Ramon d'Abadal i de Vinyals.
Veu redactada:

Ramon d’Abadal i de Vinyals va néixer a la ciutat de Vic el dia 1 d’octubre de 1888. Fou un historiador i polític català, alhora que periodista, organitzador i home d’empresa. Era nebot del rellevant polític de la Lliga Regionalista Ramon d’Abadal i Calderó.

Va ser l’hereu d’una important família de propietaris rurals d’Osona, els orígens de la qual es podien seguir des del segle XIII. El 1733, els Abadal havien entroncat amb la casa del Pradell per mitjà del casament del notari vigatà Jaume Abadal amb la pubilla Francesca Rovira i Albó Fontanelles i Pradell. Els Abadal tenien tradició liberal en un territori on predominava el carlisme. Ramon d’Abadal va sintetitzar els valors de la ruralitat pairalista amb el llegat burgès cultural i lletrat de la seva tradició familiar.

Ramon d’Abadal va estudiar les primeres lletres i el batxillerat a Vic. El 1904 inicià els estudis universitaris a Barcelona cursant alhora dret i història. A l’Ateneu va assistir a classes d’història, dret i llengua catalanes impartides pels Estudis Universitaris Catalans, que es traslladaren a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a partir de la creació d’aquesta entitat el 1907. El van influir especialment els professors Antoni Rubió i Lluch i Eduardo Hinojosa, i l’erudit Rafael de Ureña, els dos darrers en la branca de dret.

L’any 1910 va obtenir la llicenciatura en Dret a la Universitat de Barcelona, i un any després aconseguí el doctorat a Madrid amb la tesi sobre el codi de “Las siete Partidas” i la seva influència a Catalunya. Després es traslladà a París per completar estudis a L’École de Chartres, a L’École des Hautes Études de la Sorbona i a l’École de Droit. Al mateix temps, realitzà una laboriosa tasca de catalogació i revisió dels fons catalans de la Biblioteca Nacional Francesa.

El contacte amb les velles fonts documentals va fascinar-lo i el convertí en historiador medievalista, tasca que afegí a la conducció de l’herència familiar i més endavant a la política. Entre 1910 i 1915 inicià les primeres publicacions. Cap al 1920 Ramon d’Abadal va definir amb més precisió el camp d’estudi en què treballaria en el futur. Seria la Catalunya comtal carolíngia. Dos fets van influir en la seva decisió. D’una banda, un encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans, i de l’altra, les conferències que el professor Josep Calmette, de la Universitat de Tolosa, va impartir a Barcelona pel desembre de 1921.

La tasca historiogràfica de Ramon d’Abadal es va interrompre entre 1923 i 1939 a causa de la seva intervenció en la política i el periodisme, i per la Guerra Civil. La revolució de 1936 li destruí el seu arxiu privat, on guardava la major part dels originals redactats per a la Catalunya carolíngia i les transcripcions documentals; davant l’amenaça revolucionària s’exilià a la Itàlia feixista, com el seu oncle.

Des del punt de vista polític, Ramon d’Abadal es va implicar ben aviat en la política, seguint així la tradició familiar. Format en el catalanisme conservador de principis de segle, s’afilià a la Lliga Regionalista, partit del qual el seu oncle Ramon d’Abadal i Calderó era dirigent. Fou escollit diputat el 1917 i participà, per tant, en el projecte regionalista de Prat de la Riba i de Cambó, una fita cabdal del qual era la Mancomunitat. Vicens Vives va enquadrar aquests homes en la “generació del 17”.

El 26 maig 1903 es presentà a les eleccions generals pel districte de Vic enfront de Fernando Huelín, però va retirar la candidatura a darrera hora. També va concórrer a les eleccions generals de 8 maig 1910 per la circumscripció de Barcelona amb la Lliga i va obtenir 15.757 vots.

Ramon d’Abadal fou elegit per la Lliga Regionalista a les eleccions provincials de l’11 març de 1917 pel districte de Vic-Granollers, amb 9.009 vots. Va tornar a ser escollit a les eleccions provincials del 12 de juny de 1921 pel mateix districte i partit amb 8.439 vots. Dins la Mancomunitat, va ser un diputat molt actiu. Formà part de les comissions de carreteres i camins, hisenda, foment d’obres hidràuliques, instrucció pública, dret català, i va ser seleccionat moltes vegades per a la supervisió de subhastes o recepció d’obres públiques, i proveïments de pedra.

