Prat de la Riba, Enric

Font: http://lliureimillor.cat/wp-content/uploads/2014/12/prat-de-la-riba.jpg
Lloc de naixement: 
Castellterçol
Data de naixement: 
dimarts, novembre 29, 1870
Data de defunció: 
dimecres, agost 1, 1917
Lloc de defunció: 
Castellterçol

Enric Prat de la Riba i Sarrà va néixer a la vila de Castellterçol el 29 de novembre de 1870, i va morir a la mateixa localitat el dia 1 d'agost de 1917. Era fill d'una antiga família de propietaris rurals del mas Can Prat de la Riba, de Bigues; els seus pares van ser Esteve Prat de la Riba i Magarins, i Maria Sarrà i Rosàs. El 1905 es casà amb Josefina Dachs i Carné, de Vic, amb qui va tenir quatre fills.

Fou advocat, periodista i polític, i un dels principals promotors del ressorgiment nacional català des de finals del segle XIX. Quan tenia onze anys va anar a Barcelona per estudiar el batxillerat; després cursà la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, de la qual se'n va llicenciar el 1893. L'any següent es doctorà a Madrid amb la tesi La ley jurídica de la industria. Des del 1895 va participar en la redacció de la Revista Jurídica de Cataluña i també ingressà a l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, de la qual en fou escollit bibliotecari arxiver tres anys després.

L'Acadèmia barcelonina va premiar la seva tesi doctoral el 1896, i cinc anys més tard l'Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid li guardonà el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patronos y obreros y para prevenir o remediar las huelgas. L'activisme de Prat el portà també a ocupar la secretaria de l'Ateneu Barcelonès durant el curs 1896-1897, una entitat ja conquerida pels catalanistes.

Durant aquesta època, Enric Prat de la Riba va cultivar profusament el periodisme. Redactor en cap de la Revista Jurídica, hi publicà les «Misceláneas Jurídicas», un compendi de les fonts internacionals en què s'havia d'inspirar el catalanisme. Va publicar nombrosos articles a La Renaixensa, Les Quatre Barres i La Veu de Catalunya, revista que el 1899 convertí en diari i esdevingué un potent instrument del nacionalisme català conservador. El periodisme era per a Prat una tasca patriòtica, una mena d'apostolat. El seu estil era clar, assenyat i diàfan; en les seves polèmiques no hi havia rastre de motivacions personalistes.

Entre el 1902 i el 1904 Prat restà apartat de la vida pública a causa d'un empresonament i de l'estada en el sanatori francès de Durtol, on va recuperar-se de la malaltia de Basedow, que més endavant li provocà la mort.

Com a flamant president de la Diputació de Barcelona, Prat de la Riba fundà el 1907 l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Prat tenia un concepte molt crític de les universitats oficials, que tenia per simples «oficines de la ciència», i considerava inoperants les antigues acadèmies. Per això l'IEC fou concebut com una entitat activa, els membres de la qual rebien un sou. L'IEC va planificar la política cultural de la Diputació i després de la Mancomunitat; els principals objectius eren la identificació exterior de la cultura catalana i la projecció de la comunitat científica catalana com a independent de l'espanyola.

Prat de la Riba havia participat activament en el moviment dels Jocs Florals i en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906.

 

La Mancomunitat

Enric Prat de la Riba va sortir elegit en els comicis de renovació parcial de la Diputació de 24 d'octubre de 1909. Va quedar el primer a les eleccions provincials de 12 de març de 1913, amb 9.777 vots, i també a les d'11 de març de 1917, amb 10.392 vots, sempre per la Lliga Regionalista i el districte de Vic-Granollers.

Enric Prat de la Riba treballà des del 1906 perquè el govern d'Espanya assumís el projecte de formar entitats administratives regionals a partir de les diputacions. Va intervenir en l'assemblea de les diputacions provincials d'Espanya el 1906 i influí perquè les mancomunitats fossin contemplades en el projecte d'administració local d'Antonio Maura el 1908; aconseguí la promesa d'autorització de José Canalejas i el suport a la idea del catalanisme republicà d'esquerra i dels catalans dels partits dinàstics.

Finalment, el reial decret de 19 de desembre de 1913 permetia la constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Prat en fou elegit president el 6 d'abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917. Malgrat les limitades competències i els recursos de què disposava la Mancomunitat, el president n'impulsà una tasca ingent, basada en la continuïtat i l'eficàcia i en l'absència de partidisme.

En l'aspecte material i social, va eixamplar la xarxa de carreteres, camins i ferrocarrils secundaris, així com la de telèfons i telègrafs; recuperà l'antic palau de la Generalitat i el restaurà. Va dedicar atenció preferent a l'àrea social i benèfica, amb iniciatives com el Museu Social i la millora de la Casa de Maternitat.

En el vessant cultural va potenciar l'Institut d'Estudis Catalans, del qual n'adoptà les normes ortogràfiques. Va procurar la conservació i restauració del patrimoni artístic a través del Servei de Conservació de Monuments. Va crear el Consell d'Investigació Pedagògica i impulsà la formació de la Biblioteca de Catalunya i de biblioteques populars a les comarques. Promogué l'ensenyament especialitzat amb les escoles de Treball, Superior d'Agricultura, de funcionaris de l'administració local, d'art dramàtic, de bibliotecàries, d'infermeres, de mestres i Superior de Bells Oficis.

 

Ideologia i activitat política

Enric Prat de la Riba va participar intensament en la vida pública ja des de l'època d'estudiant; encarnà el catalanisme conservador i participatiu del joc polític, en oposició amb la tendència purista i culturalista de La Renaixensa. Essent encara estudiant, el 1887 ingressà en el Centre Escolar Catalanista, que va presidir entre 1890 i 1891.

El 1891 fou designat secretari de la flamant Unió Catalanista, i des d'aquest càrrec va participar l'any següent en l'elaboració de les Bases de Manresa, només amb 21 anys. Va proposar a algunes de les Bases diverses esmenes de tendència historicista, romàntica i arcaïtzant barrejades amb algunes idees pràctiques i de progrés, que acabà retirant. Redactà diverses proclames de la Unió i el 1894 fou premiat pel Compendi de Doctrina Catalanista escrit amb Pere Muntanyola.

Durant la Guerra de Cuba intensificà l'agitació nacionalista amb el Missatge a S.M. Jordi I, el rei dels Hel·lens (1897) i amb La question catalane (1898). El 1896 havia publicat El fet de la nacionalitat catalana. Un any després fou processat per un article a La Renaixensa i el 1902 va ser empresonat per un altre a La Veu de Catalunya. L'any 1899 se separà de la Lliga de Catalunya, insatisfet per l'apoliticisme de la majoria dels militants, i impulsà el Centre Nacional Català en una clara línia d'intervenció política del catalanisme, que va culminar amb la creació de la Lliga Regionalista el 1901.

Després d'una etapa forçada d'apartament de la vida política, Prat de la Riba va reaparèixer el 1904 per convertir-se en el principal dirigent de la Lliga, partit que ocupà des d'aleshores el centre de la política catalana. El 1905 va ser elegit diputat provincial i el 1907 passà a presidir la Diputació de Barcelona, càrrec pel qual fou reelegit el 1909, 1911, 1913 i 1917.

Prat va participar en els grans fets que marcaren la vida pública i prengué part en la redacció dels principals documents catalanistes: el Programa del Tívoli de Solidaritat Catalana (1907), el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909), i la declaració Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l'Espanya gran (1916). Durant la I Guerra Mundial va ser partidari d'Alemanya.

El 1906, en plena Solidaritat Catalana, Prat va publicar la seva obra cabdal, La nacionalitat catalana, en la qual defensava que l'aspiració del catalanisme era la de constituir un estat català propi a dins d'una federació espanyola. Cada nació havia de tenir un sol estat. Creia en un concepte organicista de la nació d'arrel germànica (Herder, Fichte), i sostenia que la nació era una comunitat natural anterior i superior a la voluntat dels homes, que no podien desfer-la ni canviar-la.

Prat de la Riba era un home religiós, tenaç, laboriós i d'ideologia conservadora, nodrida del tradicionalisme de De Maistre i del positivisme de Taine. Admirava Auguste Comte, i sobre ell s'han posat en relleu les similituds de pensament amb Charles Maurras. No era favorable al règim parlamentari, atès que preferia una representació orgànica de la societat per mitjà dels caps de família, gremis i professions. Pensava que el problema obrer se solucionaria amb l'increment de la cultura. Va morir el dia 1 d'agost de 1917, poc després de les onze del matí. Eugeni d'Ors el considerava «el seny ordenador de Catalunya». 

