Tell i Bonanat, Estanislao

Lloc de naixement: 
Valls
Data de naixement: 
dilluns, abril 18, 1859
Data de defunció: 
dilluns, setembre 17, 1945
Lloc de defunció: 
Valls

Fill petit dels vallencs Miquel Tell Gallisà († 1885) i Faustina Bonanat Duran, nasqué a Valls el 18 d’abril de 1859. Tingué quatre germans: Ramon (v. 1840–1911), Faustina (v. 1845–1922), Carme († 1934) i Lluïsa. Estanislao semblà haver estar sempre força vinculat a la família de propietaris dels Cosidó, la nebodalla descendent del matrimoni entre la seva germana Faustina i Ramon Cosidó Martí (Ramon, Faustí i Mn. Josep M.). Temps a venir, en morir Ramon i Estanislao sense fills, foren els Cosidó els hereus del patrimoni familiar.

Estanislao comptà, de jove, amb una preclara intel·ligència i capacitat d’estudi i amb el suport econòmic de la família, factors que van facilitar-li els estudis i que ell va orientar a la carrera de Dret. El maig de 1884 es llicenciava en Dret Civil i Canònic a la Universitat de Barcelona, i passava a cursar el doctorat a la Central de Madrid (1884-1887). Aquesta última etapa docent no li va impedir ocupar plaça de suplent com a jutge municipal de Valls, ja des del maig de 1885. Continuà en el càrrec, per biennis consecutius, fins el juliol de 1889, quan havent-se retirat el titular Joan Arnet Farrera, l’Audiència Territorial passà a nomenar-lo jutge municipal de Valls. Tampoc sembla que l’afectés haver-se embolicat en una querella per difamació que li posà la direcció del diari El Democrático. Efectivament, el rector del Col·legi de la Immaculada Concepció de Valls fou, a ulls dels elements locals més conservadors, difamat des de les pàgines d’aquell rotatiu, de manera que el 17 de juliol de 1886 el clan dels Avellà (carlins jaumistes), Josep Monràs i Estanislao Tell signaven i feien públic un manifest d’adhesió en el qual titllaven d’injúria la versió periodística. Els responsables del setmanari vallenc els demandaren a tots.

L’escambell de jutge municipal, juntament amb la influència familiar i les seves bones aptituds, van consolidar, a partir de 1890, la seva posició en el món local vallenc. A finals de gener de 1890 fou elegit vicepresident del Centre de Lectura; a principis d’octubre següent era un dels membres de la junta de prohoms que es va formar a Valls per tal d’arranjar les divergències existents a la fàbrica d’Albert Dasca Boada entre aquest i els seus treballadors; aquells dies el veiem de comissionat del Montepío Català de Quintes, una entitat barcelonina que es dedicava a redimir quints a través d’una activitat de correduria d’assegurances.

Estanislao Tell no tardà a entrar en la política activa. Li’n trobem una primera manifestació el 6 de setembre de 1892, quan ell «y otros del partido conservador liberal de esta» signava un pamflet imprès contra la candidatura, no acceptada pel comitè, de Josep Batlle. A mitjan juny de 1893 causava sensacio en aconseguir el nomenament de fiscal municipal, designació «que ha caído como una bomba entre el buen número de personas que esperaban ejercer dicho cargo, pertenecientes la mayor parte, a la política activa. Paciencia y hasta otra». Els primers dies d’agost de 1894 substituïa el registrador de la propietat de Valls. El gener de 1895 era elegit vicepresident del Partit Conservador de Valls, l’abril de 1897 encapçalava la candidatura conservadora a Valls i el mes següent era elegit conseller de l’Ajuntament (no sense certa polèmica, atès que els opositors en demanaren la incapacitat). El primer dia de juliol de 1897 prenia solemne possessió del seu càrrec de regidor, poc temps després era nomenat tercer tinent d’alcalde i membre de la comissió per complimentar els Pares Escolapis en els exàmens i el repartiment de premis. El novembre de 1898 era designat per representar l’Ajuntament al Congrés Vitícola de Reus, designació que acceptà amb gust (si considerem la renúncia a dietes que féu) i que constitueix un primer antecedent del que va ser una de les seves grans passions, l’agricultura. El febrer de l’any següent, accentuava encara més aquesta versatilitat que el caracteritzava entre lletrat, activista social, polític i home de negocis, en ser nomenat administrador de la Delegació a Tarragona del Banc de Valls. La defunció de l’anterior titular, Lluís de Veciana, li va facilitar l’accés a un dels càrrecs financers més prestigiosos de l’esfera vallenca. Tell donà la mida i sabé respondre a les espectatives que hom diposità en ell quan va ser designat per ocupar aquest important càrrec, el qual «equivale en el orden financiero, á tanto como el generalato en el militar», de manera que el 1904 hom podia afirmar «que á sus talentos, á sus iniciativas y á su perseverancia en el trebajo, debe dicho banco la solidez y extensión de su crédito en aquella capital». Alternà el desenvolupament d’aquesta activitat amb la de regidor, ja que tornà a ser elegit conseller el juliol de 1899, si bé aquesta vegada no entrà en cap comissió i aprofità la investidura per sol·licitar dos mesos de llicència que li van ser concedits de seguida.

