Rovira i Agelet, Joan

Lloc de naixement: 
Barcelona, Barcelonès
Data naixement: 
1868-1869
Data de defunció: 
dissabte, març 27, 1920
Lloc de defunció: 
Lleida, Segrià

Joan Rovira i Agelet fou un advocat i polític nascut a Barcelona entre 1868 i 1869. Va pertànyer a una coneguda i destacada nissaga de juristes lleidatans de la segona meitat del segle XIX i tot el segle XX. Era fill de Josepa Agelet Montaner, que provenia d’una família de comerciants lleidatana, i de l’advocat barceloní Joan Rovira Pastor, casats el 24 de juny de 1865 a Lleida. Rovira Pastor, de quaranta-tres anys, era vidu de Maria Saavedra quan es va casar en segones núpcies amb Josepa, de vint-i-cinc, amb la qual va tenir tres fills: Joan, Fortunata i Enriqueta Rovira Agelet. La seva germana Fortunata va casar-se amb Josep Gosé Blàvia, pèrit agrònom, els quals foren els pares del genial pintor lleidatà Xavier Gosé Rovira, nebot de Joan Rovira Agelet.

Joan Rovira Agelet també era cosí d’Antoni Agelet i Romeu (Lleida, 1874-1943), regidor de l’Ajuntament, alcalde de Lleida en els anys 1905 i 1916, i diputat provincial en els anys 1917 i 1921 amb el Partit Liberal. Ambdós pertanyien a la nissaga liberal encapçalada per Miquel Agelet i Besa, un altre cosí seu, que fou regidor a la Paeria de Lleida, president de la Diputació entre 1883 i 1884, diputat del seu partit pel districte de Lleida i Solsona en diverses eleccions generals a les Corts, senador per elecció el 1896 i 1899, i senador vitalici des de 1903.

Joan Rovira Agelet va casar-se amb Jacinta Roure Lima, una exiliada cubana que havia arribat a Barcelona amb els seus pares arran de la independència de Cuba. El matrimoni va tenir dos fills: Joan Rovira Roure, advocat, i Josefina Rovira Roure, casada el 1920 amb Aurelio Soria Gómez, tinent d’infanteria.

Rovira Agelet obtingué la llicenciatura de Dret per la Universitat de Barcelona al desembre de 1893 i s’instal·là a Lleida. El seu primer destí fou d’oficial de sala de l’Audiència de Lleida de 1894 a 1901. Seguidament, el 3 de maig de 1895, obrí un despatx d’advocat a la plaça Constitució (actualment Sant Joan) número 23, en el primer pis. Al juny de 1901, amb l’arribada dels liberals fusionistes al poder, fou nomenat jutge municipal de l’Ajuntament de Lleida i vocal de la Junta d’Instrucció Pública.

Inicialment, milità als rengles catalanistes: fou secretari, vicepresident segon i vicepresident primer del transcendental Centre Escolar Catalanista, format per estudiants i presidit entre altres per Prat de la Riba, Cambó o Puig i Cadafalch, mentre estudiava Dret a Barcelona. En aquesta línia participà en la constitució i les reunions de l’Assemblea General de Delegats d’Unió Catalanista fundada el 1891 i va estar present, com a delegat de Lleida, en les reunions de Manresa de 1892, Reus de 1893 i Olot de 1895.

Instal·lat ja a Lleida, fou secretari de l’Associació Catalanista de Lleida al novembre de 1894 i participà en la instauració dels Jocs Florals el 1895. A més, el 1899 fou fundador i redactor del setmanari La Veu del Segre. La seva implicació amb el catalanisme fou tan gran que el governador de Lleida José Martos O’Neale, conegut per la seva catalanofòbia, el va voler detenir a l’abril de 1901, tot i que finalment no ho va poder fer per manca de proves i per l’ajut que va rebre del Col·legi d’Advocats de Lleida.

