Antoni Agelet i Romeu.
Veu redactada:

Antoni Agelet i Romeu fou un advocat i polític lleidatà nascut el 1874. Després d’iniciar els seus estudis a Lleida, la seva ciutat natal, Antoni Agelet es traslladà a Madrid per llicenciar-se en Dret, on es va doctorar amb la tesi La expropiación forzosa por causa de utilidad pública. Documentos anejos (manuscrita) realitzada entre 1894 i 1896 a la Universidad Central de la capital de l’Estat (actual Universitat Complutense de Madrid). En tornar a Lleida, exercí d’advocat i dirigí el diari liberal El Siglo. El seu pare, Hermenegild Agelet Montané, era comerciant i fou regidor municipal el 1896.

Antoni Agelet pertanyia a la nissaga dels Agelet, persones que van controlar el Partit Liberal a Lleida tot fent oposició al Partit Conservador, els dos partits dinàstics de la Restauració. Així, doncs, bona part de la seva família va estar lligada a l’activitat política de l’època. El seu cosí Miquel Agelet Besa (Lleida, 1845-1915) era el líder dels liberals a Lleida i fou nomenat comte de Vinatesa el 1912 per Alfons XIII, a més de ser regidor a la Paeria de Lleida, president de la Diputació (1883-1884), diputat del seu partit pel districte de Lleida en diverses eleccions generals a les Corts (1886, 1893, 1898 i 1901), per Solsona (1891), senador per elecció (1896 i 1899) i senador vitalici des de 1903.

Antoni Agelet era cosí de Joan Rovira Agelet (1870–1920), fill de Josepa Agelet Montané i Joan Rovira Pastor (advocat de Barcelona), i pare de Joan Rovira Roure, alcalde de la Lliga executat pel Tribunal Popular el 1936. Joan Rovira Agelet fou un destacat polític liberal, diputat provincial el 1904, 1909, 1913 i 1917 que durant l’anualitat 1911-1912 exercí la vicepresidència de la Comissió Provincial i entre 1917 i 1919 va ser president de la Diputació de Lleida.

Antoni Agelet Romeu va tenir tres germans: Ramon, Encarnació (casada amb l’advocat i notari de Barcelona Juan Francisco Sánchez García) i Hermenegild Agelet Romeu, industrial, ric propietari i visitador de ramaderia i camins que fou regidor el 1899, alcalde accidental el 1901 i tinent d’alcalde primer en el bienni 1903-1904. Hermenegild també fou president de la Cambra de Comerç de Lleida entre el 1930 i el 1933.

Antoni Agelet Romeu es casà el 5 de desembre de 1900 a Cervera amb Mercè de Dalmases i de Masot, amb qui va tenir tres fills: Antoni (que morí molt jove l’any 1921), Joaquim i Hermenegild. Mercè de Dalmases provenia d’una noble família de Cervera i era germana de l’advocat Faust de Dalmases i de Massot, que vivia a Barcelona. El seu fill Hermenegild Agelet de Dalmases fou advocat, que milità en el camp tradicionalista i a la Falange abans de la Guerra Civil, per la qual cosa fou detingut i jutjat pel Tribunal Popular de Lleida i finalment absolt. Després de la guerra fou un dels primers lloctinents de la Guàrdia de Franco i regidor pel terç familiar a l’Ajuntament de Lleida, entre 1949 i 1955. L’altre fill seu, Joaquim, casat el 1930 amb Pilar Jasanada Celma, seguí la carrera militar.

Antoni Agelet Romeu fou liberal i sempre tingué vocació política, i fou elegit regidor municipal el 1899 i el 1903. Durant el primer període fou nomenat fiscal municipal a l’agost de 1901; mentre que durant el segon període municipal fou segon tinent d’alcalde, en el consistori conservador de Francesc Costa Terré. Després, Antoni Agelet ocupà l’alcaldia de manera accidental a l’agost del 1905 i de manera definitiva entre aquell mes i el novembre del mateix any, data en la qual hagué de dimitir per malaltia. Agelet continuà llavors com a regidor de 1906 a 1909. Com a alcalde, fou l’iniciador de la plantació de pins del parc de les Basses d’Alpicat, construït el 1901 per l’alcalde Francesc Costa per recollir l’aigua del canal de Pinyana i millorar l’abastiment de la ciutat.

