Sansalvador i Castells, Antoni

Anotni Sansalvador i Castells
Lloc de naixement: 
Barcelona, Barcelonès
Data de naixement: 
dissabte, març 8, 1879
Data de defunció: 
dijous, febrer 7, 1946
Lloc de defunció: 
Barcelona, Barcelonès

Antoni Sansalvador i Castells fou un advocat i polític que va néixer a Barcelona el 8 de març de 1879, tot i que la seva família era de Berga de tota la vida. El seu pare, Ramon Sansalvador, va morir el 24 de gener de 1906. Tenia dos germans i tres germanes: Joan, Dolors, Mercè, Paula i Salvador, doctor en Medicina —que acabà presidint l’Acadèmia de Ginecologia. Antoni es va casar l’1 de maig de 1912 amb Pilar Llorens i Companyó, la qual morí el 7 d’octubre de 1917 a l’edat de trenta-un anys. Amb ella va tenir tres fills: dos nois i una noia (Ramon, Antoni i Pilar). Aquesta darrera morí prematurament a l’edat de cinc anys, el 22 de maig de 1921.

De jove es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona i es va col·legiar a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats el 1903. En aquest àmbit, destaca la seva actuació com a defensor dels implicats en el complot del Garraf del 1925, fou l’advocat del militant de Bandera Negra, Jaume Compte i Canelles. D’altra banda, també resulta rellevant la seva participació en el I Congrés Jurídic Català del 1936, on defensà les facultats legislatives de Catalunya. Va obrir un despatx d’advocats al darrer de Roger de Llúria de Barcelona, tot i que, més endavant, el 1932, el va traslladar al passeig de Gràcia, 114.

El 27 de maig de 1919 va comprar la finca del Pla de Campllong, on hi havia el Pi de les Tres Branques, un arbre que va esdevenir un dels símbols de la nacionalitat catalana. En aquest indret, el 1921, Sansalvador hi va convocar el primer Aplec del Pi, per celebrar la victòria de la Lliga Regionalista a les eleccions de la Mancomunitat.

En el camp associatiu fou bibliotecari del Foment Autonomista Català el 1903, president de l’associació Lectura Catalana el 1907, director de la revista Catalunya el 1909, vicepresident de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana el 1920 i membre de la Junta de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País un any després.

L’any 1901 va guanyar un dels premis al certamen literari de Berga presidit per Jacint Verdaguer amb el seu treball sobre la Patum. Tot i això, aquest estudi no va ser editat fins l’any 1916 amb motiu de la coronació canònica de la Mare de Déu de Queralt. L’obra, d’unes 200 pàgines, fou la primera monografia sobre la festa berguedana. En aquesta obra Sansalvador va voler destacar l’interès històric i social de la festa, que presentà com una expressió de llibertat i d’oprimits contra opressors.

En l’àmbit polític, fou militant de la Lliga Catalana, de la Unió Catalanista i, finalment, de la Lliga Regionalista. El 1903 va impartir una conferència sobre la qüestió social a l’Ateneu Democràtic Regionalista del Poble Nou, en què expressà molt bé la seva ideologia respecte al tema social. Atribuí la causa del malestar principal dels obrers catalans als forasters que predicaven a Catalunya. Així mateix, sostingué la conveniència que els ajuntaments fixessin el mínim dels jornals, i acabà criticant la idea d’estat universal del socialisme, ja que, segons ell, era la negació de la pàtria. El 1906 va participar en diversos mítings i actes de germanor a favor de la Solidaritat Catalana. Hi reflectí que calia superar les enemistats existents al Berguedà perquè la coalició catalanista pogués tenir èxit, fet que es reflectí a partir d’una notícia d’El Cim d’Estela del 15 de novembre de 1906: “Voldria portar-vos aquell vent sanejador, que purifiqués l’atmosfera d’enemistats en què ha viscut Berga, al ensems que fos prou poderós per encendre-ho tot, ab l’abrusador incendi del amor a la pàtria.” En aquest mateix sentit, va escriure diversos articles en el quinzenari nacionalista de Berga El Cim de l’Estela. Destaca, un article titulat “Orientació” del 15 de juliol de 1906, en el qual afirmà: “És hora que Catalunya, defugint confusions y amalgames, afirmi la seva personalitat.”