Valls se li feia, certament, petita a Estanislao Tell; en tombar de la nova centúria passaria a desenvolupar càrrecs d’àmbit supralocal, més concretament provincials. Efectivament, a mitjan març de 1901 era proclamat diputat provincial pel districte Valls-Montblanc (també amb polèmica, atès l’expedient incoat a l’Audiència Territorial de Barcelona contra la validesa de les eleccions —i que s’allargà fins l’abril de 1902—) i, a l’abril, en la constitució de la nova Diputació de Tarragona, s’incorporà al segon torn de la comissió Provincial, a la d’Hisenda, a la Mixta de Reclutament i era, a més, designat representant a la comissió catalana que gestionava la divisió de béns de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona; abans de finir l’exercici també fou nomenat membre d’una comissió per recuperar el material de les extintes Escoles Normals (abril de 1902) i en una altra per negociar el conveni sobre la Casa de Beneficència de Tortosa amb l’Ajuntament d’allí (gener de 1903). Així s’estrenà en la que va ser una de les trajectòries polítiques més dilatades dins de la corporació provincial, ja que Tell fou reelegit consecutivament diputat provincial i no abandonà la casa fins el 1917. Al llarg d’aquest període diputacional s’integrà a les comissions permanents d’Hisenda (1901-1907), Foment (1909-1913) i Governació (1913-1917), i a les especials de Reclutament (1901-1903, 1907-1911 i 1913-1915) i Estadística del Treball (1909-1913) i fou designat representant de la Diputació en les subhastes de Serveis Provincials (1907-1909 i 1913-1915).

El zènit de la seva carrera política l’assolia amb la Diputació de Tarragona, el 24 d’abril de 1903, quan era elegit president (i al mes següent, president de la Junta Provincial del Cens Electoral). La lluita política per la presidència fou aferrissada, però la unió dels representants dels partits monàrquics s’imposà finalment als republicans. Sens dubte, els companys de consistori l’elegiren fiats de la seva experiència financera, en un moment en què les bases econòmiques de l’ens provincial trontollaven seriosament. Bona part dels ajuntaments, afectats per la crisi vinícola, li eren deutors del Contingent Provincial, la contribució de què es nodria la Diputació, la qual tenia dificultat fins i tot per pagar les nòmines a temps. Redreçar aital situació no requeria d’un bon gestor econòmic més que d’un negociant perseverant i un hàbil polític, tot en un. Tell fracassà en els intents de redreçament, malgrat una activa campanya contra els ajuntaments morosos. Però se’n sortí prou bé en altres assumptes: impulsà l’aplicació a la demarcació tarragonina del pla estatal de camins veïnals, al qual consignà 60.000 ptes. dels pressupostos de 1904; inaugurà la primera execució del Pla, el camí veïnal de la Secuita a Perafort (octubre de 1903); posà especial atenció al benestar dels nois asilats a la Casa de Beneficència, amb periòdiques visites d’insepecció i la intervenció personal quan algun subministre estava defectuós (febrer, maig, agost i setembre de 1904); fou la primera autoritat que, en nom de la província, donava la benvinguda a Alfons XIII, quan aquest desembarcà per visitar Tarragona (abril de 1904), i dedicà manta esforços per al correcte desenvolupament de la xarxa ferroviària secundària, d’acord amb les demarcacions provincials limítrofes, per tal d’enqueixar els diversos projectes de línies de tren, especialment la Noguera Pallaresa, que requerí continues gestions amb la Diputació de Lleida (agost de 1904). El novembre de 1904, bon punt es constituí la comissió interprovincial del Noguera Pallaresa, Tell fou una de les personalitats que s’hi van integrar. Pot ser no n’era conscient, però contribuí, així mateix, a posar les bases de la futura Mancomunitat de Catalunya quan, a principis de setembre de 1904, rebé la visita oficial del seu homòleg, el president de la Diputació de Girona, Josep Puig, a qui havia invitat «no dudando que cuantos acuerdos se adoptaron serían beneficiosos para las tres provincias hermanas». 

