Tell i Bonanat, Estanislao

Estanislao Tell i Bonanat.
Lloc de naixement: 
Valls, Alt Camp
Data de naixement: 
dilluns, abril 18, 1859
Data de defunció: 
dilluns, setembre 17, 1945
Lloc de defunció: 
Valls, Alt Camp

Estanislau Tell i Bonanat era el fill petit dels vallencs Miquel Tell Gallisà, mort el 1885, i Faustina Bonanat Duran. Nasqué a Valls el 18 d’abril de 1859. Tingué quatre germans: Ramon (1840-1911), Faustina (1845-1922), Carme (morta el 1934) i Lluïsa. Estanislau sembla que va estar sempre força vinculat a la família de propietaris Cosidó, els fills de Ramon Cosidó Martí i de la seva germana Faustina: Ramon, Faustí i Mn. Josep M. Temps a venir, havent mort, sense fills, el seu germà Ramon i ell, els Cosidó foren els hereus del patrimoni familiar.

Al maig de 1884, Estanislau Tell es va llicenciar en Dret Civil i Canònic a la Universitat de Barcelona, i entre 1884 i 1887 cursà el doctorat a la Central de Madrid. Des del maig de 1885 fins al juliol de 1889, va ocupar la plaça de suplent com a jutge municipal de Valls fins que, havent-se retirat el titular, Joan Arnet Farrera, l’Audiència Territorial el nomenà jutge municipal de Valls. L’escambell de jutge municipal, juntament amb la influència familiar i les seves bones aptituds, van consolidar, a partir de 1890, la seva posició en el món local vallenc. A finals de gener de 1890 fou elegit vicepresident del Centre de Lectura; a principis d’octubre següent era un dels membres de la junta de prohoms de Valls nomenada per arranjar les divergències existents a la fàbrica d’Albert Dasca Boada amb els treballadors; era comissionat del Montepío Català de Quintes, una entitat barcelonina que es dedicava a redimir el nois que havien d’entrar en quintes a través d’una corredoria d’assegurances.

Estanislau Tell no tardà a entrar en la política activa. El 6 de setembre de 1892 va signar un pamflet imprès contra la candidatura de Josep Batlle, no acceptada pel comitè. A mitjan juny de 1893 aconseguia el nomenament de fiscal municipal. Els primers dies d’agost de 1894 substituïa el registrador de la propietat de Valls. Al gener de 1895 era elegit vicepresident del Partit Conservador de Valls, a l’abril de 1897 va encapçalar la candidatura conservadora a Valls i al mes següent fou elegit regidor de l’Ajuntament i nomenat tercer tinent d’alcalde. Al novembre de 1898 fou designat per representar l’Ajuntament al Congrés Vitícola de Reus. Al febrer de l’any següent, era nomenat administrador de la Delegació a Tarragona del Banc de Valls, un dels càrrecs financers més prestigiosos de l’esfera vallenca. Al juliol de 1899 va tornar a ser elegit regidor.

Tanmateix, Valls se li feia petita i a partir de la nova centúria va passar a exercir càrrecs provincials. A mitjan març de 1901 fou proclamat diputat provincial pel districte Valls-Montblanc, amb polèmica inclosa, atès l’expedient incoat a l’Audiència Territorial de Barcelona contra la validesa de les eleccions. A la Diputació de Tarragona, s’incorporà al segon torn de la Comissió Provincial, a la d’Hisenda, a la Mixta de Reclutament i fou designat representant a la comissió catalana que gestionava la divisió de béns de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona. A l’abril de 1902 fou nomenat membre d’una comissió per recuperar el material de les extintes Escoles Normals i al gener de 1903 en una altra per negociar el conveni sobre la Casa de Beneficència de Tortosa. Tell fou reelegit consecutivament diputat provincial i no abandonà la casa fins al 1917. Al llarg d’aquest període s’integrà a les comissions permanents d’Hisenda (1901-1907), Foment (1909-1913) i Governació (1913-1917), i a les especials de Reclutament (1901-1903, 1907-1911 i 1913-1915) i Estadística del Treball (1909-1913) i fou designat representant de la Diputació en les subhastes de Serveis Provincials (1907-1909 i 1913-1915).