Com a diputat provincial fou elegit per primera vegada a les eleccions del 12 de març de 1911 pel districte de Maresa-Berga amb 5.758 vots, com a membre de la Unió Catalanista. Es presentà en coalició amb el partit dinàstic i els jaumins, una entesa que també es va produir i va sortir victoriosa en aquestes mateixes eleccions als districtes d’Olot-Puigcerdà, Girona, i a Vilanova - Sant Feliu de Llobregat.

Dins la seva Comissió Provincial va quedar encarregat dels “Negociados de contribuciones y sus incidencias, impuestos y sus incidencias, derecho y propiedades de la provincia, rentas y arbitrios de la provincia, cargas de la provincia, presupuestos y cuentas de la provincia, subvenciones y auxilios no imputables a las secciones, empréstitos y calamidades públicas.”

El 3 de maig de 1911, juntament amb Manuel Folguera i Duran, Ildefons Sunyol i Narcís Verdaguer Callís, va fer una proposició a la Diputació de Barcelona per plantejar la constitució d’una Mancomunitat Provincial. El que pretenien era impulsar la reconstitució de la personalitat catalana regida autonòmicament per una diputació única. L’argumentació que utilitzaren per defensar aquesta unió era eminentment econòmica i enfocada al benefici que reportaria a les parts menys desenvolupades de Catalunya. A la sessió de la Diputació de Barcelona del 20 de maig d’aquest mateix any els diputats lerrouxistes presentaren una esmena a aquesta proposta que demanava establir un règim d’àmplia autonomia municipal, que permetés als ajuntaments associar-se. Una esmena que, evidentment, fou combatuda per Folguera, Sunyol, i també per Sansalvador, que van aconseguir que es desestimés i que es comencés a treballar la que havien plantejat ells per bastir el que hauria de ser la Mancomunitat de Catalunya, que finalment es va constituir el 6 d’abril de 1914.

En les eleccions del 14 de març de 1915 va ser elegit diputat provincial pel II districte de Barcelona – Parc Nou. En aquesta ocasió va presentar-se sota les sigles de la Lliga Regionalista, juntament amb Joaquim Calbot, el més votat d’aquell districte amb 10.026 vots, mentre que ell quedà segon, amb 9.912 suports.

En aquesta ocasió el feren membre de la comissió per crear biblioteques populars i de la comissió encarregada d’estudiar la reforma del Reglament al maig de 1915. Així mateix fou elegit per formar part d’una comissió, dirigida per Romà Sol, que el 24 de novembre de 1915 va proposar l’establiment d’una càtedra a Madrid de Llengua Catalana per facilitar l’estudi i el coneixement d’aquest idioma als empleats, funcionaris i autoritats que vinguessin a exercir el càrrec a Catalunya. En aquesta mateixa legislatura, i com a conseqüència de l’acord pres per la Mancomunitat de Catalunya, relatiu a la creació de Biblioteques Populars, l’Associació Protectora de l’Ensenyança catalana, el va nomenar vicepresident de la Comissió Obra de Biblioteques Populars, que s’havia de cuidar de provocar l’interès de les poblacions de Catalunya per aquesta obra, i impulsar-les a sol·licitar la instauració d’una biblioteca.

Finalment, com a diputat va assistir a molts actes culturals de la ciutat de Barcelona, d’entre els quals destaquen les conferències sobre el pensament català i el pensament econòmic que s’organitzaren el 1915 per protestar enfront de l’actuació econòmica del Congrés espanyol en temps de la Primera Guerra Mundial.

L’1 de maig de 1917 va ser elegit membre de diverses comissions: la Comissió per a la Construcció d’un Monument a mossèn Jacint Verdaguer i la Comissió d’Instrucció Pública i Belles Arts. En aquest mateix període, com a diputat, va formar part de la Junta del Patronat de l’Escola d’Art Dramàtic, de la Junta de Museus de Belles Arts i, finalment, el 4 de maig de 1917 de la Comissió per a la Creació d’una Escola Nàutica, de la Comissió de Projectes del Consell i de la Comissió de Reforma del Reglament.

