Verdaguer i Callís, Narcís

Narcís Verdaguer i Callís.
Lloc de naixement: 
Vic, Osona
Data de naixement: 
dimecres, octubre 29, 1862
Data de defunció: 
divendres, abril 5, 1918
Lloc de defunció: 
Barcelona, Barcelonès

Narcís Verdaguer i Callís fou un polític, advocat i periodista català, especialitzat en comerç internacional i qüestions aranzelàries, nascut a Vic el 1862. Provinent d’una família humil, va ser un dels disset fills de Segimon Verdaguer Prat i de Teresa Callís Beneseit, dels quals només cinc arribaren a l’edat adulta: Magí, Josep, Narcís, Joaquim i Josepa. Magí fou especialista en llengües clàssiques i va exercir com a catedràtic d’institut. Cal destacar també que Narcís Verdaguer era cosí germà de mossèn Cinto Verdaguer.

El 19 de juliol de 1893 Narcís Verdaguer es casà amb Francesca Bonnemaison i Farriols, que pertanyia a una família barcelonina benestant i que col·laborà molt amb el marit, fins i tot com a secretària. Era una dona emprenedora amb estudis d’art i d’idiomes, que es convertí en introductora del feminisme reformista d’arrel catòlica. Va ser cofundadora de la secció femenina de la Lliga Regionalista i impulsora de la Biblioteca Popular de la Dona i de l’Institut de Cultura, que passà a mans de la Falange després de la Guerra Civil.

De petit, Narcís Verdaguer ja va mostrar moltes inquietuds. Inicià estudis eclesiàstics al seminari de Vic, que compaginava amb el treball en una farmàcia per guanyar-se la vida. Va fundar el 1882 una efímera revista, L’Almogàver, que hagué de ser suspesa per les autoritats del seminari a causa de l’estil catalanista abrandat. El bisbe Morgades li proposà el trasllat a Roma per perfeccionar els estudis eclesiàstics, però Narcís ho refusà i el 1883 marxà a Barcelona per cursar la carrera d’advocat.

Des d’aquí va exercir de corresponsal del setmanari vigatà La Veu del Montserrat, al qual l’havia introduït el canonge Collell i en el qual participà amb articles d’actualitat i en la secció poètica. Va continuar col·laborant amb el Cercle Literari de Vic, escriví també articles per a La Renaixensa, i mantingué una polèmica amb els modernistes de L’Avenç. No cal dir que a Barcelona s’introduí de ple en els ambients literaris i polítics de la Renaixença. La Il·lustració Catalana li va dedicar un fascicle.

Acabada la carrera de Dret, Narcís Verdaguer va crear un bufet d’advocats especialitzat en comerç internacional, un dels passants del qual fou Francesc Cambó. Va contribuir a fonamentar els vincles entre els industrials i la política catalanista conservadora, tot atraient personalitats com Albert Rusiñol i Ferrer-Vidal. Com a advocat, es distingí pel seu esperit conciliador.

El 1891 va fundar a Barcelona, junt amb Joaquim Cabot i el canonge Collell, el setmanari La Veu de Catalunya, una rèplica gairebé exacta del que es publicava a Vic. Aquí hi publicà la traducció de contes provençals sota la signatura “Franar” (Francesca-Narcís), i la versió catalana de La divina comèdia en vers. Entre els col·laboradors hi havia Francesc Cambó. El 1893 dirigí la darrera etapa de La Barretina, i va ser mantenidor dels Jocs Florals el 1891, 1892 i 1910. L’any 1899 Narcís Verdaguer va cedir la capçalera de La Veu de Catalunya a Prat de la Riba i Puig i Cadafalch, a fi que fos convertida en diari al servei de l’expansió del catalanisme conservador.