El 24 d’abril de 1903 fou elegit president de la Diputació de Tarragona i, al mes següent, president de la Junta Provincial del Cens Electoral. La lluita política per la presidència fou aferrissada, però els monàrquics s’imposaren als republicans. Sens dubte, els companys de consistori l’elegiren per la seva experiència financera, en un moment que les bases econòmiques de l’ens provincial trontollaven seriosament. Bona part dels ajuntaments, afectats per la crisi vinícola, eren deutors del Contingent Provincial, la contribució de què es nodria la Diputació, la qual tenia dificultat fins i tot per pagar les nòmines a temps. Tell fracassà en els intents de redreçament, malgrat una activa campanya contra els ajuntaments morosos. Però se’n sortí prou bé en altres assumptes, com ara l’aplicació a la demarcació tarragonina del pla estatal de camins veïnals, al qual consignà 60.000 ptes. dels pressupostos de 1904. Tell desplegà una intensa activitat mentre ocupà la presidència de la Diputació. Al desembre de 1904 va dimitir del càrrec al·legant motius de salut. En l’exercici de 1905-1907 fou elegit vicepresident de la Diputació per unanimitat. El 1904, el rei li va concedir la Creu d’Isabel la Catòlica. A primers de maig de 1906 Tell va votar, amb la majoria monàrquica, en contra de la proposta dels republicans d’adhesió de la Diputació a Solidaritat Catalana, fet que l’enemistà amb els republicans, i amb part dels tarragonins i dels vallencs. Un mes després, Tell assistí amb altres sis diputats a l’assemblea de diputacions espanyoles celebrada a Barcelona.

A les primeries de desembre va esclatar a Tarragona un escàndol majúscul relacionat amb l’empresa que tenia l’arrendament de l’impost de Consums, que va esquitxar diverses personalitats polítiques, entre les quals a Tell.

A mitjan juliol de 1907 la Diputació de Tarragona tenia embargat el 25% dels ingressos de l’Ajuntament de Valls, per les grans quantitats que li devia de Contingent Provincial, però aquests diners no arribaven, de manera que el president designà Estanislau Tell per tal que, juntament amb el comptador provincial Enrique Cereceda, hi fessin una visita d’inspecció. Tell ja havia donat bones mostres de la seva aptitud en aquests temes a Tortosa, i a Valls no decebé els més queixosos. El 12 d’agost següent va arribar a Valls, va examinar detingudament i de manera rigorosa tota la documentació comptable del municipi dels últims anys i va obrir la capsa dels trons en un informe demolidor que evidenciava l’existència de malversació de fons públics. Les veus més crítiques clamaven per denunciar-ho als tribunals, però el consistori vallenc va comptar amb un dels millors advocats, el també diputat Joaquim Avellà Guàrdia, germà de Tomàs Avellà, que havia estat alcalde del període examinat. Avellà desautoritzà la labor de Tell, en al·legar que era fill de Valls i, per tant, incorria en incompatibilitat, com després avalà el Ministeri de Governació amb una reial ordre que anul·lava l’informe de Tell, que era opositor polític i que havia tingut especial cura a no revisar els anys en què ell mateix va ser regidor.

A més de la política i les lleis, l’altra gran afició que tenia Estanislau Tell era l’agricultura. Al maig de 1901 era un dels tres dipositaris a Valls de la concessionària barcelonina de Thibaudier, Soler i Viola, dedicada a la venda i distribució de sofre líquid nicotinat per sulfatar i tractar l’oídium, una plaga que afectava la vinya. A mitjan abril de 1902 va ser nomenat vocal del Consell d’Agricultura i ocupava la vocalia del representant de la Diputació. A mitjan juliol de 1910 la Diputació va delegar en els seus diputats vallencs perquè la representessin a l’Assemblea convocada a la capital de l’Alt Camp per tractar dels mitjans per combatre l’adulteració i falsificació dels productes agrícoles.