Va intervenir en la discussió del projecte d’Estatut d’autonomia el 1919 i en l’activitat del Consell de Pedagogia i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i va ser designat per preparar una Escola Normal de mestres catalans. Va participar en els debats sobre els dictàmens de la Comissió de Cultura, i fou nomenat vicepresident del Consell de Pedagogia. El 1920 Ramon d’Abadal era president de la Comissió de Cultura de la Mancomunitat, i junt amb Bofill i Mates foren els encarregats de notificar a Eugeni d’Ors la dràstica reducció de les seves competències. A més, va participar en la concessió d’ajuts a l’Institut d’Estudis Catalans per la publicació dels documents més antics de Catalunya. En la memòria de la Secció Historicoarqueològica de la Mancomunitat de 1921-1922, Abadal és esmentat com a encarregat de publicar els preceptes carolingis.

En l’àmbit polític, l’any 1922 Abadal va sortir de la Lliga per crear Acció Catalana —un partit de tendències més progressistes— junt amb altres catalanistes dissidents. Aquí es va iniciar en el periodisme quan el flamant partit va adquirir La Publicitat. Però Acció Catalana va ser derrotada a les eleccions de 1931, la qual cosa accentuà la tendència esquerrana del grup, i Ramon d’Abadal retornà a la Lliga, on va dirigir La Veu de Catalunya i fundà L’Instant (1935).

Va ser candidat per la Lliga Regionalista per Barcelona a les eleccions generals de juny de 1931. Havent esclatat la revolució després del cop d’estat de 1936, Abadal fugí cap a la Itàlia feixista. Col·laborà amb Francesc Cambó a favor de la victòria franquista, i retornà a Catalunya el 1939. Va desencisar-se aviat del règim de Franco per l’àmplia repressió que exercia en el camp cultural i lingüístic, i per l’expedient de responsabilitats polítiques que hom li obrí el 1940, i va lliscar cap al cercle monàrquic del comte de Barcelona, Joan de Borbó, del consell privat del qual formà part.

Un cop va retornar a Catalunya després de la victòria franquista Ramon d’Abadal, va participar en la iniciativa de Josep Puig i Cadafalch de reorganitzar l’Institut d’Estudis Catalans en la clandestinitat, i va refer amb paciència els materials perduts. El 1948 publicà la seva primera gran obra, referida a la vida de l’abat Oliva, iniciant un productiu període historiogràfic en el qual va combinar els estudis monogràfics, els treballs de síntesi i reflexió i les aportacions documentals, gairebé sempre en l’àmbit de la Catalunya carolíngia, el seu gran projecte. Aviat va ser conegut internacionalment.

En l’àmbit historiogràfic, Ramon d’Abadal féu una història de tipus realista i positivista, molt basada en les fonts i allunyada dels pressupòsits neoromàntics predominants, la qual cosa li comportà polèmiques. Fou gairebé l’únic historiador català conservador i catalanista no nacionalista de l’etapa en què va viure. Defensava la història política événementielle, reivindicava el paper decisiu de les minories dirigents, repudiava el marxisme dogmàtic i economicista i criticava els excessos de la historiografia nacionalista. Va ser amic de Ramón Menéndez Pidal, es va sentir molt proper de Jaume Vicens Vives i va elogiar els treballs de Pierre Vilar. El 1949 va ingressar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, i el 1960 a la Real Academia Española de la Historia. Va presidir el jurat dels premis Iluro. El 1959 va rebre la Lletra d’Or de la Crítica Catalana per la tasca històrica, i el dia abans de morir, la Medalla d’Or de la Diputació de Barcelona. Fou convidat a impartir lliçons a diversos centres acadèmics estrangers.

En la darrera etapa de la vida, Abadal va accentuar el conservadorisme polític, alhora que adoptava una clara actitud reivindicativa a favor de l’alta cultura catalana, la llengua i els mitjans d’expressió en català. Finalment, va morir a Barcelona el 27 de gener de 1970.

-BIBLIOGRAFIA DIPUTAT -IMATGES I DOCUMENTS
[FITXA COMPLETA]