Puig i Cadafalch, Josep

Josep Puig i Cadafalch.
Lloc de naixement: 
Mataró, Maresme
Data de naixement: 
dijous, octubre 17, 1867
Data de defunció: 
diumenge, desembre 23, 1956
Lloc de defunció: 
Barcelona, Barcelonès

Josep Puig i Cadafalch fou un arquitecte, historiador de l’art, arqueòleg, escriptor i polític català, un dels principals polítics del nacionalisme català des del primer quart del segle XX.

Nascut en el si d’una família mataronina benestant, de fabricants de teixits, es va formar en institucions mataronines d’ensenyament, com el Col·legi Santa Anna dels Escolapis. De jove, va començar a escriure textos d’estil patriòtic català, que evidencien una posició neoromàntica. En aquests escrits, defensava que la història de Catalunya és cabdal per a la formació d’una consciència nacional catalana, una idea molt característica del primer nacionalisme català, clarament enfrontat al sistema parlamentari centralista de la Restauració espanyola d’aquells anys. Aquest pòsit de catalanisme moderat el continuà mantenint al llarg de la seva vida i va ser peça clau en el desenvolupament de la seva obra com a polític i home de ciència.

La seva formació en ciències i en belles arts el va dur a iniciar-se, el 1883, en estudis d’arquitectura a l’Escola Provincial d’Arquitectura, que combinà amb estudis de física i matemàtiques a la Universitat de Barcelona. Posteriorment, també es va formar a l’Acadèmia de Belles Arts. Aquests estudis combinats de ciències i belles arts, fets en diverses institucions, el portaren a conèixer un ambient patriòtic efervescent nascut de la Renaixença catalana. Entre les persones i els organismes que l’influenciaren trobem Terenci Thos i Codina o associacions catalanistes com el Centre Escolar Catalanista (1887) o el Centre Català de Valentí Almirall, que va arribar a presidir entre 1889 i 1890. Fou en aquest ambient on féu amistat amb diversos personatges que posteriorment van ser destacats membres del catalanisme polític com Narcís Verdaguer i Callís, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Lluís Duran i Ventosa, entre altres.

Culminà els estudis doctorant-se en Física i Matemàtiques el 1889 a Madrid i es va llicenciar en Arquitectura a Barcelona el 1891, on va ser un dels alumnes més distingits per un professorat dirigit per Elies Rogent. En les seves memòries fou molt crític amb la formació docent rebuda, atès que descrivia el pèssim bagatge rebut en història de l’art. Només se’n salvaren l’esmentat Elies Rogent i qui fou un dels seus mestres predilectes, en Lluís Domènech i Montaner. Aquesta falta de coneixement acadèmic envers tot allò que feia referència a l’art el portà a aprofundir en el coneixement d’aquesta matèria. Un cop culminada la seva formació reglada, seguí com a docent i, conjuntament amb Pompeu Fabra, crearen una acadèmia el 1891 on preparaven alumnes per a l’ingrés a les universitats d’arquitectura i d’enginyeria. Posteriorment, va ser nomenat arquitecte municipal a la seva ciutat nadiua, Mataró, en els anys 1892-1896. Com a arquitecte va desenvolupar una manera de fer diferent de la que fins llavors imperava, que era molt influenciada per mètodes vinguts de l’estranger i per la poca atenció a la formació artística. Puig i Cadafalch va dur a terme una nova arquitectura basada en un alt grau estètic, en el coneixement de la història catalana i de la història de l’art i en l’adaptació dels vells estils arquitectònics típics de la Catalunya medieval, com el romànic i el gòtic. El seu treball com a arquitecte, en definitiva, va recuperar l’essència de la plenitud artística de l’art català de l’edat mitjana i va servir per enfortir l’esperit de la Renaixença, que va adaptar a les noves necessitats urbanístiques de l’època.

Les seves capacitats com a arquitecte el van portar a dirigir l’Escola d’Arquitectura de Barcelona entre els anys 1901 i 1902. Aquesta capacitat com a docent la va desenvolupar al llarg de la seva vida, realitzant una gran tasca com a professor i estudiós de l’arquitectura i, sobretot, de la història de l’art. Destacà com a docent a la Universitat de la Sorbona de París el 1925 i el 1926 a les universitats nord-americanes de Harvard i Cornell. També cal remarcar el seu gran coneixement de l’arqueologia, que el va portar a col·laborar com a professor a l’Institut d’Art i Arqueologia de París el 1930. D’altra banda, va participar en diversos congressos internacionals d’arquitectura i d’art, on féu de ponent destacat. Esmentem, en l’àmbit de l’arquitectura, Carcassona i Perpinyà (1906); en art, París (1921), Roma (1922) i Estocolm (1933); i en art bizantí, Bucarest (1924), Belgrad (1927) i Atenes (1930). Fou reconegut com a doctor honoris causa per diverses universitats com la de Friburg el 1923, París el 1930, Barcelona el 1934 i Tolosa de Llenguadoc el 1949. Puig i Cadafalch va deixar un meritós llegat acadèmic, fet que el configura com un dels intel·lectuals catalans de més renom internacional.

Com a arquitecte municipal de Mataró va participar en l’Assemblea de la Unió Catalanista, celebrada a la ciutat de Manresa el 1892. En aquesta assemblea catalanista es redactaren les Bases de Manresa, símbol del naixent catalanisme polític. La unitat d’acció de la Unió Catalanista va fer fallida el 1899. Al cap d’un any de la trencadissa, de l’escissió en sorgí el Centre Nacional Català, del qual Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i altres destacats membres del catalanisme polític en foren els fundadors. Al cap de poc temps de la seva creació, s’ajuntaren amb Unió Regionalista i crearen la Lliga Regionalista a l’abril del 1901. El 1904 Puig i Cadafalch va ser un dels promotors del Comitè d’Acció Política d’aquest partit.

Pel que fa a la representativitat en política institucional, fou elegit, com a membre de la Lliga Regionalista, regidor a l’Ajuntament de Barcelona i exercí com a tal durant el període de 1901 a 1906. Al consistori barceloní ocupà les responsabilitats de Foment i Cultura, i projectà diverses millores en els serveis municipals d’urbanisme —com la xarxa de clavegueram i l’asfaltat de carrers importants— i en cultura va formar la Junta Autònoma de Museus, la qual va possibilitar la creació, el 1902, del Museu d’Arts Decoratives i Arqueologia de Catalunya. En va ser l’ideòleg i el promotor i també va planificar fins a l’últim detall l’acció museística. Fou un destacat detractor del Pla Cerdà, ja que considerava que es podia millorar sensiblement. Impulsà la monumentalitat de la urbs, així com d’altres actuacions per convertir Barcelona en una ciutat capital a l’estil de París, en aquell moment referent a Europa.

El 1907 va ser escollit diputat a les Corts espanyoles per la coalició electoral Solidaritat Catalana, unió dels catalanistes per a fer front a l’ofensiva espanyola sorgida arran dels Fets del Cu-cut!, que es va concretar en la Llei de Jurisdiccions. Va esdevenir un diputat actiu però sempre va estar limitat per les majories que es van donar sovint a les Corts espanyoles.

Puig i Cadafalch va ser un dels principals col·laboradors d’Enric Prat de la Riba —president de la Diputació de Barcelona des de 1907— en la constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Des de la Diputació de Barcelona va impulsar la Junta de Museus, que va dur a terme diverses excavacions arqueològiques, entre les quals les d’Empúries. Durant el mandat de Prat es va crear l’Institut d’Estudis Catalans, màxima autoritat de l’academicisme català.

En les eleccions de 1913 fou escollit per la Lliga Regionalista com a diputat provincial a Barcelona en segona posició amb 5.238 vots. Amb Prat de la Riba i altres prohoms del catalanisme polític, va defensar el projecte de la Mancomunitat de Catalunya. En ser constituïda i reconeguda, a l’abril del 1914, Prat de la Riba va ser elegit president, i Puig i Cadafalch vicepresident.

En morir Prat de la Riba el 1917, a la prematura edat de quaranta-set anys, la presidència de la Mancomunitat va quedar deserta. Es convocaren eleccions per escollir el nou president. Entre els candidats proposats hi havia Puig i Cadafalch en nom de la Lliga Regionalista i el liberal Joan Rovira i Agelet, president de la Diputació de Lleida. El primer va aconseguir 48 vots i el segon 38. Puig i Cadafalch va aconseguir, a més dels vots dels lligaires, el dels republicans i de desertors del bàndol liberal, com el president de l’Assemblea Josep Maria Espanya. En general, a Puig i Cadafalch se’l va considerar de caràcter rígid i amb menys capacitat de captació de polítics no catalanistes que Prat de la Riba.

Pel que fa a la seva obra dintre de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, com a successor de Prat de la Riba al capdavant de la Mancomunitat, va continuar desplegant accions governatives com la creació d’institucions culturals, una acció activa d’infraestructures (xarxes elèctrica i telefònica, perfeccionant el model agrari del país). Entre les institucions que es van crear des de la Mancomunitat sota la seva presidència hi ha la xarxa de biblioteques populars entre 1918 i 1923 —herència que ha donat molt bons fruits amb una bona implantació per tot el territori català—, l’Escola d’Alts Estudis Comercials (1918), l’Escola Industrial de Teixits de Punt a Canet (1922), l’Escola d’Infermeres Auxiliars (1919), el Servei de Meteorologia de Catalunya (1919) o la culminació de la Biblioteca de Catalunya i la culminació de l’Institut d’Estudis Catalans. Institucions, totes, que van contribuir a fer de Catalunya un país modern i a crear un esperit cultural i científic que la dictadura de Primo de Rivera va voler escapçar del tot i que no es recuperaria fins a la instauració de la Segona República.

Fou un fervent defensor del projecte d’Estatut d’autonomia que va proposar l’Assemblea de Parlamentaris Catalans l’any 1917 i que fou assumida per la Mancomunitat. Els diputats republicans espanyols i l’únic representant a Corts del PSOE, Pablo Iglesias, van donar suport a l’Assemblea de Parlamentaris. A l’estiu del 1918, 1.046 municipis catalans dels 1.072 censats donaren suport a l’Estatut, fet que demostrava la voluntat municipalista de dotar Catalunya de més autogovern. El 29 de novembre del 1918, acompanyat pel Consell de la Mancomunitat i per una representació de parlamentaris catalans a Corts, es van presentar les Bases per a l’autonomia de Catalunya al president del Govern espanyol, Manuel García Prieto. La rebuda per part del cap de Govern fou freda i els catalans presents a la reunió en sortiren decebuts.

El rebuig a la proposta d’Estatut d’autonomia del 1918-1919 i els conflictes originats al voltant de la vaga de la Canadenca i de la conflictivitat entre obrers i patrons, van comportar que la Lliga es decantés cada cop més cap a posicionaments més conservadors. Aquest fet va provocar l’escissió d’una part dels seus militants, amb Acció Catalana el 1922. Davant d’això, Puig i Cadafalch es va mantenir fidel als postulats i a les accions polítiques de la Lliga Regionalista.

Arran de la fi de la Primera Guerra Mundial, les fronteres d’Europa es reordenaren de nou amb la creació de nous estats. En aquest context posterior a la guerra, es promulgaren els anomenats Catorze Punts de Wilson, en què es reconeixia el dret dels pobles a l’autogovern. Arran d’aquesta proclama, Puig i Cadafalch, actuant en representació de la Mancomunitat de Catalunya, va defensar l’autodeterminació dels pobles —entre els quals el del poble català. En acabar la Gran Guerra, va enviar telegrames de felicitació a les potències aliades vencedores i als estats nous sorgits de la nova divisió territorial europea.

El 1919 projectà les quatre columnes situades a tocar de la Font Màgica de Montjuïc. Simbolitzaven les quatre barres de la bandera catalana i volien ser la flama d’aquest nou catalanisme emergent del primer quart de segle xx. Les columnes, però, foren enderrocades per ordre de Miguel Primo de Rivera un any abans de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929.

Durant la dictadura primoriverista, inicialment Puig i Cadafalch va donar suport al cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, del setembre de 1923. Per als dirigents de la Lliga Regionalista, la conflictivitat política i social que es vivia a Catalunya justificava el cop. Tanmateix, molts dels lligaires que van donar-li suport, entre els quals el mateix Puig i Cadafalch, aviat s’adonaren que les promeses de respectar les peculiaritats catalanes —llengua i cultura— eren paper mullat. Al desembre d’aquell any es va veure obligat a deixar la presidència de la Mancomunitat, i fou substituït al capdavant d’aquesta institució pel cacic terrassenc Alfons Sala i Argemí, comte d’Egara. Tot seguit, la Mancomunitat fou intervinguda i al cap de dos anys dissolta per la dictadura. Poc temps després, abandonà el país i es traslladà a París. A la capital francesa va reprendre els seus estudis acadèmics sobre el romànic i exercí de professor a la Sorbona.

En finalitzar la dictadura de Primo de Rivera, s’instal·là de nou a Barcelona. Amb la proclamació de la República va voler recuperar el protagonisme entre els quadres dirigents de la Lliga Regionalista però no se’n sortí, i quedà exclòs de la dinàmica política del partit. Durant els anys republicans continuà exercint d’arquitecte, impartí conferències i publicà llibres. En sollevar-se militars i civils contra el Govern republicà i amb l’inici de la revolució del juliol de 1936, s’exilià de nou a França i després als Estat Units d’Amèrica. Fou un dels pocs dirigents de la Lliga que no va signar un manifest d’adhesió a Franco redactat durant la guerra. En acabar el conflicte, tornà a Barcelona, però el règim franquista li prohibí exercir d’arquitecte. Va seguir formant part de l’Institut d’Estudis Catalans, que menà una existència semiclandestina, del qual fou president entre els anys 1942 i 1950. Les reunions es feien en cases particulars i alguns dels seus membres sacrificaven part de la seva vida i obra en pro del manteniment de l’Institut. Va dirigir fins a la seva mort la secció historicoarqueològica de l’IEC.

Puig i Cadafalch morí a Barcelona, a l’edat de vuitanta-nou anys, i deixà un gran llegat intel·lectual, polític i social. Les seves despulles foren traslladades al panteó familiar del cementiri de Mataró. Les referències en les necrològiques de l’època sobre la seva tasca com a president de la Mancomunitat de Catalunya foren nul·les o quasi inexistents. La cerimònia de comiat se celebrà el 25 de desembre de 1956, a la parròquia de Sant Ramon de Penyafort de Barcelona, amb la presència de diverses personalitats de la política i la cultura barcelonina. El seu fons personal es diposità anys després a l’Arxiu Nacional de Catalunya i està format de documents, fotografies i plànols de les seves obres com a arquitecte, així com de la seva activitat política i historiador de l’art.

Dades personals i familiars: 
Família: 
Era fill d’una família benestant de Mataró, fabricants de teixits. Els seus pares van ser Joan Puig i Bruguera i Teresa Cadafalch i Bogunyà.
Matrimoni / Fills: 
Es casa el 1892 amb Àngels Macià i Montserdà, filla de l’escriptora Dolors Montserdà. Va tenir una filla: Pilar Puig i Macià.
Lloc habitual de residència: 
Barcelona.
Llocs successius de residència i datació: 
Mataró (anys infància), Barcelona (carrera i anys d'adult), Madrid (joventut), París (cursos acadèmics i exili), EUA (cursos acadèmics i exili).
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Mataró i Barcelona.
Diputació a què pertanyia: 
Barcelona.
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
Diputat provincial a Barcelona (1913). Diputat de la Mancomunitat (1914-1917). President de la Mancomunitat, del 29 de setembre de 1917 al desembre de 1923; va succeir Enric Prat de la Riba després de la seva mort, l'1 d’agost de 1917.
Partit pel qual es presentà: 
Lliga Regionalista.
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
Josep Puig i Cadafalch va ser escollit diverses vegades com a president de la Mancomunitat; el 1917 va ser elegit amb 48 vots provincials contra 39 de Rovira (representant de la Diputació de Lleida). El 1919 va ser elegit amb 53 vots provincials contra els 4 que va obtenir Emili Briansó i 22 en blanc. El 1921 va resultar elegit amb 75 vots provincials contra 10 en blanc. El 1923 va ser elegit amb 71 vots provincials, amb 14 en blanc i 1 en contra.
Activitats o intervencions significatives com a diputat de la Mancomunitat: 
A part de seguir l’obra iniciada per Enric Prat de la Riba tant en matèria d’infraestructures (carreteres, xarxes elèctriques i telefòniques), com de desenvolupament d’institucions culturals i d’ensenyament: Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya (1914), Escola d’Alts Estudis Comercials (1918), xarxa de biblioteques populars (1918-1922), Escola d’Infermeres Auxiliars (1919), Servei Català de Meteorologia (1919), Escola de Teixits de Punt de Canet de Mar (1922). Josep Puig i Cadafalch va contribuir des de la presidència de la Mancomunitat a elaborar un Projecte d’Estatut d’Autonomia (1919), no reexit.
Pertinença a organismes de direcció, comissions,… de la Mancomunitat: 
Com a diputat de la Mancomunitat (1914-1917), va col·laborar intensament amb Prat de la Riba per desenvolupar projectes d’Infraestructures de la Mancomunitat, com la creació d’institucions culturals i el seu desplegament des de la Comissions d’Infraestructures. Com a president de la Mancomunitat (a partir del 1917), va continuar aquesta obra i aprofundí en donar cos a les institucions d’ensenyament i de cultura.
Discursos significatius: 
«Ha mort aquella raça que un dia va engendrar-me?, dels Berenguers i Jofres un sol no n'ha quedat?, han mort ja tots els Jaumes que un dia van contemplar-me?, i les barres catalanes, quin llamp les ha trencat?» Primers treballs de joventut. Jardí, Enric. «Puig i Cadafalch, arquitecte, polític i historiador de l'art». Ariel, 1975 (Hores de Catalunya) «[…] s'ha substituït l'estructura pròpia d'Espanya, reflectint-la en un estat unionista i uniformista a la francesa, i nosaltres volem restaurar aquella tradició d'una Espanya amb totes les seves varietats; de l'Espanya intensament amorfa volem fer una Espanya orgànica, viva tal cóm és. Seria un estat constituït d'una manera indissoluble i real, perquè estaria fonamentat en la naturalesa i en la història; seria com aquella constitució federal dels moments de glòria d'Espanya.» Balcells, Albert. «Puig i Cadafalch a la Presidència de la Mancomunitat de Catalunya. Els aspectes més polítics». Institut d'Estudis Catalans. Jornades Científiques (2001). «La Mancomunitat […] ha tingut el seny d'establir una gran continuïtat. El Consell es pot dir que des del primer dia ve essent igual: ve essent igual en les seves idees, ve essent igual pels partits que el componen i fins ve essent igual per la majoria de persones dels Consellers que havem reelegit múltiples vegades. I és que, senyors, el Consell respon a una realitat de Catalunya […]. Voldríeu en lloc de la seva estructura vària la uniformitat d'idees i d'acció dels vells partits? És que voldríeu que la Lliga fos una dada fixada, amb un home que definís, amb un pensament uniforme i un comandament com una companyia? Ah!, senyors, jo he dit sempre: En un partit així jo no hi fora». Fragment discurs davant l'Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya, agost de 1923.
Dades professionals: 
Formació general (estudis): 
Doctorat en Física i Matemàtiques (1889). Estudis en Arquitectura, acabats el 15 d'octubre de 1891 i estudis en Belles Arts. Doctor Honoris Causa per les universitats de Friburg (1923), París (1930), Barcelona (1934) i Tolosa de Llenguadoc (1949).
Formació professional: 
Arquitecte, docent en Història de l'Art i Arqueologia. Polític i escriptor.
Activitat econòmica: 
Arquitectura, docència i política.
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
Associació d'Arquitectes de Catalunya, Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya i Balears.
Associacions culturals/ciutadanes: 
Membre fundador i continuador de l’Institut d’Estudis Catalans (1914-1956); després de diverses vicissituds que va patir aquesta institució, la va presidir entre 1942 i 1950. Continuà presidint la secció històricoarqueològica fins a la seva mort, el 1956. Membre de la Junta Autònoma de Museus i d'altres comissions històricoarqueològiques de diferents institucions d’art i arqueologia internacionals.
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Conjuntament amb Enric Prat de la Riba encarnaren el catalanisme conservador i participatiu del joc polític. Puig i Cadafalch era un home d’ideologia conservadora i religiosa. La seva ideologia com l'Enric Prat de la Riba beu del positivisme de Taine i del tradicionalisme de Maistre.
Militància política: 
El 1887 ingressa al Centre Escolar Catalanista, la secció estudiantil de Centre Català de Valentí Almirall, essent president entre 1889 i 1890. Arquitecte municipal de Mataró a l’Assemblea de la Unió Catalanista, celebrada a Manresa el 1892. El 1900 es fundà el Centre Nacional Català arran d'una escissió de la Unió Catalanista. El 1901 el Centre Nacional Català es fusionà amb la Unió Regionalista i forma la Lliga Regionalista. Elegit membre del Comitè d’Acció Política i formant part successivament del nucli dirigent de la Lliga Regionalista (1901-1923). Durant el període republicà de1931 a 1936 militant de la Lliga Regionalista (Lliga Catalana a partir de 1933).
Càrrecs polítics: 
Regidor a l’Ajuntament de Barcelona, entre 1901 i 1906, i membre de les comissions de Foment i Cultura. Diputat a Corts espanyoles representant la coalició de Solidaritat Catalana entre 1907 i 1909. Diputat provincial a Barcelona el 1913. Diputat de la Mancomunitat entre 1914 i 1923. President de la Mancomunitat entre 1917 i 1923.
Càrrecs públics: 
Regidor a l’Ajuntament de Barcelona, entre 1901 i 1906, i membre de les comissions de Foment i Cultura. Diputat a Corts espanyoles representant la coalició de Solidaritat Catalana entre 1907 i 1909. Diputat provincial a Barcelona el 1913. Diputat de la Mancomunitat entre 1914 i 1923. President de la Mancomunitat entre 1917 i 1923. President de l'Institut d'Estudis Catalans entre 1942 i 1950.
Processos judicials: 
Exiliat dos cops. Primerament durant la dictadura de Primo de Rivera i durant la República en guerra. El franquisme li prohibí d'exercir d'arquitecte.
Bibliografia: 
Obra personal: 

Llibres

Notes arquitectòniques sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Barcelona: La Renaixença, 1889.

L’oeuvre de Puig Cadafalch-Architecte: 1896-1904: architecture, décoration, mobilier, serrurerie, carrelages, etc. Barcelona: M. Parera, 1904.

Les influences lombardes en Catalogne. Caen: Henri Delesques, 1908.

El Palau de la Diputació General de Catalunya. Barcelona: Anuari de l’Institut, 1911.

L’area geographique de l’architecture lombarde a la fin du onzième siècle. Roma: Ermanno Loescher, 1914.

Santa Maria de la Seu d’Urgell: estudi monogràfic. Barcelona: Taller d’arts gràfiques Henrich i Cia, 1918.

Parla el President de Catalunya. Discurs del senyor Puig i Cadafalch a l’Assemblea de la Mancomunitat del dia 12 de setembre de 1919. Barcelona: Ràfols, 1919.

Discurs íntegre del president de la Mancomunitat de Catalunya, en Josep Puig i Cadafalch, en la sessió del 14 de gener de 1920. Santiago de Xile: Germanor, 1920.

El problema de la transformació de la Catedral del Nord importada a Catalunya: contribució a l’estudi de l’arquitectura gòtica meridional. Barcelona: Institut Catalans, 1921.

Les tapisseries du Palais de la Généralité à Barcelone et celles du Palais Rayal de Madrid. Anvers: Imprimerie E. Secelle, 1923.

L’Església franciscana a Catalunya. Barcelona: Franciscana, 1928.

La geografia i els orígens del primer art romànic. Barcelona: Institució Patxot, 1930.

La Géographie et les origines du premier art roman. París: Henri Laurens, 1935.

Lleis històriques de la vida dels estils arquitectònics. Barcelona: Unió Interacadèmica, 1935.

Idees teòriques sobre urbanisme en el segle XIV: un fragment d’Eiximenis. Barcelona: s. n., 1936.

La Basílica de Tarragona: períodos paleocristià i visigòtic. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1936.

L’art romànic al Pirineu. Barcelona: s. n., 1937.

Noves descobertes a la catedral d’Egara: la catedral primitiva, la catedral visigòtica, les pintures de la segona catedral. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1948.

L’escultura romànica a Catalunya. 3 vol. Barcelona: Alpha, 1949-1954.

L’Art wisigothique et ses survivances: recherches sur les origines et le dévelopement de l’art en France et en Espagne du IVe au XIIe siècle. París: F. De Nobele, 1961.

Memòries. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003.

 

Articles i capítols en altres obres

“L’architecture mozarabe dans les Pyrénées méditerranéennes”. Mémories présentés par divers savants à l’Académie des inscriptions et belles-lettres de l’Institut de France [París], núm. 14 (1949), p. 143-185.

PUIG i CADAFALCH, Josep; FALGUERA, Antoni de; GODAY i CASALS, Josep. L’arquitectura romànica a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1909-1918.

L’arquitectura romana a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1934.

FILANGIERI, Riccardo [et al.]. L’architecture gothique civile en Catalogne. París: Henri Laurens, 1935.

PUIG i CADAFALCH, Josep; BARRAL i ALTET, Xavier (cur.). Escrits d’arquitectura, art i política. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2003.

GUITART, Josep; PAGÈS, Montserrat; RODÀ, Isabel; SANS i TRAVÉ, Josep M. (eds.); PUIG i CADAFALCH, Josep; FALGUERA, Antoni de; GODAY i CASALS, Josep. L’arquitectura cristiana preromànica a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2016.

Estudis sobre la seva figura: 

Bibliografia

ALCOY i PEDRÓS, Rosa; BESERAN i RAMON, Pere. Puig i Cadafalch i la restauració de monuments. Barcelona: Institut Amatller d’Art Hispànic, 2002.

BALCELLS, Albert (ed.). Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2003.

—. Puig i Cadafalch, president de Catalunya i la seva època. Barcelona: Rafael Dalmau, 2013.

CABRÉ i MASSOT, Tate. El llegat periodístic de Josep Puig i Cadafalch. Recerca i anàlisi dels seus articles d’opinió (1885-1936) (tesi doctoral). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2014.

—. Ruta Puig i Cadafalch. Barcelona: Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, 2017.

CABRÉ, Tate; BLANCH, Montserrat (ed.). Ruta del modernisme. Puig i Cadafalch. Barcelona: Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida; Ajuntament de Barcelona; Mediterrània, 2001.

CIRICI, Alexandre. “Arquitectura de Puig i Cadafalch”. Cuadernos de Arquitectura [Barcelona], núm. 63 (1r trimestre 1966), p. 49-52.

COROMINES, Joan (ed.). Epistolari Joan Coromines i Josep Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Pere Bohigas i Ramon Aramon. Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2011.

CUSACHS i CORREDOR, Manuel. “Puig i Cadafalch, president de Catalunya (1917-1923). Fonts: Butlletí del Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell [Argentona], núm. 58 (2014), p. 43-45.

JARDÍ, Enric. Puig i Cadafalch: arquitecte, polític i historiador de l’art. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1975.

Miscel·lània Puig i Cadafalch: recull d’estudis d’arqueologia, d’història de l’art i d’història ofertsa Josep Puig i Cadafalch. Vol. 1. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1947-1951.

PUIG i OLIVÉ, Jaume de (ed.) Miscel·lània Puig i Cadafalch: recull d’estudis d’arqueologia, d’història de l’art i d’història ofert a Josep Puig i Cadafalch. Vol. 2. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2017.

 

Fonts d’arxiu

Arxiu Nacional de Catalunya

Imatges i documents: 
Retrat de Josep Puig i Cadafalch.
Josep Puig i Cadafalch.
Josep Puig i Cadafalch.
Puig i Cadafalch realitza una visita d'obres a Montserrat (1925).
El 2 de maig de 1925, Puig i Cadafalch és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona.
Retrat de Josep Puig i Cadafalch.
Retrat de Josep Puig i Cadafalch.
Retrat de Josep Puig i Cadafalch, dut a terme per Ramon Casas.
Dibuix de Josep Puig i Cadafalch.
"Conferència Club", conferència del Dr. Gregori Marañón sobre "Psicologia del gest" a l'Hotel Ritz. D'esquerra a dreta; Josep Clarà (president del Cercle Artístic), Pere Bosch Gimpera (arqueòleg), Dr. Gregori Marañón (metge, escriptor i polític), Puig i Cadafalch (arquitecte) i August Pi i Sunyer.
Josep Puig i Cadafalch. L'arquitecte modernista fent un discurs. 1903-1917.
Diada de la Lliga Regionalista. Míting al Teatre Tívoli. La presidència de l'acte està formada per Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Joaquim Riera i Bertran. Abril de 1913.
Míting eleccions municipals de Barcelona de la Lliga Catalana, a l'Olympia. Puig i Cadafalch el tercer per l'esquerra. 13 de gener de 1934.
Postal, en castellà i en esperanto, de la inauguració, l'any 1919, de les quatre columnes de Puig i Cadafalch.
Inauguració Exposició Internacional de l'Automòbil, 1922. Josep Brangulí / ANC
Peus de foto i comentaris: 
Retrat de Josep Puig i Cadafalch. Procedència: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Fons Fotogràfic Pau Audouard i Deglaire. Font: Wikipedia. La enciclopedia libre. "Josep Puig i Cadafalch" [en línia]. Wikimedia Foundation, [última revisió: 15/11/2017], [consulta: 12/12/2017]. Disponible a: <https://es.wikipedia.org/wiki/Josep_Puig_i_Cadafalch>.
Josep Puig i Cadafalch. Font: Fundació Josep Irla.
Retrat de Josep Puig i Cadafalch. Font: retrat de Josep Puig i Cadafalch. 1902 (data de creació). (CAT ANC1-737-N-296).
Puig i Cadafalch realitza una visita d'obres a Montserrat, 1925. Font: l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch a Montserrat. 01/01/1925-31/12/1925 (data de creació). (CAT ANC1-23-N-1794).
El 2 de maig de 1925, Puig i Cadafalch és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Font: nomenament de Josep Puig i Cadafalch com a doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona. 02/05/1934 (data de creació). (CAT ANC1-585-N-8735).
Retrat de Josep Puig i Cadafalch. Font: retrat de Josep Puig i Cadafalch. 1934 (data de creació). (CAT ANC1-585-N-14381).
Retrat de Josep Puig i Cadafalch. Font: retrat de Josep Puig i Cadafalch. 1917-1923 (data de creació). (CAT ANC1-737-N-302).
Retrat de Josep Puig i Cadafalch, dut a terme per Ramon Casas. Procedència: Galeria de Catalans Il·lustres, Museu d'Història de Barcelona, Ajuntament de Barcelona. Font: imatge cedida per l'investigador.
Dibuix de Josep Puig i Cadafalch. Font: Spain is culture. "Josep Puig i Cadafalch" [en línia]. Ministerio de Cultura y Deporte, Gobierno de España, [consulta: 03/12/2019]. Disponible a: <http://www.spainisculture.es/es/artistas_creadores/josep_puig_i_cadafalch.html>.
"Conferència Club", conferència del Dr. Gregori Marañón sobre "Psicologia del gest" a l'Hotel Ritz. D'esquerra a dreta; Josep Clarà (president del Cercle Artístic), Pere Bosch Gimpera (arqueòleg), Dr. Gregori Marañón (metge, escriptor i polític), Puig i Cadafalch (arquitecte) i August Pi i Sunyer. Procedència: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Fons Fotogràfic Pérez de Rozas. Font: imatge cedida per l'investigador.
Josep Puig i Cadafalch. L'arquitecte modernista fent un discurs. 1903-1917. Procedència: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Fons Frederic Ballell. Font: imatge cedida per l'investigador.
Diada de la Lliga Regionalista. Míting al Teatre Tívoli. La presidència de l'acte està formada per Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Joaquim Riera i Bertran. Abril de 1913. Procedència: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Fons Editorial López. Font: imatge cedida per l'investigador.
Míting eleccions municipals de Barcelona de la Lliga Catalana, a l'Olympia. Puig i Cadafalch el tercer per l'esquerra. 13 de gener de 1934. Procedència: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Fons Fotogràfic Pérez de Rozas. Font: imatge cedida per l'investigador.
Postal, en castellà i en esperanto, de la inauguració, l'any 1919, de les quatre columnes de Puig i Cadafalch. Font: MESTRE I SUREDA; Bartomeu; Etziba Balutxo. "Una justa i reeixida restitució" [en línia]. Bloc, Més VilaWeb, [última revisió: 13/02/2013], [consulta: 03/12/2019]. Disponible a: <https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=208911>.
Inauguració Exposició Internacional de l'Automòbil, 1922. Procedència: Arxiu Nacional de Catalunya, ANC, Fons Josep Brangulí. Font: imatge cedida per l'investigador.
Peu de portada i comentaris: 
Josep Puig i Cadafalch. Procedència: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Fons Fotogràfic Pau Audouard i Deglaire. Font: Wikipedia. La enciclopedia libre. "Josep Puig i Cadafalch" [en línia]. Wikimedia Foundation, [última revisió: 15/11/2017], [consulta: 12/12/2017]. Disponible a: <https://es.wikipedia.org/wiki/Josep_Puig_i_Cadafalch>.
Signatura del personatge: