Veu redactada:

Polític, advocat i industrial. Llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, era membre del Col·legi d’Advocats de Manresa, tot i que compaginava l’activitat d’advocacia amb la de fabricant. Casat, visqué majoritàriament a la capital del Bages, tot i que també ens consta que tingué domicili a Barcelona, exactament a la Rambla de Catalunya, núm. 27.

Tenia la fàbrica i el molí del Pont Vell o de Sant Pau des de 1899, que aprofitava l’aigua del riu Cardener i on tenia la seva pròpia empresa química, Argemí y Compañía, la qual amb els anys es transformà en Indústrias Químicas Albiñana Argemí SA. Fabricaven el Blanco Nevin, que comprava la farmacèutica Miralles, entre altres. Acabà venent-se una part del negoci i consta que a partir de 1914 llogà la fàbrica a la societat industrial Figueras Hermanos. Al marge de tot això, Lluís Argemí també tenia participacions en la societat Minas del Priorato.

Membre de la Junta Regional de Catalunya de la Comunió Tradicionalista Carlina, participà de manera activa en les disputes que hi havia en el si del partit entre els qui volien establir llaços amb la Lliga Regionalista, de caire més catalanista (entre els quals s’hi comptava Argemí) i els qui, per contra, trobaven més viable i factible acostar-se a sectors integristes i catòlics. Amb l’escissió d’aquests darrers el 1919, que s’integraren anys més tard al partit homònim espanyol, passà a formar part del nucli dur de la direcció de la Junta.

Es presentà a les eleccions a la Diputació de Barcelona de 1907, i resultà escollit pel 3r districte de Barcelona amb 8.951 vots. Repetí el 1911 i el 1915, però aquesta vegada pel 2n districte (partits judicials del Parc i del Nord), amb 14.575 i 9.787 vots, respectivament. A causa de les contínues reeleccions, ocupà diversos càrrecs i responsabilitats al si de la Diputació. Fou membre de la Comissió Auxiliar d’Actes, vicepresident de la Comissió Provincial de 1908-1909, membre de la Comissió de Governació entre 1909 i 1911, de la Comissió de Ferrocarrils Secundaris, president de la Comissió d’Instrucció Pública i Belles Arts el 1909, membre de la Comissió d’Hisenda entre 1909 i 1915, de la Junta Autònoma del Laboratori General d’Investigació i Assaig, membre de la Comissió Permanent d’Actes, membre de la Comissió Mixta de Reclutament el 1912, de la Comissió de Beneficència i de la Comissió Interprovincial de Mancomunitats el 1913, vicepresident de la Comissió Provincial de 1914-1915, membre de la Junta de Govern de les Cases de Caritat i Maternitat el 1916, de la Comissió de Foment el 1917 i de la Comissió Provincial de 1918-1919. En aquesta última comissió va ser l’encarregat del Negociat de Policia Urbana, construccions civils, policia rural, cens de població, divisió territorial, agricultura, indústria, comerç, fires i mercats.

Conseller del Consell Permanent de la Mancomunitat des de la seva constitució, apareix sovint com un dels sotasignats dels diversos manifestos que s’efectuaren i en les fotos de grup que presidia Prat de la Riba. Fou designat per la Diputació de Barcelona com a membre de la Comissió Redactora de les bases per a la constitució de la Mancomunitat el 1911.

Escollit senador per Lleida el 1918 (en una aliança amb la Lliga que donà dos senadors als carlins) i per Barcelona el 1919, fou aleshores quan demanà cessar com a diputat acollint-se a l’article 43 de la llei provincial, segons la qual podia fer-ho si mantenia el càrrec de senador un mínim de dos anys. La renúncia fou acceptada en comissió i definitivament en sessió pública ordinària del 2 d’agost de 1919.

Retornà a la Diputació força anys més tard, quan al desembre de 1943 va ser nomenat, segons un decret del Ministeri de Governació, president de la seva comissió gestora. Presidí una Diputació empetitida, sense pràcticament atribucions i totalment sotmesa a la voluntat política de la dictadura franquista i del governador civil, que alhora feia de fiscalitzador del que s’hi feia i les decisions que s’hi prenien. Tot i així, s’esforçà per aconseguir més ingressos de l’organisme per tal de mantenir les institucions que en depenien i defensà els interessos de municipis, sindicats i gremis. Finalment, cessà en el càrrec al gener de 1946 i morí a Barcelona just quatre anys més tard.

-BIBLIOGRAFIA DIPUTAT -IMATGES I DOCUMENTS
[FITXA COMPLETA]