No hi ha dubte que Estanislao Tell desplegà una intensa activitat mentre ocupà la presidència de la Diputació, pot ser excessiva, si tenim en compte el fet que a mitjan desembre de 1904 dimitia del càrrec i al·legava motius de salut. En el següent exercici (1905-1907), tal volta restablert, fou elegit vicepresident de la Diputació per unanimitat. L’esforç esmerçat en els serveis prestats a la província, van tenir la seva recompensa. El març de 1904, la Revista Franco-Española y Americana li dedicava un elogiós reportatge en què s’assegurava que «no hay problema que un solo momento se resista á su imaginación, de gran potencia y á su absoluto dominio», i que era persona d’una cultura exquisida, bonívol, atent i amb do de gents. Així fou com, a principis de juny de 1904, el monarca li concedí la Creu d’Isabel la Catòlica, una distinció a l’abast de poques personalitats i que a ell, com a monàrquic convençut li degué plaure moltíssim (també hi ajudà, i molt, l’escrit lloatori que dedicà al monarca i que li publicà el Diari de Tarragona). 

Com a vicepresident i diputat ras no estigué tan afortunat, i un parell d’ensopegades l’enemistaren amb els republicans, els tarragonins i part dels vallencs. Els primers dies de maig de 1906 els republicans havien proposat l’adhesió de la Diputació a Solidaritat, un moviment catalanista contra el que van votar la majoria conservadora i monàrquica, entre aquests, Estanislao Tell. Un mes després, Tell era un de la mitja dotzena de diputats que assistiren a l’assemblea de diputacions espanyoles celebrada al Saló de Sant Jordi, en la de Barcelona (avui Palau de la Generalitat).

A les primeries de desembre esclatava a Tarragona un escàndol majúscul que esquitxava diverses personalitats polítiques, entre les quals Tell. No feia pas gaire s’havien registrat certs aldarulls a la ciutat que havien perjudicat l’empresa que tenia l’arrendament de l’impost de Consums, la qual havia incoat un expedient administratiu d’indemnització, que s’elevava a les 235.000 ptes., de la qual havia de respondre el municipi. Lògicament, l’Ajuntament tarragoní féu mans i mànegues per impedir que el Govern atorgués una indemnització a l’arrendatària de Consums, i mogué tots els fils possibles, diputats i senadors a Corts, per tal que s’hi oposessin. En ple procés d’estira i arronsa, es va saber que una sèrie de propietaris i industrials figuraven a l’expedient incoat entre els testimonis que avalaven la pèrdua de les 235.000 ptes. Un d’aquests era Tell.