Amb tot, els seus plantejaments polítics eren molt particulars, ja que era defensor de l’autogovern provincial i no per al Principat. Aquest peculiar enfocament fou conegut com a rovirisme o provincialisme i el separà gradualment del catalanisme que defensava l’autogovern català, per la qual cosa el 1911 es desvinculà de la Lliga i ingressà al Partit Liberal controlat pels Agelet. Ja dins el Partit Liberal, passà a dirigir, primer, El Pallaresa —principal òrgan de difusió dels liberals lleidatans seguidors de la família Agelet—, i després El País. Abans, en la dècada de 1910 fou degà del Col·legi d’Advocats de Lleida.

Joan Rovira arribà a la Diputació el 1904 en una elecció parcial al districte de la Seu-Sort, tot i que després fou derrotat a les eleccions regulars del 1905 en el mateix districte per la Lliga Regionalista. En aquella primera curta estada a la diputació va exigir, per primer cop en una sessió, que es parlés en català a la Diputació de Lleida.

Posteriorment, assolí una acta en les eleccions de 1909, 1913 i 1917 pel mateix districte. Durant l’anualitat 1911-1912 exercí la vicepresidència de la Comissió Provincial i entre 1917 i 1919 va ser president de la Diputació de Lleida. Al novembre de 1917, quan morí Enric Prat de la Riba Sarrà, pretengué la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, però fou derrotat per Josep Puig Cadafalch.

A més, el 1917 era membre del Consell Provincial de Foment i un any abans ocupà un lloc en la primera Junta Provincial i primer comitè executiu del Partit Liberal Autonomista, una refundació del Partit Liberal a Lleida per oposar-se a la puixança de la Lliga Regionalista. El nou partit unia les dues faccions liberals que hi havia fins llavors a la província encapçalades per Miquel Agelet Besa de la dinàstica monàrquica i Emili Riu de tendència demòcrata. La formació apostava per l’autonomia de Catalunya dins Espanya, malgrat que Rovira n’era defensor en l’àmbit provincial i no regional. Així, durant el temps que va estar en la Mancomunitat i la Diputació, va exposar les seves tesis provincialistes, amb l’ajut del seu cosí Antoni Agelet, que s’oposaven a les regionalistes autonomistes de la Lliga. Agelet i Rovira temien que la Mancomunitat de Catalunya engolís la Diputació de Lleida i la seva realitat provincial amb llaços a l’Aragó, la qual veien diferent de la realitat global de la resta de Catalunya.

A començaments de 1919 la seva deriva fou ja clarament espanyolista, ja que s’integrà en el nucli de polítics fundador de la Unión Monárquica Nacional, un grup polític fundat a Catalunya per contrarestar la puixança de la Lliga i els republicans catalanistes. El president era Alfons Sala, futur president de la Mancomunitat de Primo de Rivera, i els signants del primer manifest eren elements de l’alta burgesia catalana i l’aristocràcia. Joan Rovira Agelet apareixia encara com a president de la Diputació de Lleida i donava suport al primer manifest, que justificava la creació del grup, que no partit polític, al març de 1919.

Finalment, Joan Rovira morí a Lleida el 27 de març de 1920 als cinquanta-un anys. Cal destacar que el seu fill, Joan Rovira Roure, li seguí els passos, ja que fou un advocat i polític, i fou escollit diputat al Parlament de Catalunya de 1932 per la Lliga Regionalista a més de convertir-se en un dels dirigents de la Lliga més actius a Lleida, en la seva facció més dretana. Al final, fou jutjat pel Tribunal Popular el 1936 i condemnat a mort i executat el 27 d’agost d’aquell any.

Cal destacar també el nét de Joan Rovira Agelet i fill de Rovira Roure, anomenat Joan Rovira Tarazona. També fou un destacat advocat i polític que des de 1957 fou advocat de l’Estat, el 1971 sotssecretari d’Hisenda i el 1976 de Seguretat Social. Militant de la UCD des de la seva fundació, fou diputat per Càceres des de 1977 fins a 1982. Posteriorment, entre 1986 i 1989, fou diputat per Alacant per Coalición Popular. Entre 1980 i 1982 fou delegat del Govern a Catalunya i durant la Transició, fou ministre de Sanitat i Seguretat Social en el govern d’Adolfo Suárez des de 1979 fins a 1980.