Durant aquesta etapa, el colpí profundament la crisi espiritual del seu cosí Jacint Verdaguer, iniciada amb el viatge  a Terra Santa a la primavera de 1886. En retornar, el capellà poeta va entrar en un procés de mutació obsessiva que l’abocà a participar en una secta de vidents i fanàtics dita Casa de l’Oració, i a la pràctica desordenada de la caritat. Això apartà el poeta del seu antic cercle —inclòs Narcís Verdaguer— i l’afer es polititzà irremeiablement. Jacint Verdaguer els atacà amb contundència per mitjà dels articles titulats En defensa pròpia, però el grup —Collell, Morgades, N. Verdaguer— va mantenir una actitud molt discreta.

Narcís Verdaguer fou nomenat vocal secretari del Foment del Treball Nacional el 1898, i proposà la creació d’una borsa de treball que més tard es va fondre amb la de la Diputació i de la qual va ser president vitalici. Verdaguer s’havia consolidat com a expert jurídic del comerç internacional i prestava múltiples col·laboracions al món corporatiu barceloní: el mateix Foment, el col·legi d’advocats, l’Acadèmia de Jurisprudència, etc.

La salut, sempre precària, l’obligà a fer un llarg període de repòs. Més endavant, retornà a l’activitat política i professional. El 1910-1911 va presidir la Societat Econòmica barcelonina d’Amics del País, i el 1917 fou escollit president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, càrrec al qual va haver de renunciar a causa de la malaltia.

En l’àmbit polític, Narcís Verdaguer i Callís sempre manifestà una fervent actitud catalanista i una notable aptitud organitzadora. Es va apartar dels sentiments carlistes dels pares, i apostà pel regionalisme conservador i catòlic, militant i participatiu en la vida política. Va tenir la primera experiència política en una reunió a la Llotja el 1886. L’any següent es va fer soci de la secció de dret del Centre Escolar Catalanista, que acabà presidint. En produir-se aquest any l’escissió del Centre Català, la majoria d’estudiants passaren a la Lliga de Catalunya.

El 1889 Narcís Verdaguer va ser escollit secretari de la Comissió de Relacions de la Lliga de Catalunya. Des d’aquest càrrec va liderar la campanya contra l’article 15 del nou Codi civil proposat pel Govern espanyol, de tendència uniformista. Verdaguer va dirigir una operació d’agitació per tot el territori amb reunions, mítings, escrits i tot tipus d’actes, i l’ajut inestimable de La Veu del Montserrat. La reforma de l’article en la direcció del que reclamaven els regionalistes fou considerada per Narcís Verdaguer com una de les primeres victòries del catalanisme polític.

La campanya va contribuir a la conversió al catalanisme de Francesc Cambó, i també a la creació de la Unió Catalanista. L’èxit va empènyer Narcís Verdaguer a proposar la formació d’un òrgan de coordinació d’entitats catalanistes, que ell volia centralitzat però que acabà sent més aviat consultiu. Els seus esforços per propagar la causa regionalista entre els sectors populars es concretaren amb la formació del Foment Catalanista i de l’Associació de Propaganda Catalanista.

Va participar en la redacció de les Bases de Manresa el 1892, i pronuncià un discurs en què defensava l’article que establia que havien de ser catalans els qui ocupessin càrrecs públics. El 1897 fou escollit vicepresident de la Unió Catalanista. El 1898 féu costat al programa del general Polavieja, i el 1899 participà en mítings per demanar el concert econòmic. Aquest mateix any fou un dels fundadors i president del Centre Nacional Català, i dos anys després fou nomenat vicepresident de la Lliga Regionalista.

Des del punt de vista institucional, fou escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga pel bienni 1909-1910. A les eleccions generals de 8 de maig de 1910 Narcís Verdaguer va aconseguir 15.382 vots per la circumscripció de Barcelona.

El 13 de març de 1911 va obtenir l’acta de diputat provincial per Vic-Granollers; en unes eleccions que eren de caràcter extraordinari. La contesa va ser entre regionalistes i tradicionalistes. Diversos sectors van confluir en aquell moment amb Verdaguer —dinàstics, obreristes, regionalistes— i els carlins renunciaren a presentar candidatura. Narcís Verdaguer va guanyar els comicis amb 9.998 vots.