A mitjan juliol de 1907 Diputació de Tarragona tenia embargat el 25% dels ingressos de l’Ajuntament de Valls, per les grans quantitats que li devia de Contingent Provincial, però aquests diners no arribaven, de manera que el president Joan Vila designà Estanislao Tell per tal que, juntament amb el comptador provincial Enrique Cereceda, hi giressin una visita d’inspecció. Tell ja havia donat bones mostres de la seva aptitud en aquests temes a Tortosa, i a Valls no decebé els més queixosos. El 12 d’agost següent arribava a Valls i passava a examinar detingudament i de manera rigurosa tota la documentació comptable del municipi dels últims anys i obria la capsa dels trons en un informe demolidor en el qual exposava que constaven 44.000 duros ingressats entre 1894-1897 que s’havien volatil·litzat i que, des de 1904, s’havien deixat d’ingressar per Contingent Provincial 26.101 ptes. (i al Tresor, 105.487 ptes.), «cantidades que han sido oportunamente recaudadas, sin constar de una manera completa en qué se han invertido». Les veus més crítiques clamaven par denunciar als tribunals aquesta malversació de cabals públics, però el consistori vallenc va comptar amb un dels millors advocats, el també diputat Joaquim Avellà Guàrdia (el seu germà Tomàs havia estat alcalde del període examinat). Avellà desautoritzà la labor de Tell, en al·legar que era fill de Valls i per tant incorria en incompatibilitat (com després avalà el Ministeri de Governació amb una reial ordre que anul·lava l’informe de Tell), que era opositor polític i que havia tingut especial cura en no revisar els anys en què ell mateix va ser regidor.

Tell s’havia fet molts enemics en poc temps, enemics que devien veure els seus precs fets realitat quan a mitjan setembre de 1909 li va caure un llamp pràcticament damunt, al mas Cosidó estant, en companyia dels seus nebots, resguardat als porxos de la tempesta que queia. El llamp deixà tothom paral·litzat i sense parla ni moviment durant hores; Tell s’endugué, a més, cremades i contusions a les cames, braç dret i abdomen. Un ensurt.

A més de la política i les lleis, l’altra gran afecció que tenia Estanislao Tell era l’Agricultura. Ja hem vist com el 1898 era designat per l’Ajuntament per assistir al Congrés Vitícola de Reus. El maig de 1901 era un dels tres dipositaris a Valls de la concessionària barcelonina de Thibaudier, Soler i Viola, dedicada a la venda i distribució de sofre líquid nicotinat per sulfatar i tractar l’Oidium, una plaga que afectava la vinya. A mitjan abril de 1902 va ser nomenat vocal del Consell d’Agricultura i ocupava la vocalia del representant de la Diputació. A mitjan juliol de 1910 la Diputació delegava en els seus diputats vallencs perquè la representessin l’Assemblea convocada a la capital de l’Alt Camp per tractar dels mitjans per combatre l’adulteració i falsificació dels productes agrícoles.

Aquests antecedents i l’amor que professava al camp van cristal·litzar el desembre de 1910 en un nomenament inesperat (almenys no demanat, segons confessava), el de comissari regi de Foment, o sigui, cap del Consell Provincial de Foment, càrrec del qual prenia possessió el 29 de desembre. Es tractava d’un organisme estatal que naixia llavors, per fer d’enllaç entre l’administració tècnica i les corporacions privades i mitjar amb les institucions locals. Estava dotat d’àmplies funcions d’intervenció i promoció en interesos i empreses mercantils, d’obra pública, industrials, agrícoles i altres que comportessin el progrés del país. Cada capital de província havia de nomenar un comissari regi i un nombre de vocals, elegits a través de cambres, societats, associacions i sindicats, i comptava amb un Servei Agronòmic i enginyers competents per diagnosticar, avaluar i proposar les mesures més addients a l’hora d’eradicar plagues i malalties de les plantes. El febrer de 1911, Tell podia figurar a la solemne processó que travessava els carrers de Valls tot lluïnt «la banda y placa de Isabel la Católica y el fagín y bastón de mando de jefe de Administración civil». No cal dir que Tell es volcà en la promoció de l’agricultura, el primer sector econòmic i el que més coneixia i estimava. Sota la seva direcció, el Consell Provincial de Foment desplegà una intensa activitat en la contenció i lluita contra les plagues del camp: envià els seus tècnics als termes on es detectaven, assessorà particulars, sindicats, institucions i organismes, adquirí i subministrà material químic, els seus laboratoris assajaren fòrmules magistrals per millorar els insecticides i plaguicides, etcètera. Posà especial èmfasi en la divulgació de la informació a través d’articles periodístics o circulars impreses, i així donar a conèixer: tècniques per combatre les plagues, compostos plaguicides (d’arseniat de plom, polisulfurs, insecticides a partir de petroli i sabó), la protecció de les aus útils al camp, la de la ramaderia, la tuberculosi de l’olivera  (1911), el tractament de la serpeta, el poll-roig, l’eruga, el diabló, la polistigma rubrum o la glossopeda en el bestiar (1912), fórmules insecticides contra les malalties de l’olivera i la vinya (1913), etcètera. Tell era un enamorat del món agrari, sovint acompanyava els enginyers en les seves sortides d’inspecció i participava de primera mà en la diagnosi i l’assessorament que donaven. A més de la lluita contra les plagues, també vehículà la sol·licitut de crèdits per a obres hidràuliques, donà suport a la creació d’una Càtedra Ambulant d’Agricultura i a la denúncia de fraus per adulteració i perseverà per tal que els municipis constituïssin juntes locals que coordinessin l’acció del Consell.

La direcció que Estanislao Tell imprimia a l’activitat del Consell Provincial de Foment, plasmada en memoràndums anuals que trametia a Madrid, li valgueren el reconeixement de la seva vàlua, coneixements i esforç i el convertiren en un dels principals personatges locals i provincials. El març de 1912 fou un dels components de la reunió d’entitats de Valls per constituir la representació de les forces vives que havien d’intervenir en els conflictes sindicals, i pocs dies després es comptava en la recepció al governador civil i l’inspector provincial de Sanitat que feien una visita d’inspecció a les institucions benèfiques. Aquells dies, per acord unànim de la Diputació Foral de Navarra, era nomenat membre del Congrés Nacional de Viticultura que s’havia de celebrar a Pamplona el pròxim mes de juliol. El seu prestigi era tant que en la constitució de la nova Diputació el maig de 1913 estigué a punt de tornar a ser elegit president; empatà en la votació dels diputats amb Josep Mestres Miquel, a qui afavorí el sorteig en el desempat.

Més encara, el seu prestigi féu rectificar el Govern. Efectivament, en data 3 de febrer de 1914 era sobtadament i fulminant cessat en el càrrec des de Madrid, i a la cerca del motiu que ho va provocar podríem especular moltíssim (el seu suport a la Mancomunitat, alguna denúncia per adulteració que ferí susceptibilitats, alguna expropiació de terrenys per a carreteres que implicava algú amb influències poderoses —de tot això hi havia a l’ordre del dia de les últimes reunions del Consell Provincial de Foment—), però allò que no es posava en dubte era la seva competència en el càrrec. En la següent reunió del Consell, la meitat dels vocals s’aixecaren en un únic clam a favor seu, lamentaven el que sabien que era una decisió política i alabaren l’entusiasme i abnegació del seu expresident. Més encara, telegrafiaren al ministre de Foment en protesta per la destitució, i abans d’acabar l’any (de fet, el darrer dia), la Gazeta de Madrid publicava un decret que el nomenava, altra vegada, comissari regi de Foment per Tarragona. En aquest segon mandat al front del Consell Provincial de Foment, Tell impulsà la indústria sedera (com a president de la constituïda, a finals de febrer de 1916, comissió Provincial de Protecció de la Indústria Sedera), demanà subvencions estatals per a l’adquisició de dessecadors d’arròs i altres aparells (abril de 1917), i reemprengué la seva política de difusió en publicar circulars diverses sobre l’aplicació del sulfat de coure o de l’arseniat de sossa per protegir els avellaners del diabló.

Malgrat la seva condició de monàrquic, Tell estimava la terra i era un polític compromès amb el procès mancomunitari. A mitjan març de 1913 donava la seva adhesió al president de la Diputació Josep Mestres, en l’acte que va reunir a l’Ajuntament deValls els principals alcaldes i regidors comarcals per impulsar el projecte de la Mancomunitat de Catalunya. Com no podia ser d’altra manera, el 7 d’abril de 1914 assistia a la solemne sessió de constitució de la Mancomunitat de Catalunya, a Barcelona, dins del grup de diputats tarragonins. Tampoc faltà, a finals d’octubre de 1916 entre les autoritats assistents a la multitudinària celebració de donació de sòl urbà a la Mancomunitat per tal que hi aixequés una de les sis Biblioteques Populars que tenia previstes.