Dades personals i familiars: 
Família: 
Era fill de Josepa Agelet Montaner (Lleida, 1840 – 25/01/1922), pertanyent a una nissaga de comerciants lleidatana, i Joan Rovira Pastor (Barcelona, 1922 – Barcelona, 28/08/1901), casats el 24 de juny de 1865. Rovira Pastor, de 43 anys, exercia d'advocat a Barcelona i era vidu de Maria Saavedra quan es va casar en segones núpcies amb Josepa de 25, amb la qual van tenir tres fills: Joan, Fortunata i Enriqueta Rovira Agelet, per la qual cosa Joan tenia dues germanes.
Matrimoni / Fills: 
Rovira Agelet va casar-se amb Jacinta Roure Lima, una exiliada cubana que havia arribat a Barcelona amb els seus pares a rel de la independència de Cuba. Aquest matrimoni va tenir dos fills: Joan Rovira Roure, advocat; i Josefina Rovira Roure, casada en 1920, amb Aurelio Soria Gómez, tinent d'infanteria. el seu fill Joan Rovira Roure (Barcelona, 10/12/1899 – Lleida, 27/08/1936), advocat i polític. Casat amb Ana Maria Tarazona, filla del governador militar de Lleida (general Germà Tarazona, un porto-riqueny que havia arribat a Espanya després del desastre del 98), el 1929, un any després d'aprovar les oposicions a advocat de l'Estat. El matrimoni Rovira Tarazona va tenir tres fills: Joan, Germà (Lleida, 1931 – ?), prevere, i Josep Enric (Lleida, 1935 – ?). Rovira Roure fou escollit diputat al Parlament de Catalunya de 1932 per la Lliga Regionalista, i es va convertir en un dels dirigents lligaires més actius a Lleida. Situat en la facció més dretana del partit, va assumir càrrecs de responsabilitat com a alcalde de Lleida, entre el juliol de 1935 i mitjan gener de 1936, que deixa en ser nomenat comissari de la Generalitat presidida per Companys a primers de febrer de 1936. Detingut durant la Revolució de 1936 com a principal autoritat de Lleida per defensar els eclesiàstics que volien executar les Organitzacions Revolucionàries que havien pres el poder a la Generalitat i el Govern republicà a Lleida. Tot i tenir immunitat parlamentària, fou jutjat pel Tribunal Popular, condemnat a mort i executat el 27 d'agost de 1936. Posteriorment, la seva casa situada a la rambla d'Aragó de Lleida, número 2, fou la primera seu provincial de Falange (FET) y de las Jons.
D'altre parentiu: 
La seva germana Fortunata va casar-se amb Josep Gosé Blàvia, pèrit agrònom, que foren els pares del genial pintor lleidatà Xavier Gosé Rovira (1876–1915), cosí de Joan. Joan Rovira Agelet també era cosí d'Antoni Agelet i Romeu (Lleida, 1874–1943), regidor de l'ajuntament, alcalde de Lleida en 1905 i 1916, i diputat provincial en 1917 i 1921 amb el Partit Liberal. Ambdós pertanyien a la nissaga liberal dels Agelet encapçalada per Miquel Agelet i Besa (Lleida, 1845–1915), un altre cosí seu, que fou regidor a la Paeria de Lleida, president de la Diputació (1883-1884), i diputat del seu partit pel districte de Lleida en diverses eleccions generals a les Corts (1886, 1893, 1898 i 1901), per Solsona (1891), senador per elecció (1896 i 1899) i senador vitalici des de 1903. El nét de Joan Rovira Agelet i fill de Rovira Roure, Joan Rovira Tarazona (Lleida, 1930 – Madrid, 1990), també fou un destacat advocat i polític. Des de 1957 fou advocat de l’Estat, el 1971 sotssecretari d’Hisenda i el 1976 de Seguretat Social. Militant de la UCD des de la seva fundació, fou diputat per Càceres des del 1977 fins al 1982. Posteriorment, entre 1986 i 1989, fou diputat per Alacant per Coalición Popular. Entre 1980 i 1982 fou delegat del Govern a Catalunya i durant la Transició, fou ministre de Sanitat i Seguretat Social en el govern d’Adolfo Suárez des del 1979 fins el 1980, implementant la Reforma Sanitària.
Lloc habitual de residència: 
Lleida.
Llocs successius de residència i datació: 
Lleida (gairebé tota la vida).
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Seu d'Urgell-Sort.
Diputació a què pertanyia: 
Lleida.
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
Fou president de la Diputació de Lleida (1917-1919), escollit president el 2 de maig de 1917 amb 14 dels 19 vots emesos (5 en blanc).
Partit pel qual es presentà: 
Partit Liberal.
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
Joan Rovira es va presentar al districte de la Seu - Sort a les eleccions del 9 de març de 1913 encapçalant el Partit Liberal i obtingué la majoria de vots davant els seus adversaris. Rovira fou el candidat més votat amb 4.410 vots i renovà l'escó. En 1917 (eleccions de l'11 de març) tornava a posar-se a elecció el districte de la Seu - Sort. Joan Rovira renovà el seu escó per tercer cop consecutiu com a segon candidat més votat amb 5.606 vots, només per darrere del seu company liberal Eugeni Pol Vives.
Activitats o intervencions significatives com a diputat de la Mancomunitat: 
El 1913 entrà a formar part de la Mancomunitat de Catalunya dins el grup de monàrquics liberals format per 21 diputats, el qual només estava per darrere dels republicans (26 diputats) i per davant de la Lliga (20 diputats) el 1914. En 1917 en la Mancomunitat figurava en el grup de monàrquics liberals format per 21 diputats, el qual només anava per darrere de la Lliga amb 27 i estava empatat amb els republicans catalanistes a 21. Durant aquest mandat, el novembre de 1917, després de la mort d’Enric Prat de la Riba, fou candidat a la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, davant el regionalista Josep Puig Cadafalch. L'elecció d'un nou president va situar a Puig com a candidat de la Lliga Regionalista i al president de la Diputació de Lleida, Joan Rovira i Agelet, com a candidat liberal i dinàstic amb el suport dels republicans que estaven dolguts amb la Lliga perquè formava part del govern alfonsí de concentració de Dato. Puig va guanyar, contra pronòstic, per 48 vots contra 39 de Rovira i va ser nomenat president de la Mancomunitat el 29 de novembre de 1917. En aquesta elecció Joan Rovira es va veure perjudicat pel canvi d'orientació en la votació d'alguns diputats lleidatans liberals (Romà Sol Mestre i Josep Maria Espanya) i republicans (Alfred Perenya i Josep Estadella) que votaren a Puig, els primers, o s'abstingueren, els altres. Segons Romà Sol Clot, els diputats liberals lleidatans, entre els quals hi havia el seu avi, votaren en contra de Rovira per la seva desafortunada actuació, com a president de la diputació, en la vaga general revolucionària de l'estiu de 1917 i la seva orientació provincialista enfront l'autonomista dels dissidents. Joan Rovira explicà la seva decepció dies després en una conferència al Centre Liberal de Lleida (06/12/1917), titulada «Les últimes sessions de la Mancomunitat y la política lleidatana», en què l'autor acusava de traïció a Sol, Espanya, Perenya i Estadella. ("El Pallaresa", 06/12/1917).
Pertinença a organismes de direcció, comissions,… de la Mancomunitat: 
Membre de la Comissió d'Obres Hidraúliques en la Mancomunitat (1917).
Dades professionals: 
Formació general (estudis): 
Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona el desembre de 1893.
Activitat econòmica: 
El seu primer destí fou d'oficial de sala de l'Audiència de Lleida de 1894 a 1901. El 3 de maig de 1895, obrí un despatx d'advocat a la Plaça Constitució (Sant Joan), número 23, en el primer pis. El juny del 1901 fou nomenat jutge municipal de l'Ajuntament de Lleida.
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
En la dècada de 1910 fou degà del Col·legi d'Advocats de Lleida.
Associacions culturals/ciutadanes: 
Participà en la instauració dels Jocs Florals de Lleida el 1895. Associació Catalanista de Lleida el 1894 i representà a Lleida en diverses assemblees de la Unió Catalanista.
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Liberal.
Militància política: 
Unió Catalanista (1891-1901). Associació Catalanista de Lleida (novembre de 1894). Lliga Regionalista (1901-1911). Partit Liberal (1911-1920).
Càrrecs polítics: 
En 1916 ocupava un lloc en la primera Junta Provincial i primer Comitè Executiu del Partit Liberal Autonomista, una refundació del Partit Liberal a Lleida.
Càrrecs públics: 
Vocal de la Junta d'Instrucció Pública el 1901. Diputat provincial el 1904 en una elecció parcial pel districte de la Seu - Sort. Diputat provincial pel districte de la Seu - Sort el 1909. L’anualitat 1911-1912 exercí la vicepresidència de la comissió Provincial.
Processos judicials: 
El governador de Lleida José Martos O'Neale, conegut per la seva catalanofòbia, el va voler detenir, l'abril del 1901, tot i que finalment no ho va poder fer per manca de proves.
Bibliografia: 
Obra personal: 

Fundador i redactor de La Veu del Segre.

Director d’El Pallaresa i El País.

Estudis sobre la seva figura: 

Bibliografia

ANDRADE, Benito Mariano. Castilla ante el separatismo catalán. Madrid: Reus, 1921.

COLL I AMARGÓS, Joaquim; LLORENS I VILA, Jordi. Els quadres del primer catalanisme polític, 1882-1900. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

GARCÍA, Josep Miquel. “Xavier Gosé (1876-1915)”. La Banqueta [Lleida], núm. 23 (1996), p. 7-9.

GELONCH I SOLÉ, Josep. Falange i poder. Lleida durant la dictadura franquista (tesi doctoral). Lleida: Universitat de Lleida, 2010.

JIMÉNEZ CATALÁN, Manuel; GONZÁLEZ, Lola (ed.). La inprenta en Lérida: ensayo bibliográfico (1479-1917). Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs; Edicions de la Universitat de Lleida, 1997.

Lista de los abogados del Iltre. Colegio de Lérida en el año económico de 1895 a 1896. Lleida: Imprenta y Librería de José Antonio Pagés, 1895.

MIR CURCÓ, Conxita. Lleida (1890-1936): caciquisme polític i lluita electoral. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985.

MIR CURCÓ, Conxita (dir.) [et al.]. Diccionari biogràfic de les terres de Lleida: política, economia, cultura i societat: segle XX. Lleida: Alfazeta, 2010.

ROVIRA, José Enrique. “Historia de un compañero màrtir”. Abogados del Estado [Madrid], núm. 29 (juliol-setembre 2010), p. 20-24.

VARELA, Joan. Converses a Lleida. Lleida: Virgili i Pagès, 1988.

 

Fonts d’arxiu

Archivo Histórico Nacional

Arxiu Parroquial de l’església de Sant Joan de Lleida

 

Hemeroteca i altres

Boletín Oficial del Consejo Provincial de Fomento de Lérida

La Comarca de Lleyda

El Conqués

Diario de Lérida

La Ilustración Artística

El Siglo Futuro

La Vanguardia

La Veu del Segre

Imatges i documents: 
Signatura del personatge: 
Opinions sobre el personatge per part d'altres personalitats significatives: 
A l'entrevista a José María Álvarez Pallás al "Diario de Lérida", Álvarez Pallás considerava que Rovira Agelet era un polític «liberal, sagaz y polemista». Font: "Diario de Lérida", 02/11/1969, p. 7.