Seguidament, Agelet va ser nomenat vocal de la Junta d’Instrucció Pública de la Província de Lleida el 1907 i altre cop regidor el 1909 pel Partit Liberal - Coalició d’Esquerres. En aquest mandat, ocupà el lloc de primer tinent d’alcalde de 1912 a 1913. El 1913 va renovar la seva regidoria en el Partit Liberal - Coalició Monàrquica. En aquest darrer mandat municipal, exercí d’alcalde de l’1 de gener de 1916 al 27 d’abril de 1917, data en la qual cessà per ocupar una plaça de diputat provincial i tancant una llarga i prolífica carrera en l’Ajuntament de gairebé disset anys. D’aquesta segona etapa en l’alcaldia fou molt recordat l’homenatge que li tributà la ciutat el 12 de novembre de 1916 a Enric Granados, uns quants mesos després de la seva mort.

El 1916 ocupava un lloc en la primera Junta Provincial i primer Comitè Executiu del Partit Liberal Autonomista, una refundació del Partit Liberal a Lleida per oposar-se a la puixança de la Lliga Regionalista. El nou partit unia les dues faccions liberals que hi havia fins llavors en la província encapçalades per Miquel Agelet Besa (dinàstica-monàrquica) i Emili Riu (demòcrata). La formació apostava per l’autonomia de Catalunya dins Espanya, tot i que Agelet no compartia aquesta opció. També fou membre del Consejo Provincial de Fomento (1917) com a vocal propietari. Durant aquests anys dirigí el diari lleidatà El País fins al novembre de 1921.

Després de presentar-se dos cops a les eleccions provincials (1910 i 1915) i perdre, va guanyar els comicis de 1917 i després els de 1921 en representació del districte de Cervera-Solsona. Per tant, estigué a la Diputació de 1917 a 1924. Durant aquest període, el 1917 fou secretari i el 1919 i 1923 esdevingué vicepresident de la institució, a la qual retornà el 1930 per decret. Com a diputat provincial de Lleida, també fou membre de la Mancomunitat de Catalunya de 1917 a 1924, sempre a les files del Partit Liberal.

De la segona època en la Diputació, de l’octubre de 1930 al març de 1931, participava en l’Assemblea de les Diputacions d’Espanya celebrada a Madrid. També, al juny de 1930 participava en les reunions de la Comissió per a l’estudi del projecte d’Estatut d’autonomia formada per quatre diputats provincials de cadascuna de les diputacions catalanes. Durant el temps que va estar a la Mancomunitat donà suport a les tesis provincialistes del seu cosí Joan Rovira Agelet, que s’oposaren a les regionalistes autonomistes de la Lliga i esclataren en l’elecció del successor de Prat de la Riba al novembre de 1917 després de la seva mort. Joan Rovira, liberal dinàstic, optà al càrrec enfront de Puig i Cadafalch, de la Lliga, el qual finalment fou l’escollit. En aquell debat, tant Agelet com Rovira mostraren el seu temor que la Mancomunitat de Catalunya engolís la Diputació de Lleida i la seva realitat provincial, la qual veien com autònoma de la resta del Principat.

Posteriorment, durant la Segona República milità a les files del Partit Republicà Radical de Lerroux, en què va ocupar, el 1936, la vicepresidència del comitè provincial del partit. Durant aquest període tingué un pas fugaç per l’Ajuntament en ser nomenat regidor en un consistori constituït al juliol de 1935 per decisió governamental, lloc en el qual es va mantenir fins al febrer de 1936. En aquesta etapa fou nomenat delegat de Treball interí de la província de Lleida. A banda, el 1927 formava part d’una comissió per declarar la Seu Vella Bé d’Interès Nacional i el 1928 fou reelegit vocal de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Lleida, un càrrec que exercí, com a mínim, fins a 1936. Després de la Guerra Civil ocupà el càrrec d’advocat oïdor de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de Lleida.

-BIBLIOGRAFIA DIPUTAT -IMATGES I DOCUMENTS
[FITXA COMPLETA]