El 1919 no va poder revalidar la seva acta com a diputat, la qual cosa el tornà a fer partícip de la vida local de Berga. En aquest mateix any, per exemple, fou vocal d’una companyia per captar accions per fer arribar el ferrocarril a la capital del Berguedà. Malgrat tot, el 1922 tornà a Barcelona, en ser escollit regidor pel districte de Gràcia - Sant Gervasi de la ciutat.

En general, podria dir-se que fou un home molt compromès amb Berga i que va estar molt involucrat en els temes de política local, potser per això, després de morir, el dia 7 de febrer de 1946, aquesta ciutat el va honorar posant el seu nom a un carrer.

Dades personals i familiars: 
Família: 
El seu pare Ramon Sansalvador, va morir el 24 de gener de 1906. Tenia dos germans i tres germanes: Joan, Dolors, Mercè, Paula i Salvador, doctor en medicina —que acabà presidint l’Acadèmia de Ginecologia.
Matrimoni / Fills: 
Es va casar l’1 de maig de 1912 amb Pilar Llorens i Companyó, la qual morí el 7 d’octubre de 1917 a l’edat de 31 anys. Amb ella va tenir tres fills, dos nois i una noia: Ramon, Antoni i Pilar. Aquesta darrera morí prematurament a l’edat de 5 anys, el 22 de maig de 1921.
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Berga-Manresa, 1911 i Barcelona II - Parc Nou, 1915
Diputació a què pertanyia: 
Barcelona
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
«Negociados de contribuciones y sus incidencias, impuestos y sus incidencias, derecho y propiedades de la provincia, rentas y arbitrios de la provincia, cargas de la provincia, presupuestos y cuentas de la provincia, subvenciones y auxilios no imputables a las secciones, empréstitos y calamidades públicas»
Partit pel qual es presentà: 
Lliga Regionalista
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
1911: 5.758 vots. 1915: 9.912 vots
Activitats o intervencions significatives com a diputat de la Mancomunitat: 
El 3 de maig de 1911, juntament amb Manuel Folguera i Duran, Ildefons Sunyol i Narcís Verdaguer Callís, va fer una proposició a la Diputació de Barcelona per plantejar la constitució d'una Mancomunitat Provincial. El que pretenien era impulsar la reconstitució de la personalitat catalana regida autonòmicament per una diputació única. L’argumentació que utilitzaren per a defensar aquesta unió era eminentment econòmica i enfocada al benefici que reportaria a les parts menys desenvolupades de Catalunya. A la sessió de la Diputació de Barcelona del 20 de maig d’aquest mateix any els diputats lerrouxistes presentaren una esmena a aquesta proposta que demanava establir un règim d’àmplia autonomia municipal, que permetés als ajuntaments associar-se. Una esmena que, evidentment, fou combatuda per Folguera, Sunyol, i també per Sansalvador, que van aconseguir que es desestimés i que es comencés a treballar la que havien plantejat ells per a bastir el que hauria de ser la Mancomunitat de Catalunya, que finalment es va constituir el 6 d’abril de 1914.
Pertinença a organismes de direcció, comissions,… de la Mancomunitat: 
La comissió per crear biblioteques populars i de la Comissió encarregada d’estudiar la reforma del Reglament (26 de maig de 1915). Així mateix fou elegit per formar part d’una comissió, dirigida per Romà Sol, que el 24 de novembre de 1915 va proposar l’establiment d’una càtedra a Madrid de Llengua Catalana per facilitar l’estudi i el coneixement d’aquest idioma als empleats, funcionaris i autoritats que vinguessin a exercir llur càrrec a Catalunya. En aquesta mateixa legislatura, i com a conseqüència de l’acord pres per la Mancomunitat de Catalunya, relatiu a la creació de Biblioteques Populars, l’Associació protectora de l’Ensenyança catalana, el va nomenar vicepresident de la comissió «Obra de Biblioteques Populars», que s’havia de cuidar de provocar l’interés de les poblacions de Catalunya per aquesta obra, tot impulsant-les a sol·licitar la instauració d’una biblioteca. Finalment, com a diputat va assistir a molts actes culturals de la ciutat de Barcelona, d’entre els quals destaquen les conferències sobre el «pensament català i el pensament econòmic» que s’organitzaren el 1915 per protestar enfront de l’actuació econòmica del Congrés espanyol en temps de la Primera Guerra Mundial. L’1 de maig 1917, va ser elegit membre de diverses comissions: la Comissió per a la construcció d’un monument a mossèn Jacint Verdaguer i la Comissió d’Instrucció Pública i Belles Arts. En aquest mateix període, com a diputat, va formar part de la Junta del Patronat de l’Escola d’Art Dramàtic, de la Junta de Museus de Belles Arts i, finalment, el 4 de maig de 1917 de la Comissió per a la creació d’una escola nàutica, de la Comissió de Projectes del Consell i de la Comissió de Reforma del Reglament.
Dades professionals: 
Formació general (estudis): 
Llicenciat en Filosofia, Lletres i Dret
Formació professional: 
Advocat
Activitat econòmica: 
Va obrir un despatx d’advocats al carrer de Roger de Llúria de Barcelona, tot i que més endavant, el 1932, el va traslladar al passeig de Gràcia, 114.
Patrimoni: 
El 27 de maig de 1919 va comprar finca del Pla de Campllong, on hi havia el Pi de les Tres Branques, un arbre que va esdevenir un dels símbols de la nacionalitat catalana.
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
Fou membre de la Junta de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1921).
Associacions culturals/ciutadanes: 
Fou bibliotecari del Foment Autonomista Català (1903), president de l’associació Lectura Catalana (1907), director de la revista «Catalunya» (1909), vicepresident de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1920).
Premis, homenatges significatius: 
L’any 1901, va guanyar un dels premis al certamen literari de Berga presidit per Jacint Verdaguer amb el seu treball sobre la Patum.
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Catalanista conservador. El 1903 va impartir una conferència sobre la qüestió social a l’Ateneu Democràtic Regionalista del Poble Nou, on expressà molt bé la seva ideologia respecte al tema social. En aquesta atribuí la causa del malestar principal dels obrers catalans als forasters que predicaven a Catalunya. Així mateix, sostingué la conveniència que els ajuntaments fixessin el mínim dels jornals, i acabà criticant la idea d’estat universal del socialisme, ja que, segons ell, era la negació de la pàtria.
Militància política: 
Primer milità a la Lliga Catalana, després a la Unió Catalnista i, finalment, a la Lliga Regionalista.
Càrrecs polítics: 
A part de diputat provincial també fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona, elegit el 1922.
Processos judicials: 
Destaca la seva actuació com a defensor dels implicats en el complot del Garraf (1925), fou l’advocat del militant de Bandera Negra, Jaume Compte i Canelles.
Bibliografia: 
Obra personal: 