Dades personals i familiars: 
Família: 
Era fill d'una antiga família de propietaris rurals del mas Can Prat de la Riba, de Bigues; els seus pares van ser Esteve Prat de la Riba i Magarins, i Maria Sarrà i Rosàs.
Matrimoni / Fills: 
El 1905 es casà amb Josefina Dachs i Carné, de Vic, amb qui va tenir quatre fills.
Lloc habitual de residència: 
Barcelona
Llocs successius de residència i datació: 
Castellterçol
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Vic-Granollers
Diputació a què pertanyia: 
Barcelona
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
President de la Diputació de Barcelona; Prat fou elegit també president de la Mancomunitat el 6 d'abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917.
Partit pel qual es presentà: 
Lliga Regionalista
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
Enric Prat de la Riba va sortir elegit en els comicis de renovació parcial de la Diputació de 24 d'octubre de 1909; va quedar el primer a les eleccions provincials de 12 de març de 1913, amb 9.777 vots, i també a les d'11 de març de 1917, amb 10.392 vots.
Activitats o intervencions significatives com a diputat de la Mancomunitat: 
En l'aspecte material i social, va eixamplar la xarxa de carreteres, camins i ferrocarrils secundaris, així com la de telèfons i telègrafs; recuperà l'antic palau de la Generalitat i el restaurà. Va dedicar atenció preferent a l'àrea social i benèfica. En el vessant cultural va potenciar l'Institut d'Estudis Catalans; va procurar la conservació i restauració del patrimoni artístic; va crear el Consell d'Investigació Pedagògica i impulsà la formació de la Biblioteca de Catalunya i de biblioteques populars; promogué l'ensenyament especialitzat.
Pertinença a organismes de direcció, comissions,… de la Mancomunitat: 
President de la Mancomunitat
Dades professionals: 
Formació general (estudis): 
Doctor en Dret (advocat)
Formació professional: 
Advocat
Activitat econòmica: 
Propietari, periodista, polític
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
Ingressà a l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona;
Associacions culturals/ciutadanes: 
Secretari de l'Ateneu Barcelonès durant el curs 1896-1897; Prat de la Riba fundà el 1907 l'Institut d'Estudis Catalans (IEC); va participar activament en el moviment dels Jocs Florals i en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906.
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Encarnà el catalanisme conservador i participatiu del joc polític. Prat de la Riba era un home religiós, tenaç, laboriós i d'ideologia conservadora, nodrida del tradicionalisme de De Maistre i del positivisme de Taine.
Militància política: 
El 1887 ingressà en el Centre Escolar Catalanista, que va presidir entre 1890 i 1891. El 1891 fou designat secretari de la flamant Unió Catalanista. L'any 1899 impulsà el Centre Nacional Català. El 1901 va contribuir a fundar la Lliga Regionalista, de la qual en fou el principal dirigent.
Càrrecs polítics: 
Diputat; president de la Diputació de Barcelona; president de la Mancomunitat.
Bibliografia: 
Obra personal: 

Compendi de doctrina catalanista, Sabadell, 1894.

 

Missatge dels catalans a S.M. Jordi I, rei dels Helens 
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917
[Barcelona?: Impr. de L'Avenç, de Masó, Casas & Elias, 1897?]

 

La nacionalitat catalana, Barcelona, 1906.
 

La actividad provincial: memoria leída en la Diputación de Barcelona 
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917
Barcelona: [s.n.], 1912 (Talleres de Jaime Vives)
 

«Duran i Bas» (vol. II: «Los jurisconsultos españoles»), en Revista Jurídica de Cataluña, (Barcelona, 1912) 78.
 

Missatge del Consell Permanent en defensa dels drets de la llengua catalana (1916)

Barcelona: Impr. Casa de Caritat, 1916.

 

Història de la nació catalana, Barcelona: s.d.

 

Als diputats de la Mancomunitat de Catalunya: Sitges, maig de 1917
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917
Barcelona: Impr. de la Casa de Caritat, [1917].

 

Per la llengua catalana, Barcelona, 1918.

 

Nacionalisme: textos extrets dels seus llibres, escrits i discursos 
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917
Barcelona: Editorial Catalana, 1918.
 

Per la llengua catalana 
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917
Barcelona: Publicacions de La Revista, 1918.

 

Miscel·lània Prat de la Riba. 

Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, [1923].

 

La Pàtria 
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917
[S.l.]: [s.n.], 1924.

 

Articles 
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917
Barcelona: Lliga Catalana, 1934.
 

Compendi de la doctrina catalanista 
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917
Mèxic: Edicions Catalanes de Mèxic, 1953.

 

El pensament social de Prat de la Riba: exposat per ell mateix. Barcelona: Bosch, 1971.
 

Enric Prat de la Riba, propulsor de la llengua i la cultura. Articles i parlaments. Barcelona, 1974.
 

Prat de la Riba propulsor de la llengua i la cultura: articles i parlaments 
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917
Barcelona: Selecta, 1974.

 

La Nació i l'estat: escrits de joventut 
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917
Barcelona: La Magrana, 1987.
 

Obra completa 
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917
Barcelona: Institut d'Estudis Catalans / Proa, 1998-2000.
 

La nacionalitat catalana 
Prat de la Riba, Enric, 1870-1917
Barcelona: RBA, 2013.

 

Estudis sobre la seva figura: 

Arxiu de la Diputació de Barcelona. Actas de la Mancomunitat de Catalunya.

AINAUD DE LASARTE, Josep M., 1925-2012. El sentiment religiós de Prat de la Riba 
[Barcelona]: Abadia de Montserrat, 1981.

AINAUD DE LASARTE, Josep M., 1925-2012. Prat de la Riba, home de govern 
Barcelona: Ariel, cop. 1973.

AINAUD DE LASARTE, Josep M., 1925-2012. Prat de la Riba 
Barcelona: Edicions 62, 1992.

BALCELLS, A. i altres. La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia, Barcelona: Proa, 1996.

BALCELLS, A.; CULLA, J. B.; MIR, C. Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a 1923. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 1982.

BOFILL I MATES, Jaume, 1878-1933. Prat de la Riba i la cultura catalana 
Barcelona: Edicions 62, 1979.

CATTINI, Giovanni C. Prat de la Riba i la historiografia catalana: intel·lectuals i crisi política a la fi del segle XIX 
Catarroja; Barcelona: Afers, 2008.

CHAUPART, Jean-Michel. Del regionalismo al nacionalismo catalán: a través «Lo Catalanisme» de Valentí Almirall y «La Nacionalitat Catalana» de Enric Prat de la Riba, 1969.

COROMINES, Pere, 1870-1939. Enric Prat de la Riba 
Barcelona, 18 de febrer de 1935.

COTRINA, Ramon. Prat de la Riba: reconstructor de la nacionalitat 
Barcelona: Blume, 1980 (Impr. Juvenil).

DÍAZ-PLAJA, Guillermo, 1909-1984. La obra cultural de Prat de la Riba 
[S.l.]: [s.n.], 19--?

Diccionari d'història de Catalunya, Barcelona: Ed. 62, 1992, pp. 847-848.

Diputats a la Diputació de Barcelona al llarg de la història. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1988.

ESTEVE I GUAU, Martí, 1895-1977. Biografia d'Enric Prat de la Riba 
Barcelona: [s.n.], 1917.

FERRER, Miquel (Ferrer i Sanchis), 1899-1990. Enric Prat de la Riba i l'assemblea de parlamentaris del 1917 
Ciutat de Mèxic: Club del Llibre Català, 1961

FIGUERES, Josep M. (Josep Maria), 1950. Prat de la Riba 
Barcelona: Nou Art Thor, 1983.

FORT I BUFILL, Xavier. Prat de la Riba 
Barcelona [etc.]: Bruguera, 1967.

GARCÍA CARRAFFA, Alberto. Prat de la Riba 
Barcelona: Impr. Hijos de Domingo Casanovas, 1917.

GRAU, Josep. La Lliga Regionalista i la llengua catalana, 1901-1924. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2006. ISBN 9788484157687 [Consulta: 2 juny 2015].

Grau Mateu, Josep. «L'ús del català a la Mancomunitat de Catalunya», Blog de la Revista de Llengua i Dret, 2014.

JARDÍ, Enric, 1924-1998. Les doctrines jurídiques, polítiques i socials d'Enric Prat de la Riba 
Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1974.

JARDÍ, Enric, 1924-1998. Enric Prat de la Riba: home de dret 
Barcelona: [s.n.], 1971.

JARDÍ, E. El pensament de Prat de la Riba. Barcelona, 1983.

OLIVER BERTRAND, Rafael, 1911. Prat de la Riba 
Barcelona: Aedos, 1964.

OLLÉ I ROMEU, Josep Maria (1995). Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic (1a edició, pàg. 197-200). Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. ISBN 84-232-0484-7.

PELLICENA, Joaquim, 1881-1938. Nostre imperialisme: la idea imperial de Prat de la Riba 
Barcelona: Publicacions de la Joventut de la Lliga Regionalista, 1930.

PÉREZ NESPEREIRA, Manuel, 1961. Prat de la Riba: nacionalisme i formació d'un estat català 
Barcelona: Base, 2007.

PRAT DE LA RIBA I DACHS, Enric. El problema de la justícia social 
Barcelona: Llibreria Catalònia, 1933.

PENARROJA, Jordi; COTRINA, Ramon; JEREZ, Fermin. «Prat De la Riba, reconstructor de la nacionalitat», (Col·lecció Personatges Catalans de Tots els Temps) Barcelona, Editorial Blume, 1980, 94 pàgines, ISBN 84-7031-257-X.

POBLET, Josep M. «Monografia sobre Prat de la Riba en el centenari del seu naixement». Nadales. Fundació Carulla, 1970 [Consulta: 7 agost 2013].

RIQUER, Borja de (dir.). Història de la Diputació de Barcelona. 3 vols. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1987.

ROVIRA I VIRGILI, Antoni, 1882-1949. Prat de la Riba 
Barcelona: Edicions 62, 1968.

SANTAMARIA BALAGUER, Francesc Xavier. «Prat de la Riba i la institucionalització d'un model de cultura catalana: l'obra cultural i pedagògica» p., 2010. [Consulta: 19 d'abril de 2012].

SOLÉ TURA, Jordi, 1930-2009. Catalanisme i revolució burgesa: la síntesi de Prat de la Riba 
Barcelona: Edicions 62, 1967.

UCELAY DA CAL, E. El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España, Barcelona: Edhasa, 2003.

VALLÉS, Josep. Prat de la Riba (1870-1917)
Barcelona: Tip. Catalunya, 1925.

Imatges i documents: 
Font: http://www.publicoscopia.com/cultura/item/3340-enric-prat-de-la-riba-figura-capital-del-catalanismo.html
Font: http://www.artehistoria.com/v2/personajes/8601.htm
Font: http://lliureimillor.cat/wp-content/uploads/2014/12/prat-de-la-riba.jpg
Font: http://www.enciclopedia.cat/sites/default/files/media/FOTO/FG003159.JPG
Font: http://1.bp.blogspot.com/_3V_XZoibuZI/TOOddjJxfyI/AAAAAAAABII/6yzG-nTyWHI/s1600/PRAT%2BRIBA.JPG
Font: http://www.stampcommunity.org/uploaded/Cursus/20120128_Prat.jpg
Font: http://www.montserrati.cat/wp-content/uploads/pratdelariba1-617x339.png
Font: http://m.mhcat.cat/var/mhc/storage/images/exposicions/el_museu_presenta/retrat_d_enric_prat_de_la_riba_d_ismael_smith2/galeria_d_imatges/retrat_d_enric_prat_de_la_riba/134379-1-cat-ES/retrat_d_enric_prat_de_la_riba_mobile_expo_full.jpg
 http://www.iec.cat/Comunicacio_IEC/imatges/Obres_Exposicio/REG%201-Prat%20de%20la%20Riba.jpg
Signatura del personatge: 
Opinions sobre el personatge per part d'altres personalitats significatives: 
Eugeni d'Ors el considerava “el seny ordenador de Catalunya”.
Comentaris sobre la documentació: 
http://www.mhcat.cat/monuments_i_territori/monuments/casa_museu_prat_de_la_riba (informació sobre la casa-museu Prat de la Riba)