjà propagandístic va acusar els republicans que donaven suport al candidat conservador d’esquirols i d’entorpir la unió entre les forces d’esquerres. Per això demanaven als vertaders republicans que no votessin aquest candidat:

El sr. Borràs, qual simpaties i relacions personals, són nombroses, tindrà una regular votació però els vots dels veritables republicans, els vots dels liberals, no pot tenir-los, mentre pertaneixi an aquest grupu mauro-ciervista odiat de tot el poble. (Bages Ciutat, 4 de març de 1913).

El cert és que la candidatura de Borràs no va obtenir tants vots com aquest esperava, ja que la Lliga Regionalista els va superar en 20 dels 24 pobles que conformaven la circumscripció. Tot i això, ell va ser elegit per la minoria. Just després de ser nomenat diputat provincial, Borràs es va adherir al telegrama que van enviar tots els diputats provincials de Barcelona al president del Consell de Ministres per tal de fer-li constar els seu suport al Projecte de Llei de Mancomunitats. Seguidament, el 14 de maig de 1913 fou escollit per formar part de la Comissió Provincial, la Comissió de Foment i la Comissió per a l’estudi d’un projecte d’Escola Provincial Nàutica. A l’abril de 1914 va passar a formar part de l’Assemblea de la Mancomunitat quan va quedar constituïda. En aquest mateix any va ser nomenat per formar part de la Comissió Dictaminadora del Servei de Dements. No obstant això, no se li coneix cap discurs ni intervenció rellevant sobre això.

En acabar-se la legislatura, es va tornar a presentar a les eleccions del 12 de març de 1917, però aquesta vegada no va obtenir representació. Malgrat tot, va tornar a concórrer a les eleccions del 12 de juny de 1921, en les quals sí que va obtenir l’acta amb 12.008 vots. En aquests comicis Borràs no es presentà com a membre de la Unió Monàrquica Nacional, com van fer molts dels seus companys de partit, sinó que ho féu pel Front Monàrquic Autonomista, que va donar suport a la candidatura regionalista encapçalada per Iu Minoves i Ferran Valls i Taberner. La victòria que va aconseguir la candidatura autonomista fou aclaparadora i de cabdal importància per a la consolidació de la Lliga Regionalista al districte de Manresa. Aquest gran èxit fou propiciat, en gran mesura, per la retirada del candidat carlí Joan Maria Roma de la candidatura ministerial arran dels malentesos que va tenir amb Benet Pomés i Pomar.

Un cop es va ratificar l’acta de Borràs com a diputat, els seus companys el van escollir vicepresident de la Diputació de Barcelona. També va ser elegit per formar part de la Comissió General, la Comissió d’Indústries i Comerç i de la Comissió Provincial. D’altra banda, va participar en molts actes públics. El 8 de juliol de 1922, per exemple, va acudir a la inauguració d’un nou pont a Sant Benet del Bages.

Abolida la Mancomunitat, es va centrar a treballar per a la seva empresa Manufactures Borràs SA, de la qual era president del Consell d’Administració i gerent. Durant l’etapa franquista va rebre diversos homenatges per la seva trajectòria. El 27 d’abril de 1955, quan va complir noranta anys, fou guardonat amb la possessió de la Medalla d’Or del Mèrit en el Treball i es va posar el seu nom a un carrer de la Colònia de Santa Maria d’Oló. Després d’aquesta festa va decidir publicar el llibre Bodas de diamante laborales, 1880-1955. Més endavant, també se li concedí la Medalla d’Or de la ciutat de Manresa. Finalment, va morir a la capital del Bages el 10 d’octubre de 1963 a l’edat de noranta-cinc anys.

-BIBLIOGRAFIA DIPUTAT -IMATGES I DOCUMENTS
[FITXA COMPLETA]