La Patum. Barcelona: Antoni López, 1916.

Director de la revista Catalunya.

Col·laborador d’El Cim de l’Estela.

Estudis sobre la seva figura: 

Bibliografia

FELIPÓ ORIOL, Ramon. “Antoni Sansalvador i Castells”. L’Erol: revista cutural del Berguedà [Berga], núm. 122 (2014), p. 31-34. 

 

Fonts d’arxiu

Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona

 

Hemeroteca

El Cim d’Estela

La Ilustració Catalana

La Veu de Catalunya

Imatges i documents: 
Retrat dels candidats regionalistes que es presentaven a les eleccions de l'Ajuntament de Barcelona el  1922
Sansalvador visita Sant Feliu de Guíxols. Agost 1922. Fonts: Catalunya Gràfica, 18
Sansalvador juntament amb la resta de regidors de l'Ajuntament de Barcelona 1922
Defensors de la Mancomunitat de Catalunya, 1911.
Peus de foto i comentaris: 
Sansalvador juntament amb la resta de regidors de l'Ajuntament de Barcelona. Fotografia publicada a la revista «La Catalunya Gràfica», número 5, març 1922.
Retrat dels candidats regionalistes que es presentaven a les eleccions de l'Ajuntament de Barcelona el 1922. Fotografia publicada a la revista «La Catalunya Gràfica», número 4, febrer 1922.
Defensors de la Mancomunitat de Catalunya 1911. Sansalvador visita Sant Feliu de Guíxols. Agost 1922. Fonts: Catalunya Gràfica, 18.
Signatura del personatge: