Prat de la Riba, Enric

Enric Prat de la Riba i Sarrà.
Lloc de naixement: 
Castellterçol, Moianès
Data de naixement: 
dimarts, novembre 29, 1870
Data de defunció: 
dimecres, agost 1, 1917
Lloc de defunció: 
Castellterçol, Moianès

Enric Prat de la Riba i Sarrà va néixer a la vila de Castellterçol el 29 de novembre de 1870, i va morir a la mateixa localitat el dia 1 d’agost de 1917. Era fill d’una antiga família de propietaris rurals del mas Can Prat de la Riba, de Bigues; els seus pares van ser Esteve Prat de la Riba i Magarins, i Maria Sarrà i Rosàs. El 1905 es casà amb Josefina Dachs i Carné, de Vic, amb qui va tenir quatre fills.

Fou advocat, periodista i polític, i un dels principals promotors del ressorgiment nacional català des de finals del segle XIX. Quan tenia onze anys va anar a Barcelona per estudiar batxillerat; després cursà la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, de la qual es va llicenciar el 1893. L’any següent es doctorà a Madrid amb la tesi La ley jurídica de la industria. Des del 1895 va participar en la redacció de la Revista Jurídica de Cataluña i també ingressà a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, on fou escollit bibliotecari arxiver tres anys després.

L’Acadèmia barcelonina va premiar la seva tesi doctoral el 1896, i cinc anys més tard l’Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid li guardonà el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patronos y obreros y para prevenir o remediar las huelgas. L’activisme de Prat el portà també a ocupar la secretaria de l’Ateneu Barcelonès durant el curs 1896-1897, una entitat ja conquerida pels catalanistes.

Durant aquesta època, Enric Prat de la Riba va cultivar profusament el periodisme. Redactor en cap de la Revista Jurídica, hi publicà les “Misceláneas Jurídicas”, un compendi de les fonts internacionals en què s’havia d’inspirar el catalanisme. Va publicar nombrosos articles a La Renaixensa, Les Quatre Barres i La Veu de Catalunya, revista que el 1899 convertí en diari i esdevingué un potent instrument del nacionalisme català conservador.

El periodisme era per a Prat una tasca patriòtica, una mena d’apostolat. El seu estil era clar, assenyat i diàfan; en les seves polèmiques no hi havia rastre de motivacions personalistes. Era un bon divulgador d’idees i definidor de doctrina. Sempre va identificar el periodisme, la política i el patriotisme amb Catalunya. S’ha dit que l’estil periodístic de Prat de la Riba era impecable i que encarnava el seny pairal català.

Entre el 1902 i el 1904 Prat restà apartat de la vida pública a causa de l’empresonament per un article publicat a La Veu de Catalunya i de l’estada en el sanatori francès de Durtol, on va recuperar-se de la malaltia de Basedow, que més endavant li provocaria la mort.

Com a flamant president de la Diputació de Barcelona, Prat de la Riba fundà el 18 de juny de 1907 l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). El motiu de fons va ser la desconfiança que sentia —com la resta dels intel·lectuals catalanistes— envers les institucions acadèmiques espanyoles. Ja l’any 1890 Prat havia demanat a la Diputació de Barcelona, en representació de l’entitat Centre Escolar Catalanista, la creació d’una càtedra de dret civil català. El 1903 s’havia celebrat el Primer Congrés Universitari Català, que no havia reeixit en l’objectiu que la Universitat de Barcelona acceptés la incorporació de l’ensenyament del dret, la llengua, la literatura i la història catalanes.

Prat tenia un concepte molt crític de les universitats oficials centralitzades, que tenia per simples organismes burocràtics d’ensenyament, i també considerava inoperants les antigues acadèmies. Un article seu publicat a la Revista Jurídica de Cataluña el 1896 deia: “Dentro de este absurdo sistema que es el vigente en Francia, en Italia y en España, las Universidades no son Universidades, no son mas que oficinas de la ciencia. Así anda la ciencia, mejor dicho, así no anda […] Así se va a clase como el empleado va a la oficina, no por amor a la verdad, sino por necesidad odiosa.”

Pel que fa a les antigues acadèmies, concebudes com a cos de celebritats que eren honorades amb l’ingrés just en el moment que per edat minven les ambicions i l’empenta de les persones, Prat de la Riba les veia ineficients. De cara a les futures institucions acadèmiques i culturals catalanes preferia comissions de treball, grups de recerca, equips promotors i centres d’investigació remunerats, no la simple reunió d’una colla d’individualitats il·lustres.

Per això l’IEC fou concebut com una entitat activa, els membres de la qual rebien un sou. L’Institut tenia la seva seu al mateix Palau de la Generalitat, com a organisme de la Diputació. Havia nascut no només a causa de la desatenció de la llengua i la cultura catalana per part de l’Administració espanyola, sinó també perquè era un tipus d’institucions que es creaven a indrets de l’entorn. El mateix Prat de la Riba mencionava el cas de l’Escola d’Alts Estudis fundada per l’Estat francès al costat de les antigues acadèmies. D’altra banda, poc abans de l’IEC s’havia gestat a Madrid la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, precursora del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC).

L’època d’esplendor de l’IEC fou en els primers temps quan, a més d’organisme assessor, va planificar la política cultural de la Diputació i després de la Mancomunitat; en paral·lel a la tasca acadèmica, l’IEC era una corporació de l’administració de la Mancomunitat. Planificava i orientava alguns dels seus serveis, i una de les realitzacions més importants va ser la publicació de les Normes ortogràfiques (1913). Els principals objectius de l’Institut van ser la identificació exterior de la cultura catalana i la projecció de la comunitat científica catalana com a independent de l’espanyola.

Prat de la Riba havia participat activament en el moviment dels Jocs Florals i en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906.

A les eleccions de març de 1905, Enric Prat de la Riba va sortir escollit diputat provincial pel primer districte —Universitat— amb 3.045 vots. Ocupà el càrrec entre el 25 d’abril de 1905 i el 30 de novembre de 1909. Durant aquesta etapa va formar part de la comissió creadora del Museu Provincial de Belles Arts, del Patronat de l’Escola Naval de Comerç i de la comissió mixta per estudiar l’organització policial a l’estranger. El 23 d’abril de 1907 fou elegit president de la Diputació de Barcelona.

Prat de la Riba va sortir elegit amb 11.169 vots en els comicis de renovació parcial de la Diputació de 24 d’octubre de 1909, junt amb Fèlix Fages Vilà, també de la Lliga Regionalista. Va ocupar el càrrec entre el 15 de desembre de 1909 i el 30 d’abril de 1913. Va quedar el primer a les eleccions provincials de 12 de març de 1913, amb 9.777 vots, seguit altra vegada de Fèlix Fages i en aquesta ocasió també del liberal Alexandre Boch Catarineu. Ocupà el càrrec entre el 14 de maig de 1913 i el 30 d’abril de 1917, i va continuar de president de la Diputació.

Igualment encapçalà la llista d’escollits en les eleccions d’11 de març de 1917, amb 10.392 vots, sempre per la Lliga Regionalista i el districte de Vic-Granollers. Aquesta darrera vegada el seguien el fidel Fèlix Vilà, el propietari i membre de la Lliga Regionalista Ramon d’Abadal i Viñals, i el liberal Francesc Torras Villà. Va ocupar el càrrec de diputat provincial —i el de president de la diputació— del 3 de maig de 1917 fins a la seva mort.

Enric Prat de la Riba treballà des del 1906 perquè el Govern d’Espanya assumís el projecte de formar entitats administratives regionals a partir de les diputacions. Va intervenir en l’assemblea de les diputacions provincials d’Espanya el 1906 i influí perquè les mancomunitats fossin previstes en el projecte d’administració local d’Antonio Maura el 1908; aconseguí la promesa d’autorització de José Canalejas i el suport a la idea del catalanisme republicà d’esquerra i dels catalans dels partits dinàstics.

Finalment, el Reial decret de 19 de desembre de 1913 va permetre la constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Prat en fou elegit president el 6 d’abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917. Va fer un discurs inaugural en el qual destacava la importància del què s’havia aconseguit: “La Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta […] i n’inicia un altre, que és el demà.”

Malgrat les limitades competències i recursos de què disposava la Mancomunitat, el president n’impulsà una tasca ingent, basada en la continuïtat i l’eficàcia i en l’absència de partidisme. L’ambició de Prat de la Riba era que l’organisme preautonòmic constituís la base d’una futura organització estatal a Catalunya, tal com va dir en el discurs d’investidura de maig de 1917, poc abans de morir:

No hem fet la Mancomunitat per a tenir una Diputació més gran, ni per a donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària, una província. Tots, anant més o menys enllà, qui deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme del seu ideari, tots volem per Catalunya un cos d’Estat, tots sentim que la voluntat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades o atenuades, formes d’Estat.

En l’aspecte material i social, va eixamplar la xarxa de carreteres, camins i ferrocarrils secundaris, així com la de telèfons i telègrafs; recuperà l’antic palau de la Generalitat i el restaurà. Va dedicar atenció preferent a l’àrea social i benèfica, amb iniciatives com el Museu Social i la millora de la Casa de Maternitat.

En el vessant cultural va potenciar l’Institut d’Estudis Catalans, del qual adoptà les normes ortogràfiques. Va procurar la conservació i restauració del patrimoni artístic a través del Servei de Conservació de Monuments. Va crear el Consell d’Investigació Pedagògica i impulsà la formació de la Biblioteca de Catalunya i de biblioteques populars a les comarques. Promogué l’ensenyament especialitzat amb les escoles de Treball, Superior d’Agricultura, de funcionaris de l’administració local, d’art dramàtic, de bibliotecàries, d’infermeres, de mestres i Superior de Bells Oficis.

L’Assemblea de la Mancomunitat del 27 de novembre de 1917 recordà la figura de Prat de la Riba amb discursos dels representants dels diversos grups. El president accidental, Romà Sol, va proclamar en la seva intervenció: “En Prat de la Riba fou el gran patriota de Catalunya, però, demés del gran patriota, fou el gran polític, el gran estadista, en la més noble accepció de la paraula.”

Enric Prat de la Riba va participar intensament en la vida pública ja des de l’època d’estudiant; encarnà el catalanisme conservador i participatiu del joc polític, en oposició amb la tendència purista i culturalista de La Renaixensa. Essent encara estudiant, el 1887 ingressà en el Centre Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de dret i filosofia i lletres. Va presidir l’entitat entre 1890 i 1891, i hi féu un notable discurs nacionalista.

El 1891 fou designat secretari de la flamant Unió Catalanista, i des d’aquest càrrec va participar l’any següent en l’elaboració de les Bases de Manresa, només amb vint-i-un anys. Va proposar a algunes de les Bases diverses esmenes de tendència historicista, romàntica i arcaïtzant barrejades amb algunes idees pràctiques i de progrés, que acabà retirant. Redactà diverses proclames de la Unió, com “La qüestió social i política” publicada arran de la primera celebració de l’1 de maig, i el 1894 fou premiat pel Compendi de doctrina catalanista escrit amb Pere Muntanyola.

Durant la Guerra de Cuba intensificà l’agitació nacionalista amb el Missatge a S.M. Jordi I, el rei dels Hel·lens (1897) i amb La question catalane (1898); va tenir igualment una part destacada en el redactat dels manifestos “Als catalans” i “Al poble català”, divulgats amb ocasió de la guerra entre Espanya i els Estats Units. El 1896 havia publicat El fet de la nacionalitat catalana. Un any després fou processat per un article a La Renaixensa i el 1902 va ser empresonat per un altre a La Veu de Catalunya.

Va ser secretari de l’Ateneu Barcelonès entre el 1896 i 1897, mentre era president de la junta Valentí Almirall. Dins de l’entitat hi va promoure la normalització de l’ús del català i hi organitzà un remarcable cicle de conferències, una de les quals va ser pronunciada per ell mateix. El 1898 participà en la creació d’una empresa amb l’objectiu de publicar el setmanari La Veu de Catalunya com a diari, la qual cosa s’esdevingué pel gener de l’any següent; fou nomenat president del consell d’administració de l’esmentada empresa i director del diari fins a la detenció de 1902. A partir d’aquest moment continuà dirigint el periòdic extraoficialment.

L’any 1899 se separà de la Lliga de Catalunya, insatisfet per l’apoliticisme de la majoria dels militants, i impulsà el Centre Nacional Català en una clara línia d’intervenció política del catalanisme, que va culminar amb la creació de la Lliga Regionalista el 1901.

Després d’una etapa forçada d’apartament de la vida política, Prat de la Riba va reaparèixer el 1904 per convertir-se en el principal dirigent de la Lliga, partit que ocupà des d’aleshores el centre de la política catalana. El 1905 va ser elegit diputat provincial i el 1907 passà a presidir la Diputació de Barcelona, càrrec pel qual fou reelegit el 1909, 1911, 1913 i 1917.

Prat va participar en els grans fets que marcaren la vida pública i prengué part en la redacció dels principals documents catalanistes: el Programa del Tívoli de Solidaritat Catalana (1907), el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909), i la declaració Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l’Espanya gran (1916). Durant la I Guerra Mundial va ser partidari d’Alemanya.

El 1906, en plena Solidaritat Catalana, Prat va publicar la seva obra cabdal, La nacionalitat catalana, on defensava que l’aspiració del catalanisme era la de constituir un estat català propi dins “d’una unió federativa amb els Estats de les altres nacionalitats d’Espanya”. Catalunya era la nació i Espanya era entesa, doncs, com un estat compost. Creia en un concepte organicista de la nació d’arrel germànica —Herder, Fichte—, i sostenia que la nació era una comunitat natural anterior i superior a la voluntat dels homes, que no podien desfer-la ni canviar-la.

Prat de la Riba era un home religiós, tenaç, laboriós i d’ideologia conservadora, nodrida del tradicionalisme de De Maistre i del positivisme de Taine. Admirava Auguste Comte, i d’ell s’han posat en relleu les similituds de pensament amb Charles Maurras. Ell i Prat de la Riba havien rebut una formació ideològica i cultural similar procedent de De Maistre; d’ell n’havien adoptat la defensa del catolicisme, la teoria orgànica de la societat i l’oposició al contractualisme de Rousseau.

Malgrat que Prat s’hi va moure durant tota la seva vida política, en el fons no era favorable al règim parlamentari, ja que preferia una representació de la societat per mitjà dels caps de família, gremis i professions, una idea que derivava del seu pensament social abans esmentat. Veia el parlamentarisme com un sistema que tendia a la fragmentació, la incoherència i el desordre, i era manipulat per camarilles de polítics professionals.

A diferència de la idea que va predominar en el catalanisme conservador, Prat de la Riba no era accidentalista —entre monarquia i república— pel que fa a la forma de govern. Preferia una monarquia a l’estil de l’antiga catalanoaragonesa. D’altra banda, pensava que el problema obrer se solucionaria amb l’increment de la cultura, per exemple per mitjà de l’Escola de Treball. Pel que fa al pensament social de Prat, hi ha autors que el veuen com el representant de la ideologia burgesa clàssica, i d’altres com un reformista que es preocupava pel proletariat i indicava mesures socials avançades.

Enric Prat de la Riba va morir el dia 1 d’agost de 1917, poc després de les onze del matí. Eugeni d’Ors el considerava “el seny ordenador de Catalunya”.

Dades personals i familiars: 
Família: 
Era fill d'una antiga família de propietaris rurals del mas Can Prat de la Riba, de Bigues; els seus pares van ser Esteve Prat de la Riba i Magarins, i Maria Sarrà i Rosàs.
Matrimoni / Fills: 
El 1905 es casà amb Josefina Dachs i Carné, de Vic, amb qui va tenir quatre fills.
Lloc habitual de residència: 
Barcelona.
Llocs successius de residència i datació: 
Castellterçol.
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Vic-Granollers.
Diputació a què pertanyia: 
Barcelona.
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
President de la Diputació de Barcelona; Prat fou elegit també president de la Mancomunitat el 6 d'abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917.
Partit pel qual es presentà: 
Lliga Regionalista.
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
Enric Prat de la Riba va sortir elegit en els comicis de renovació parcial de la Diputació de 24 d'octubre de 1909; va quedar el primer a les eleccions provincials de 12 de març de 1913, amb 9.777 vots, i també a les d'11 de març de 1917, amb 10.392 vots.
Activitats o intervencions significatives com a diputat de la Mancomunitat: 
En l'aspecte material i social, va eixamplar la xarxa de carreteres, camins i ferrocarrils secundaris, així com la de telèfons i telègrafs; recuperà l'antic palau de la Generalitat i el restaurà. Va dedicar atenció preferent a l'àrea social i benèfica. En el vessant cultural va potenciar l'Institut d'Estudis Catalans; va procurar la conservació i restauració del patrimoni artístic; va crear el Consell d'Investigació Pedagògica i impulsà la formació de la Biblioteca de Catalunya i de biblioteques populars; promogué l'ensenyament especialitzat.
Pertinença a organismes de direcció, comissions,… de la Mancomunitat: 
President de la Mancomunitat.
Dades professionals: 
Formació general (estudis): 
Doctor en Dret (advocat).
Formació professional: 
Advocat.
Activitat econòmica: 
Propietari, periodista, polític.
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
Ingressà a l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona.
Associacions culturals/ciutadanes: 
Secretari de l'Ateneu Barcelonès durant el curs 1896-1897; Prat de la Riba fundà el 1907 l'Institut d'Estudis Catalans (IEC); va participar activament en el moviment dels Jocs Florals i en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906.
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Encarnà el catalanisme conservador i participatiu del joc polític. Prat de la Riba era un home religiós, tenaç, laboriós i d'ideologia conservadora, nodrida del tradicionalisme de De Maistre i del positivisme de Taine.
Militància política: 
El 1887 ingressà en el Centre Escolar Catalanista, que va presidir entre 1890 i 1891. El 1891 fou designat secretari de la flamant Unió Catalanista. L'any 1899 impulsà el Centre Nacional Català. El 1901 va contribuir a fundar la Lliga Regionalista, de la qual en fou el principal dirigent.
Càrrecs polítics: 
Diputat; president de la Diputació de Barcelona; president de la Mancomunitat.
Bibliografia: 
Obra personal: 

Llibres i articles

Compendi de doctrina catalanista, Sabadell, 1894.

 Missatge dels catalans a S.M. Jordi I, rei dels Helens. Barcelona: Impr. de L’Avenç, de Masó, Casas & Elias, 1897.

La nacionalitat catalana. Barcelona: l’Anuari de la Exportació, 1906.

La actividad provincial: memoria leída en la Diputación de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1912.

“Duran i Bas”. A: Revista Jurídica de Cataluña. Vol. 2. Barcelona: Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya; Col·legi d’Advocats de Barcelona, 1912, p. 78.

Missatge del Consell Permanent en defensa dels drets de la llengua catalana. Barcelona: Impr. Casa de la Caritat, 1916.

Als diputats de la Mancomunitat de Catalunya: Sitges, maig de 1917. Barcelona: Impr. Casa de la Caritat, 1917.

Per la llengua catalana. Barcelona: Publicacions de la Revista, 1918.

Nacionalisme: textos extrets dels seus llibres, escrits i discursos. Barcelona: Editorial Catalana, 1918.

“Història de la nació catalana”. A: Minerva. 1a sèrie. Col·lecció popular dels coneixements indispensables. Vol. 24. Barcelona: Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona, 1923, p. 1-31.

Miscel·lània Prat de la Riba. Vol. 1. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1923.

La Pàtria. S. l.: s. n., 1924.

El problema de la justícia social. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1933.

Articles. Barcelona: Lliga Catalana, 1934.

Compendi de la doctrina catalanista. Mèxic: Edicions Catalanes de Mèxic, 1953

El pensament social de Prat de la Riba: exposat per ell mateix. Barcelona: Bosch, 1971. 

Enric Prat de la Riba, propulsor de la llengua i la cultura. Articles i parlaments. Barcelona, 1974. 

Prat de la Riba propulsor de la llengua i la cultura: articles i parlaments. Barcelona: Selecta, 1974. 

La Nació i l’estat: escrits de joventut. Barcelona: La Magrana, 1987. 

Obra completa. A cura d’Albert Balcells i Josep M. Ainaud de Lasarte. 3 vol. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Proa, 1998-2000. 

La nacionalitat catalana. Barcelona: RBA, 2013.

Estudis sobre la seva figura: 

Bibliografia i documents electrònics

AINAUD DE LASARTE, Josep M. El sentiment religiós de Prat de la Riba. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1981. 

—. Prat de la Riba, home de govern. Esplugues de Llobregat: Ariel, 1973.

—. Prat de la Riba. Barcelona: Edicions 62, 1992.

BALCELLS, Albert: “Evolució del pensament polític de Prat de la Riba”. A: PRAT DE LA RIBA, Enric. Obra Completa 1887-1898. Vol. 1. Barcelona: IEC; Proa, 1998, p. 19-93.

BALCELLS, Albert; CULLA, Joan B.; MIR CURCÓ, Conxita. Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a 1923. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 1982.

BALCELLS, Albert; PUJOL, Enric; SABATER, Jordi. La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia. Barcelona: Proa, 1996.

BOFILL I MATES, Jaume. Prat de la Riba i la cultura catalana. Barcelona: Edicions 62, 1979.

CASASSAS I YMBERT, Jordi. “Enric Prat de la Riba. La tenacitat d’un estrateg”. A: BALCELLS, Albert (cur.). El pensament polític català del segle XVIII a mitjan segle XX. Barcelona: Edicions 62, 1988.

CATTINI, Giovanni C. Prat de la Riba i la historiografia catalana: intel·lectuals i crisi política a la fi del segle XIX. Catarroja; Barcelona: Afers, 2008.

CHAUPART, Jean-Michel. Del regionalismo al nacionalismo catalán: a través “Lo Catalanisme” de Valentí Almirall y “La Nacionalitat Catalana” de Enric Prat de la Riba. Tolosa: Universitat de Tolosa, 1969.

COROMINES, Pere. Enric Prat de la Riba. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1935.

COTRINA, Ramon. Prat de la Riba: reconstructor de la nacionalitat. Barcelona: Blume, 1980.

DÍAZ-PLAJA, Guillermo. La obra cultural de Prat de la Riba. Madrid: Fundación Ortega y Gasset, 1968.

Diputats a la Diputació de Barcelona al llarg de la història. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1988.

ESTEVE I GUAU, Martí. Biografia d’Enric Prat de la Riba. Barcelona: s.n., 1917.

FERRER I SANCHIS, Miquel. Enric Prat de la Riba i l’assemblea de parlamentaris del 1917. Ciutat de Mèxic: Club del Llibre Català, 1961.

FIGUERES, Josep M. Prat de la Riba. Barcelona: Nou Art Thor, 1983.

—. Procés militar a Prat de la Riba. Les actes del Consell de Guerra de 1902. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1996.

FORT I BUFILL, Xavier. Prat de la Riba. Barcelona: Bruguera, 1967.

GARCÍA GARRAFFA, Alberto; GARCÍA GARRAFFA, Arturo. Prat de la Riba. Barcelona: Impr. Hijos de Domingo Casanovas, 1917.

GRAU MATEU, Josep. La Lliga Regionalista i la llengua catalana, 1901-1924. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006.

—. “L’ús del català a la Mancomunitat de Catalunya” [apunt de blog]. Revista de Llengua i Dret. Disponible a: <http://eapc-rld.blog.gencat.cat/2014/06/05/lus-del-catala-a-la-mancomuni.... [Consulta: 07/02/2018].

JARDÍ, Enric. Les doctrines jurídiques, polítiques i socials d’Enric Prat de la Riba. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. 1974.

—. Enric Prat de la Riba: home de dret. Castellterçol: Patronat de la Casa-Museu Prat de la Riba, 1989.

—. El pensament de Prat de la Riba. Barcelona: Alpha, 1983.

MESTRE I CAMPI, Jesús (dir.). Diccionari d’història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1992.

OLIVER BERTRAND, Rafael. Prat de la Riba. Barcelona: Aedos, 1964.

OLLÉ I ROMEU, Josep M. (dir.). Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic. Barcelona: Rafel Dalmau, 1995.

PELLICENA, Joaquim. Nostre imperialisme: la idea imperial de Prat de la Riba. Barcelona: Publicacions de la Joventut de la Lliga Regionalista, 1930.

PÉREZ NESPEREIRA, Manuel. Prat de la Riba: nacionalisme i formació d’un estat català. Barcelona: Ed. Base, 2007.

PLA, Josep. “El senyor Prat de la Riba”. A: Obra completa vol. 11: Homenots. Primera sèrie. Barcelona: Destino, 1969, p. 11-59.

POBLET, Josep M. “Monografia sobre Prat de la Riba en el centenari del seu naixement”. A: Nadala. Barcelona: Fundació Carulla, 1970.

—. “Biografia essencial d’Enric Prat de la Riba”. A: Nadala. Barcelona: Fundació Carulla, 1970.

PUJOL, Enric. “El paper cabdal d’Enric Prat de la Riba en els primers deu anys de l’IEC”. A: SERRANO DAURA, Josep (coord.). Enric Prat de la Riba (1870-1917). Jornada d’Estudis. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Jurídics; IEC, 2017, p. 75-86.

RIQUER I PERMANYER, Borja de (dir.). Història de la Diputació de Barcelona. 3 vol. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1987.

ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Prat de la Riba. Barcelona: Edicions 62, 1968.

SANTAMARIA BALAGUER, Francesc Xavier. Prat de la Riba i la institucionalització d’un model de cultura catalana: l’obra cultural i pedagògica (tesi doctoral). Barcelona: Universitat Ramon Llull, 2010.

SOLÉ TURA, Jordi. Catalanisme i revolució burgesa: la síntesi de Prat de la Riba. Barcelona: Edicions 62, 1967.

UCELAY DA CAL, Enric. El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. Barcelona: Edhasa, 2003.

VALLÉS, Josep. Prat de la Riba (1870-1917). Barcelona: Tipografia Catalunya, 1925.

 

Fonts d’arxiu

Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona

Imatges i documents: 
Enric Prat de la Riba.
Enric Prat de la Riba.
Enric Prat de la Riba.
Els retrats dels quatre presidents de les diputacions catalanes, entre els quals figura Enric Prat de la Riba, a la zona de dalt de la imatge.
Enric Prat de la Riba.
Retrat d’Enric Prat de la Riba, fet entre 1897-1899.
Retrat d’Enric Prat de la Riba, fet entre 1907-1917.
Enric Prat de la Riba.
Enric Prat de la Riba.
Enric Prat de la Riba.
Estampa d'Enric Prat de la Riba.
Bust d'Enric Prat de la Riba, impulsor de la creació de l'IEC, el 1907.
Peus de foto i comentaris: 
Enric Prat de la Riba i Sarrà. Font: reproducció d’un retrat fotogràfic d’Enric Prat de la Riba. 1914-1917 (data de creació). (CAT ANC1-42-N-21763). Fundació Josep Irla.
Enric Prat de la Riba. Font: Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. "Enric Prat de la Riba" [en línia]. Wikimedia Foundation, [última revisió: 05/12/2017], [consulta: 12/12/2017]. Disponible a: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Prat_de_la_Riba_i_Sarr%C3%A0>.
Enric Prat de la Riba. Font: Acció Cultural del País Valencià. 100 Anys de l’acte d’afirmació Valencianista i de la Mancomunitat de Catalunya – La lluita per la recuperació de l’autogovern. 4. Enric Prat de la Riba i Faustí Barberà. La Lliga Regionalista i la València Nova [en línia]. València: Acció Cultural del País Valencià; Barcelona: Diputació de Barcelona, [última revisió: 10/01/2018], [consulta: 10/01/2018]. Disponible a: <http://www.acpv.cat/exposiciocentenari/panell_04.php>.
Els retrats dels quatre presidents de les diputacions catalanes, entre els quals figura Enric Prat de la Riba, a la zona de dalt de la imatge. Font: La Ilustració Catalana, núm. 437, 22/10/1911.
Enric Prat de la Riba. Font: Gran Enciclopèdia Catalana. "Enric Prat de la Riba" [en línia]. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2015, [consulta: 13/12/2017]. Disponible a: <https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0052581.xml>.
Retrat d’Enric Prat de la Riba, fet entre 1897-1899. Font: portrait of Enric Prat de la Riba. Casas, Ramón. 1897-1899 (data de creació). Museu Nacional d’Art de Catalunya, (CAT MNAC 027556-D).
Retrat d’Enric Prat de la Riba, fet entre 1907-1917. Font: retrato de Enric Prat de la Riba. Antoni Utrillo. 1907-1917 (data de creació). Museu Nacional d’Art de Catalunya, (CAT MNAC 011260-000).
Enric Prat de la Riba. Font: Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. "Enric Prat de la Riba" [en línia]. Wikimedia Foundation, [última revisió: 05/12/2017], [consulta: 12/12/2017]. Disponible a: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Prat_de_la_Riba_i_Sarr%C3%A0>. Procedència: "Blanco y negro", núm. 873, 25/01/1908.
Enric Prat de la Riba. Font: imatge cedida per l'investigador. Procedència: Blogspot. Disponible a: <http://1.bp.blogspot.com/_3V_XZoibuZI/TOOddjJxfyI/AAAAAAAABII/6yzG-nTyWHI/s1600/PRAT%2BRIBA.JPG>.
Enric Prat de la Riba. Font: Museu d'Història de Catalunya. Galeria d'imatges. "Retrat d'Enric Prat de la Riba" [en línia]. Museu d'Història de Catalunya, [consulta: 02/12/2019]. Disponible a: <http://www.mhcat.cat/col_leccio/el_museu_presenta/retrat_d_enric_prat_de_la_riba>. Procedència: Pep Parer.
Estampa d'Enric Prat de la Riba. Font: Stamp Community Forum. Cursus. "Barcelona and Catalonian cinderellas" [en línia]. Stamp Community Family, [última revisió: 24/11/2019], [consulta: 02/12/2019]. Disponible a: <http://www.stampcommunity.org/uploaded/Cursus/20120128_Prat.jpg>. Procedència: <https://www.stampcommunity.org/topic.asp?TOPIC_ID=17194&whichpage=9>.
Bust d'Enric Prat de la Riba, impulsor de la creació de l'IEC, el 1907. El bust fou dut a terme per Joan Borrell Nicolau l'any 1912. Font: Institut d'Estudis Catalans [en línia], [consulta: 02/12/2019]. Disponible a: <http://www.iec.cat/Comunicacio_IEC/imatges/Obres_Exposicio/REG%201-Prat%20de%20la%20Riba.jpg>. Procedència: sala Prat de la Riba, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona.
Peu de portada i comentaris: 
Enric Prat de la Riba i Sarrà. Font: reproducció d’un retrat fotogràfic d’Enric Prat de la Riba. 1914-1917 (data de creació). (CAT ANC1-42-N-21763). Fundació Josep Irla.
Signatura del personatge: 
Opinions sobre el personatge per part d'altres personalitats significatives: 
Eugeni d'Ors el considerava “el seny ordenador de Catalunya”.
Comentaris sobre la documentació: 
Article escrit durant la República sobre Prat de la Riba com a periodista. Font: PELLICENA, Joaquim. "Enric Prat de la Riba: conferència a Ràdio Barcelona: dia 3 de juny". A: "Associació de periodistes de Barcelona", any 2, 1933, p. 215-225. Informació sobre la casa-museu Prat de la Riba: <http://m.mhcat.cat/casa_museu_prat_de_la_riba>. <http://www.castelltersol.cat/turisme/turisme-cultural/casa-museu-prat-de-la-riba/>.