Ben entrat el 1915, Estanislao Tell havia recuperat la seva bona imatge amb escreix. A principis de maig, en constituir-se la Diputació, era elegit vicepresident i s’incorporava a la comissió de Foment, en el que havia de ser el seu últim mandat a la casa. El juliol següent passava a formar part d’una comissió executiva per gestionar l’obtenció de crèdits i inversions en obra pública per tal de proporcionar feina per a la pagesia afectada per una calamitosa pedregada; compartia vocalia amb republicans tan renombrats com Pere Lloret o Maties Guarro. A les primeries d’octubre del mateix any, era designat vocal de la Junta del Cens Electoral, per al 1916 (i el gener de 1918 en fou vicepresident segon). El maig de 1916 era elegit vicepresident de la comissió Provincial, un dels principals càrrecs executius de la Diputació Provincial.

Tot semblava anar sobre rodes, però a Valls la cosa no anava tan fina. Pot ser la raó la podríem trobar en la reclamació que va promoure davant d’Hisenda contra l’Ajuntament de Valls, en no estar gens conforme amb la quota de contribució que se li assenyalà. Tell era un dels majors propietaris de la vila i, a més, el juny de 1918 Hisenda donava la raó a l’Ajuntament i li desestimava la reclamació, però ell degué iniciar una campanya de descrèdit contra el municipi, s’aplegà amb els elements monàrquics descontents amb l’administració municipal i, fora ja del Consell Provincial de Foment i de la Diputació, es presentà en una candidatura conjunta disposada a fer net a l’Ajuntament vallenc. En el programa polític es presentaven com l’alternativa a un relleu necessari d’un consistori d’incompetents, dil·lapidadors i paràsits, i prometien intervenir la fiscalitat i suprimir els nous tributs «especialmente el impuesto de inquilinato». D’aquí devia venir tot, del fet que l’Ajuntament toqués la butxaca als propietaris locals. En la seva condició de propietari (entre els 15 majors contribuents de Valls), sabem que Estanislao Tell tenia la casa pairal (amb magatzem) a la plaça del Carme, que posseïa casa parada a Tarragona, al carrer d’Apodaca, i que també era amo d’un mas a l’horta del Francolí (on cada any celebrava un gran ball pel dia de Sant Roc, amb orquestina i una gran concurrència de personalitats comarcals) i, tal volta, d’una mina (El Chollar). El patrimoni familiar que havia heretat dels pares, havent mort sense fills el seu germà gran Ramon, devia ser quantiós, atès que sabem que només el llegat disposat el 1884 per a una germana fadristerna (Carme) ja pujava a més de 26.000 ptes. A mitjan novembre de 1917 l’escrutini li donava una de les més amargues derrotes, ja que no només no assolí una regidoria, sinó que féu el ridícul amb només 127 vots.  

Ja no va aspirar a cap més càrrec governatiu, si bé continuà viu a la vida social i política de Valls. Resulta simptomàtic que l’agost de 1918 en formar-se les comissions locals per patrocinar el projecte de Pantà del Francolí, Tell formés part de la comissió General, però quedés fora de l’Executiva… El 7 de juny de 1919 fou elegit compromissari per a l’elecció de senadors i l’octubre següent continuava a la Junta Provincial del Cens Electoral, de suplent… Sempre li quedava l’Agricultura. Efectivament, el 5 d’octubre de 1919 resultà elegit vocal de la Cambra Agrícola Provincial (pel districte de Tortosa, Falset i Gandesa) i quan dies després es constituïa la nova junta, n’assolia la vicepresidència primera. Els consells d’Agricultura i Ramaderia foren abol·lits per reial decret de 22 de febrer de 1920, però Tell aconseguí traspassar la vocalia al Consell Provincial de Foment que tants anys havia dirigit (i ser reelegit el maig de 1924). Els primers dies de 1922 era elegit vicepresident primer de la Cambra Provincial Agrícola de Tarragona.

El maig de 1931 no faltà a l’acte del Partit Liberal d’adhesió a la República i un mes després tornava a l’activitat de jutge municipal amb la qual havia iniciat la seva carrera. Degué retirar-se poc tempe després, atès que ja depassava els 70 anys. Morí a Valls, solter, el 17 de setembre de 1945, amb 86 anys. El seu arxiu i la seva biblioteca particulars (amb documentació i volums dels segles XVI i XIX) fou donada a l’Institut d’Estudis Vallencs i consta al Fons Gerhard (2015).