Aquests antecedents i l’amor que professava al camp van cristal·litzar al desembre de 1910 en el nomenament inesperat de comissari regi de Foment, o sigui, cap del Consell Provincial de Foment, càrrec del qual prenia possessió el 29 de desembre. Sota la seva direcció, aquest consell desplegà una intensa activitat en la contenció i lluita contra les plagues del camp.

La direcció que Estanislau Tell imprimia a l’activitat del Consell Provincial de Foment, plasmada en memoràndums anuals que trametia a Madrid, li valgueren el reconeixement de la seva vàlua i el convertiren en un dels principals personatges locals i provincials. Al març de 1912 fou un dels components de la reunió d’entitats de Valls per constituir la representació de les forces vives que havien d’intervenir en els conflictes sindicals, i pocs dies després participava en la recepció al governador civil i l’inspector provincial de Sanitat. Aquells dies, per acord unànime de la Diputació Foral de Navarra, era nomenat membre del Congrés Nacional de Viticultura que s’havia de celebrar a Pamplona al mes de juliol. El seu prestigi era tan gran que en la constitució de la nova Diputació al maig de 1913 estigué a punt de tornar a ser elegit president; empatà en la votació dels diputats amb Josep Mestres Miquel, a qui afavorí el sorteig en el desempat.

El 3 de febrer de 1914 fou cessat de manera sobtada i fulminant en el càrrec des de Madrid. En la següent reunió del Consell, la meitat dels vocals s’aixecaren en un únic clam a favor seu, lamentaven el que sabien que era una decisió política. Més encara, telegrafiaren al ministre de Foment en protesta per la destitució. El darrer dia de l’any la Gazeta de Madrid va publicar un decret que el nomenava, altra vegada, comissari regi de Foment per Tarragona. En aquest segon mandat al front del Consell Provincial de Foment, Tell impulsà la indústria sedera, com a president de la constituïda, a finals de febrer de 1916, Comissió Provincial de Protecció de la Indústria Sedera. L’abril de 1917 demanà subvencions estatals per a l’adquisició d’assecadors d’arròs i altres aparells, i reprengué la seva política de difusió contra les plagues.

Malgrat la seva condició de monàrquic, al març de 1913 s’adherí al president de la Diputació Josep Mestres, en l’acte que va reunir a l’Ajuntament de Valls els principals alcaldes i regidors comarcals per impulsar el projecte de la Mancomunitat de Catalunya i el 7 d’abril de 1914 va assistir a la solemne sessió de constitució de la Mancomunitat de Catalunya. A finals d’octubre de 1916 va assistir a la multitudinària celebració de donació de sòl urbà a la Mancomunitat perquè s’aixequés a Valls una de les sis Biblioteques Populars previstes.

Ben entrat el 1915, Tell havia recuperat la seva bona imatge. A principis de maig, en haver-se constituït la Diputació, fou elegit vicepresident i s’incorporava a la Comissió de Foment, en el seu últim mandat. Al juliol següent passà a formar part d’una comissió executiva per gestionar l’obtenció de crèdits i inversions en obra pública per proporcionar feina per a la pagesia afectada per una calamitosa pedregada. A les primeries d’octubre del mateix any, fou designat vocal de la Junta del Cens Electoral, per al 1916 i el gener de 1918 vicepresident segon. Al maig de 1916 fou elegit vicepresident de la Comissió Provincial, un dels principals càrrecs executius de la Diputació Provincial.

 Tell s’aplegà amb els elements monàrquics descontents amb l’administració municipal vallenca i, fora ja del Consell Provincial de Foment i de la Diputació, es presentà en una candidatura conjunta disposada a fer net a l’Ajuntament vallenc. En la seva condició de propietari, era un dels 15 majors contribuents de Valls, tenia la casa pairal a la plaça del Carme, posseïa casa parada a Tarragona i era amo d’un mas a l’horta del Francolí. El patrimoni familiar que havia heretat dels pares, havent mort sense fills el seu germà gran Ramon, devia ser també quantiós. A mitjan novembre de 1917 l’escrutini de les eleccions municipals li donà una de les més amargues derrotes, ja que no només no assolí una regidoria, sinó que féu el ridícul amb només 127 vots.

Ja no va aspirar a cap més càrrec governatiu, si bé continuà viu a la vida social i política de Valls. El 7 de juny de 1919 fou elegit compromissari per a l’elecció de senadors i a l’octubre següent continuava, de suplent, a la Junta Provincial del Cens Electoral. El 5 d’octubre de 1919 resultà elegit vicepresident primer de la Cambra Agrícola Provincial, pel districte de Tortosa, Falset i Gandesa. Els consells d’Agricultura i Ramaderia foren abolits pel Reial decret de 22 de febrer de 1920, però Tell aconseguí traspassar la vocalia al Consell Provincial de Foment que tants anys havia dirigit i ser reelegit el maig de 1924. Els primers dies de 1922 era elegit vicepresident primer de la Cambra Provincial Agrícola de Tarragona.

Al maig de 1931 no faltà a l’acte del Partit Liberal d’adhesió a la República i un mes després tornà a l’activitat de jutge municipal amb la qual havia iniciat la seva carrera. Degué retirar-se poc temps després, atès que ja depassava els setanta anys. Finalment morí a Valls, solter, el 17 de setembre de 1945, als vuitanta-sis anys. El seu arxiu i la seva biblioteca foren donats a l’Institut d’Estudis Vallencs.

Dades personals i familiars: 
Família: 
Pares: Miquel Telll Gallissà i Faustina Bonanat Duran. Germans: Ramon (1840-1911), Faustina (1845-1922), casada amb Ramon Cosidó Martí, Carme i Lluïsa. Avis: Miquel Tell, Francesca Gallissà, Ramon Bonanat i Teresa Duran.
D'altre parentiu: 
Tieta: Francesca de la Assunta Tell Gallissà (1822-1890). Nebots: Ramon, Faustí, Josep M., Assumpció i Marina Cosidó i Tell, i Josep M. i Concepció Isern i Tell. Besnebots: Raimon, Carme i Francesca Cosidó i Dasca.
Lloc habitual de residència: 
Valls.
Títols nobiliaris o distincions equivalents: 
Creu d'Isabel la Catòlica (1904).
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Valls-Montblanc.
Diputació a què pertanyia: 
Tarragona.
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
President (1903-1904). Vicepresident (1905-1906). Vicepresident de la comissió Provincial (1916). Comissió de d'Hisenda (1901-1908). Comissió de Foment (1909-1912). Comissió de Governació (1913-1916). Comissió Mixta de Reclutament (1901-1902 i 1913-1914). Representant en la comissió catalana que gestiona la divisió de béns de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona (1901-1902). Comissió per a la recuperació de material de les Escoles Normals Superiors (29/04/1902). Comissió per resoldre amb l’Ajuntament de Tortosa sobre la Casa de Beneficencia (28/01/1903). Representant a les Subhastes de Serveis Provincials (1907-1908 i 1913-1914). Comissió Estadística del Treball (1909-1912).
Partit pel qual es presentà: 
Partit Conservador de Valls.
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
4.983 vots obtinguts en les eleccions a diputat provincial de 1913. 127 vots en les eleccions municipals que perdé l'any 1917.
Dades professionals: 
Formació professional: 
Llicenciat en Dret Civil i Canònic, per la Universitat de Barcelona (1884).
Activitat econòmica: 
Advocat, propietari, home de negocis i funcionari (jutge municipal de Valls, des de 1885; fiscal municipal des de juny de 1893; registrador de la propietat, agost de 1894).
Patrimoni: 
En la seva condició de propietari (entre els 15 majors contribuents de Valls), sabem que Estanislao Tell tenia la casa pairal (amb magatzem) a la plaça del Carme, que posseïa casa parada a Tarragona, al carrer d’Apodaca, i que també era amo d’un mas a l’horta del Francolí (on cada any celebrava un gran ball pel dia de Sant Roc, amb orquestina i una gran concurrència de personalitats comarcals) i, tal volta, d’una mina («El Chollar»). El patrimoni familiar que havia heretat dels pares, havent mort sense fills el seu germà gran Ramon, devia ser quantiós, atès que sabem que només el llegat disposat el 1884 per a una germana fadristerna (Carme) ja pujava a més de 26.000 ptes.
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
Comissionat del Montepío Català de Quintes (1890). Administrador de la Delegació a Tarragona del banc de Valls (des de febrer de 1899). Dipositari a Valls de la concessionària de Barcelona Thibaudier Soler i Viola (1901). Vocal de la comissió local pel Projecte de Pantà del Francolí (1918).
Associacions culturals/ciutadanes: 
Vicepresident del Centre de Lectura de Valls (1890).
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Liberal monàrquic.
Càrrecs polítics: 
Vicepresident del Partit Conservador de Valls (gener de 1895).
Càrrecs públics: 
Regidor de l'Ajuntament de Valls i tercer tinent d'alcalde (1897-1899, reelegit el juliol d'aquest any). President de la Junta Provincial del Cens Electoral (maig de 1903); vicepresident segon (1918) i vocal (1916). Vocal de la comissió interprovincial del Noguera Pallaresa (novembre de 1904).
Processos judicials: 
Fou demandat per injúries pel director del setmanari "El Democrático" (1886). Expedient incoat a l'Audiència Territorial de Barcelona contra la validesa de les eleccions a diputats provincials de 1901 (març de 1901 / abril de 1902).
Bibliografia: 
Estudis sobre la seva figura: 

Bibliografia

CÁNOVAS COUTIÑO, GINÉS. “Jurisprudencia de la Dirección General de los Registros y del Notariado”. Revista Crítica de Derecho Inmobiliario [Madrid], núm. 268 (setembre 1950), p. 594-608.

MARTÍ i BAIGET, Josep. Indaleci Castells Oller (1864-1930). Una vida al servei de Valls (biografia política). Valls: Cossetània; Cambra de Comerç de Valls, 2010.

SANZ LAFUENTE, Glòria. En el campo conservador. Organización y movilización de propietarios agrarios en Aragón, 1880-1930. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza, 2005.

 

Fonts d’arxiu

Archivo Histórico Nacional

Arxiu General de la Diputació de Tarragona

Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

 

Hemeroteca

La Actualidad

La Crónica de Valls

El Democrático

Diario de Tarragona

Diario del Comercio

El Eco de Valls

El Francolí

Hoja Parroquial

La Justicia

El Mercantíl

La Opinión

Pàtria. Setmanari Català

El Portal Nou

El Porvenir

El Progreso Vallense

El Pueblo

El Restaurador (Tortosa)

El Tarraconense

Tarragona

El Tiempo (Tortosa)

La Vanguardia

La Verdad

La Voz de Valls

Imatges i documents: 
Estanislao Tell i Bonanat.
Peus de foto i comentaris: 
Estanislao Tell i Bonanat. Font: autor desconegut. Arxiu Municipal de Valls. Col·lecció Montserrat Mercadé.
Peu de portada i comentaris: 
Estanislao Tell i Bonanat. Font: autor desconegut. Arxiu Municipal de Valls. Col·lecció Montserrat Mercadé.