El 1913 renovà l’acta, ara per Barcelona, i va obtenir 5.135 vots. Però l’any següent hi hagué de renunciar a fi de poder presentar-se a les eleccions generals de 8 de març de 1914. Verdaguer —amb el suport ara de regionalistes, liberals i integristes— va obtenir també la victòria a la circumscripció de Vic amb 4.308 vots, enfront la candidatura del conservador Juan Camín, que en tragué 3.593, a qui donaven suport els carlins. En canvi, a les eleccions generals de 9 d’abril de 1916, Verdaguer fou vençut al districte de Vic pel liberal Alexandre Bosch.

Durant aquells anys, sembla que l’ascendent de Verdaguer sobre Prat de la Riba i Cambó va ser determinant per a la configuració d’un catalanisme conservador i catòlic lligat als interessos de la burgesia industrial. També donà suport a l’estratègia de Cambó de la “Catalunya endins”.

Finalment, Narcís Verdaguer morí a Barcelona el 5 d’abril de 1918 a causa dels greus problemes de salut que tenia. La seva nombrosa biblioteca fou cedida al Col·legi d’Advocats de Barcelona i a la Biblioteca de Catalunya.

Dades personals i familiars: 
Família: 
Provenia d'una família humil. Va ser un dels disset fills de Segimon Verdaguer Prat i de Teresa Callís Beneseit, dels quals només cinc arribaren a l'edat adulta: Magí, Josep, Narcís, Joaquim i Josepa.
Matrimoni / Fills: 
El 19 de juliol de 1893 Narcís Verdaguer es casà amb Francesca Bonnemaison i Farriols (1872-1949). No van tenir fills.
D'altre parentiu: 
Era cosí germà de mossèn Cinto Verdaguer.
Lloc habitual de residència: 
Barcelona.
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Vic-Granollers; Barcelona I.
Diputació a què pertanyia: 
Barcelona.
Partit pel qual es presentà: 
Lliga Regionalista.
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
El 13 de març de 1911 va obtenir l'acta de diputat provincial per Vic-Granollers; el prestigiós Narcís Verdaguer va guanyar els comicis amb 9.998 vots. El 1913 renovà l'acta, ara per Barcelona, on va obtenir 5.135 vots.
Activitats o intervencions significatives com a diputat de la Mancomunitat: 
A la Diputació de Barcelona es decidí tornar a plantejar el tema de la mancomunitat provincial, en la sessió del 16 maig 1911. Una de les dues proposicions anava signada, entre d'altres, per Verdaguer i Callís. Abans de la Mancomunitat existí, pel que fa a la política social, l'Institut Social, creat el 1905. La realització més important d'aquest cercle fou l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, fundat i dirigit des de 1909 per Francesca Bonnemaison, esposa de Narcís Verdaguer i Callís.
Dades professionals: 
Formació general (estudis): 
Dret.
Formació professional: 
Advocat i periodista.
Activitat econòmica: 
Advocacia i periodisme. Expert jurídic del comerç internacional.
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
Fou nomenat vocal secretari del Foment del Treball Nacional el 1898. El 1910-1911 va presidir la Societat Econòmica barcelonina d'Amics del País, i el 1917 fou escollit president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació.
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Catalanista.
Militància política: 
Lliga Regionalista.
Càrrecs polítics: 
Regidor de Barcelona. Diputat.
Bibliografia: 
Obra personal: 

L’Almogàver: per Déu i per la pàtria. Vic: Joan Soler, 1882.

¡Fernanda!. S. d., 1887.

Als meus paysans electors de Vich-Granollers. Vic: Portavella, 1911.

La primera victòria del catalanisme. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1919.

Poesíes. Barcelona: Ilustració Catalana, s. a.

Fundador de L’Almogàver i La Veu de Catalunya.

Corresponsal de La Veu de Montserrat.

Estudis sobre la seva figura: 

Bibliografia

CAMBÓ, Francesc. Memòries (1876-1936). Vol. 1. Barcelona: Alpha, 1981.

COLL i AMARGÓS, Joaquim. Narcís Verdaguer i Callís davant el drama de Mossèn Cinto. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1996.

—. “Narcís Verdaguer i Callís (1862-1918). Una biografia. Cercles: revista d’història cultural [Barcelona], núm. 1 (1998), p. 55-58.

—. Narcís Verdaguer i Callís (1862-1918) i el catalanisme polític. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

COLLELL BANSELLS, Jaume. Narcís Verdaguer i Callís. Vic: Festes de Vic; Tipografia Balmesiana, 1918.

LAPLANA i PUY, Josep de Calasanç. Santiago Rusiñol: el pintor, l’home. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.

LLATES, Rossend. Francesca Bonnemaison de Verdaguer i la seva obra. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1972.

MATHEU, Roser. Quatre dones catalanes. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1972.

RAMISA, Maties. Els orígens del catalanisme conservador i “La Veu de Montserrat”. Vic: Eumo, 1985.

SALARICH i TORRENTS, Miquel S. “Narcís Verdaguer i Callís. 1863-1918”. Ausa [Vic], vol. 4; núm. 45 (1963), p. 423-433.

SALARICH i TORRENTS, Miquel S.; YLLA-CATALÀ i GENÍS, Miquel S. Vigatans il·lustres. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1983.

TORNAFOCH i YUSTE, Xavier. Catalanisme, carlisme i republicanisme a Vic (1899-1909): modernització política i lluites socials. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.

—. Del caciquisme a la democràcia: política i eleccions a Vic (1900-1931). Vic: Eumo, 2007.

 

Fonts d’arxiu

Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona

Imatges i documents: 
Narcís Verdaguer i Callís.
Narcís Verdaguer i Callís.
Peus de foto i comentaris: 
Narcís Verdaguer i Callís. Font: Gran Enciclopèdia Catalana. Narcís Verdaguer i Callís [en línia]. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2015, [consulta: 28/06/2015]. Disponible a: <http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0070081.xml>.
Narcís Verdaguer i Callís. Font: Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Narcís Verdaguer i Callís [en línia]. Wikimedia Foundation, [última revisió: 16/10/2017], [consulta: 15/12/2017]. Disponible a: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Narc%C3%ADs_Verdaguer_i_Call%C3%ADs>.
Francesca Bonnemaison, esposa de Narcís Verdaguer. Font: Diputació de Barcelona. "Espai Francesca Bonnemaison" [en línia]. Barcelona: Diputació de Barcelona, [consulta: 15/12/2017]. Disponible a: <http://www.diba.cat/web/francescabonnemaison/historia>.
Francesca Bonnemaison, esposa de Narcís Verdaguer. Font: Blogueres de Sant Martí. "Francesca Bonnemaison: Educadora de ciudadanas" [en línia]. Wordpress, [consulta: 15/12/2017]. Disponible a: <http://blogueresdesantmarti.net/index.php/dones/francesca-bonnemaison-educadora-de-ciudadanas/>.
Peu de portada i comentaris: 
Narcís Verdaguer i Callís. Font: Gran Enciclopèdia Catalana. Narcís Verdaguer i Callís [en línia]. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2015, [consulta: 28/06/2015]. Disponible a: <http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0070081.xml>.
Signatura del personatge: 
Comentaris sobre la documentació: 
Article, "Lluís Foix. Mossèn Cinto Verdaguer: En defensa pròpia", que esmenta la relació de Narcís Verdaguer amb Jacint Verdaguer en el moment de la crisi d'aquest darrer. Font: "El Guaita, fòrum cívic", 12/12/2012, <http://forumcivic.cat/lluis-foix-jacint-verdaguer-en-defensa-propia/>.