Dades personals i familiars: 
Família: 
Pares: Miquel Telll Gallissà i Faustina Bonanat Duran. Germans: Ramon (1840-1911), Faustina (1845-1922), casada amb Ramon Cosidó Martí, Carme i Lluïsa. Avis: Miquel Tell, Francesca Gallissà, Ramon Bonanat i Teresa Duran.
D'altre parentiu: 
Tia: Francesca de la Assunta Tell Gallissà (1822-1890) Nebots: Ramon, Faustí, Josep M., Assumpció i Marina Cosidó i Tell, i Josep M. i Concepció Isern i Tell. Besnebots: Raimon, Carme i Francesca Cosidó i Dasca.
Lloc habitual de residència: 
Valls
Títols nobiliaris o distincions equivalents: 
Creu d'Isabel la Catòlica (1904).
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Valls-Montblanc
Diputació a què pertanyia: 
Tarragona
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
President (1903-1904). Vicepresident (1905-1906). Vicepresident de la comissió Provincial (1916). Comissió de d'Hisenda (1901-1908). Comissió de Foment (1909-1912). Comissió de Governació (1913-1916). Comissió Mixta de Reclutament (1901-1902 i 1913-1914). Representant en la comissió catalana que gestiona la divisió de béns de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona (1901-1902). Comissió per a la recuperació de material de les Escoles Normals Superiors (29/04/1902). Comissió per resoldre amb l’Ajuntament de Tortosa sobre la Casa de Beneficencia (28/01/1903). Representant a les Subhastes de Serveis Provincials (1907-1908 i 1913-1914). Comissió Estadística del Treball (1909-1912).
Partit pel qual es presentà: 
Partit Conservador de Valls
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
4.983 vots obtinguts en les eleccions a diputat provincial de 1913. 127 vots en les eleccions municipals que perdé l'any 1917.
Dades professionals: 
Formació professional: 
Llicenciat en Dret Civil i Canònic, per la Universitat de Barcelona (1884).
Activitat econòmica: 
Advocat, propietari, home de negocis i funcionari (jutge municipal de Valls, des de 1885; fiscal municipal des de juny de 1893; registrador de la propietat, agost de 1894).
Patrimoni: 
En la seva condició de propietari (entre els 15 majors contribuents de Valls), sabem que Estanislao Tell tenia la casa pairal (amb magatzem) a la plaça del Carme, que posseïa casa parada a Tarragona, al carrer d’Apodaca, i que també era amo d’un mas a l’horta del Francolí (on cada any celebrava un gran ball pel dia de Sant Roc, amb orquestina i una gran concurrència de personalitats comarcals) i, tal volta, d’una mina («El Chollar»). El patrimoni familiar que havia heretat dels pares, havent mort sense fills el seu germà gran Ramon, devia ser quantiós, atès que sabem que només el llegat disposat el 1884 per a una germana fadristerna (Carme) ja pujava a més de 26.000 ptes.
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
Comissionat del Montepío Català de Quintes (1890). Administrador de la Delegació a Tarragona del banc de Valls (des de febrer de 1899). Dipositari a Valls de la concessionària de Barcelona Thibaudier Soler i Viola (1901). Vocal de la comissió local pel Projecte de Pantà del Francolí (1918).
Associacions culturals/ciutadanes: 
Vicepresident del Centre de Lectura de Valls (1890).
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Liberal monàrquic
Càrrecs polítics: 
Vicepresident del Partit Conservador de Valls (gener de 1895).
Càrrecs públics: 
Regidor de l'Ajuntament de Valls i tercer tinent d'alcalde (1897-1899, reelegit el juliol d'aquest any). President de la Junta Provincial del Cens Electoral (maig de 1903); vicepresident segon (1918) i vocal (1916). Vocal de la comissió interprovincial del Noguera Pallaresa (novembre de 1904).
Processos judicials: 
Fou demandat per injúries pel director del setmanari «El Democrático» (1886). Expedient incoat a l'Audiència Territorial de Barcelona contra la validesa de les eleccions a diputats provincials de 1901 (març de 1901 / abril de 1902).