Pons i Arola, Heribert

Lloc de naixement: 
Manresa, Bages
Data naixement: 
1881
Data de defunció: 
dilluns, març 12, 1945
Lloc de defunció: 
Barcelona, Barcelonès

Heribert Pons i Arola fou un empresari industrial, advocat i polític que va néixer a Manresa el 1881. Va tenir dos germans, Josep i Antoni, aquest darrer també fou diputat provincial. La seva mare fou Dolors Arola Domènech i el seu pare Ignasi Pons i Enrich.

La família Arola era procedent del mas Farreres, del poble de Rellinars; posseïa vinyes, massa forestal i conreus explotats per parcers, jornalers i rabassaires. El cosí d’Heribert per branca materna, Joaquim Soler i Arola, fou regidor de l’Ajuntament de Manresa i diputat provincial pel Partit Conservador. D’altra banda, els Pons eren una família de fabricants fabrils. L’avi d’Heribert, Josep Pons i Enrich, posseïa fàbriques a Navarcles, Sallent i Sant Joan de Villatorrada. Ignasi Pons, el seu pare, va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel partit conservador el 1876. Així mateix, va dirigir, juntament al seu germà Lluís, l’oncle d’Heribert, la Colònia Industrial i Agrícola Pons a Puig-reig, el Berguedà. De fet, Lluís G. Pons i Enrich fou el membre de la família que més va destacar en l’esfera pública; fou diputat del Congrés espanyol pel partit liberal entre 1901 i 1905, senador el 1910, i membre destacat de la Unió Monàrquica Nacional el 1919.

El 25 d’abril de 1912, Heribert es va casar amb Pilar Vives i Oller, filla de l’industrial Francesc Vives i Vich de Sant Fruitós de Bages. Malauradament, Pilar morí prematurament de sobrepart el 1918. No obstant això, va deixar una filla: Maria Lluïsa. Anys més tard, Heribert es tornà a casar amb Dolores Hernández Usera. El seu lloc de residència habitual fou la casa Pons de Barcelona, construïda el 1909 per Alexandre Soler i March, arquitecte modernista de Manresa, a la rambla de Catalunya número 19. Més endavant, Heribert va heretar la masia Farreres, de Rellinars, que utilitzà com a segona residència i lloc d’estiueig.

Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. En l’àmbit jurídic, el 1904, va ser acceptat com a membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. No obstant això, principalment, es va guanyar la vida com a administrador del patrimoni industrial que va heretar. Tant la seva mare com el seu pare moriren molt joves, el 1895 i el 1896, respectivament. Per aquest motiu, el 1909, en complir la majoria d’edat, Heribert va passar a ser soci de la raó social: Luis G. Pons y sobrinos, una empresa de la qual fou gerent el 1916. Finalment, el 1921, quan morí Lluís G. Pons Enrich, sense fills, Heribert, juntament amb els seus germans, va ser hereu de gran part del patrimoni de la família Pons i Enrich, tot i que el seu oncle també deixà molts béns i diners a l’Església.

En l’àmbit associatiu fou membre de la Junta de Propietaris de la Rambla de Catalunya, de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de Barcelona entre 1912 i 1916 i del Foment del Treball Nacional a partir de 1921. El 1905 fou vicesecretari de la Junta de Caballeros de Barcelona i membre de la Real Associació Espanyola a favor dels Cecs. En l’àmbit laboral, va representar en diverses ocasions la Patronal en comissions mixtes d’empresaris i treballadors; per exemple, va formar part de la Comissió Mixta d’Empresaris i Estampadors, el 1911.

Com el seu oncle Lluís, que va ser un dels seus referents principals, va militar al Partit Liberal i, posteriorment, a la Unió Monàrquica Nacional. Seguint la tradició familiar, va entrar en política per tal de contribuir a satisfer interessos polítics i econòmics de les seves empreses. Per això, el 1917, es va postular per ser diputat provincial pel districte de Manresa-Berga. La seva proclamació com a candidat fou una mica polèmica. El partit liberal manresà va protestar a la Junta del Círcol Liberal Popular que la designació de Pons fos feta des de Barcelona, sense tenir en compte els desitjos que tenia el partit local de presentar un candidat propi. Malgrat tot, els liberals de Manresa el van acabar acceptant.

Per tal d’encarar les eleccions, Pons es va presentar dins una coalició amb el conservador Joaquim Borràs i el carlí Pere Vives. Es tractava d’una unió estratègica contra la Lliga Regionalista, que havia estat el partit vencedor en les eleccions provincials de 1911 i 1913. La campanya electoral dels candidats del torn es va basar en atacar els catalanistes, sense determinar ni tan sols un programa electoral. Per això, El Pla del Bages, periòdic regionalista, va assenyalar que la candidatura no tenia sentit perquè no hi havia cap mena de lligam espiritual entre els candidats. En efecte, a mesura que passaren els dies, les tensions entre Heribert Pons i el carlí Pere Vives van augmentar. Segons s’explicà en el periòdic El Pla de Bages del 14 de març de 1917:

El sr. Pons, que se encargó de la organización del distrito de Berga, seguramente mal aconsejado y dando crédito a las intrigas del adversario comenzó a trabajar exclusivamente por su candidatura. De ahí que el sr. Vives, ya antes de terminar la elección saliese del Distrito de Berga justamente amargado por esta conducta.

Com a conseqüència dels enfrontaments entre Pons i Vives, la derrota de la coalició antiregionalista va ser demolidora, sobretot a Manresa. En efecte, el 12 de març de 1917, els dirigents de la Lliga Regionalista, Iu Minoves i Antoni Abadal, juntament amb el jaumí independent Joan Maria Roma, es van endur la majoria de vots. Vives i Borràs no van obtenir representació i Heribert Pons va guanyar la minoria amb 8.886 vots, cosa que La Veu de Catalunya va atribuir a les pràctiques corruptes, com l’amenaça, el garrot i la compra de vots. Tot i això, aquestes pràctiques no serviren de res, tal com va palesar el periòdic El Pla de Bages el 12 de març de 1917:

No, no hi ha valgut res per a derrotar-nos ni l’or d’en Pons i Borràs, rics de quartos i pobres d’idees, ni’l matonisme d’en Vives, ni les petulants i ridícules tasques del requetè jaumista anti-català […] ni les calumnies, ni les infàmies que els nostres adversaris escampen.

L’acta de diputat d’Heribert Pons fou validada en la sessió de l’Assemblea de la Mancomunitat de l’1 de maig de 1917. Aquest mateix dia va ser escollit per formar part de la Comissió Auxiliar d’Actes i de la Comissió per aixecar un monument a mossèn Cinto Verdaguer. El dia 3 de maig de 1917 fou elegit vicepresident de la Comissió de Foment, des de la qual va vetllar pels interessos industrials tant del seu districte com de la resta del Principat. En aquest mateix sentit, i com a membre de la Comissió Provincial encarregat de “montes, minas, aguas, ferrocarriles, carreteras provinciales caminos vecinales y personal mecánico del servicio facultativo”, l’11 de desembre de 1917 féu una proposta a la Diputació per tal de pal·liar el problema de l’escassetat de cotó provocat per la Primera Guerra Mundial. Aquesta petició, que fou acceptada, la presentà juntament amb el seu cosí Francesc Soler Arola, Pau Alegre, Francesc Torres i Josep Caralt. El que pretenien aquests diputats era, en primer lloc, que es declarés l’assumpte urgent; en segon lloc, que es fes saber al Govern espanyol la importància excepcional que tenia per a aquesta província el problema que plantejava l’escassetat de cotó i el perill que faltés per a la indústria i, finalment, que es nomenés una ponència encarregada d’estudiar i proposar els mitjans adequats per fomentar el cultiu de cotó a Espanya.

D’altra banda, com a membre de l’Assemblea de la Mancomunitat, el 14 de maig de 1917 va demanar, juntament amb Tomàs Lecha, Llorens Ferrer i Barba, Rovira i Agelet, Josep Gil Dòria i altres diputats, la reforma de la llei fonamental per la qual es regia l’Assemblea de la Mancomunitat. Concretament, pretenien que s’apliqués una distinció entre les funcions respectives de la Presidència de l’Assemblea i la del Consell Permanent. Així mateix, també proposaren que la duració de dits càrrecs i la dels consellers s’adaptés a les disposicions vigents aleshores, igual com es feia per renovar la Diputació.

Entre els actes i les reunions a les quals va acudir com a diputat destaquen les següents: el 17 d’abril de 1918 va formar part d’una reunió sobre la reforma del port de Barcelona i el 15 de gener de 1919 va acudir a la subhasta d’obra del camí de Begues a Olesa de Bonesvalls. Finalment, el 1919, va participar en les Comissions d’Interessos Generals i de Beneficència i Sanitat i va substituir Josep Puig i Cadafalch, com a president de la Diputació de Barcelona, en algunes ocasions. En acabar-se la legislatura, mantingué fermes les seves conviccions anticatalanistes. El 1919 fou un dels fundadors de la Unió Monàrquica Nacional de Manresa, tot i així va decidir no tornar-se a presentar com a diputat.

Un cop dissolta la Mancomunitat, va tenir bones relacions amb els dirigents de la dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. De fet, el seu germà, Antoni Pons i Arola fou diputat provincial a la nova Diputació encapçalada per Alfons Sala i José Enrique Olano, al gener de 1924. En aquesta etapa, Heribert es va dedicar, sobretot, a incrementar la seva fortuna en l’àmbit industrial. El 29 de juliol de 1924 va iniciar una nova aventura empresarial com a president general del Consell Administratiu de l’empresa Calefacción y Electricidad, amb 280 accions. En aquest mateix sentit, al gener de 1925 va entrar a formar part de la raó social Ferreira y Bernadas. El 3 de febrer de 1926 fou citat pel Tribunal Industrial de Barcelona perquè un dels seus obrers, Sebastià Panela, féu una reclamació de salaris. Així mateix, el 7 de febrer de 1927 va haver d’anar a judici per un accident de treball que va patir l’obrer Antoni Alarcó.

Durant la Guerra Civil féu viatges per Europa i estades a Puerto Rico. La seva masia de Rellinars fou ocupada per refugiats, però amb l’inici del franquisme, evidentment, se li va retornar. Va morir a Barcelona el 12 de març de 1945, i deixà la seva fortuna a la seva única hereva: Maria Lluïsa Pons i Vives.

Dades personals i familiars: 
Família: 
Va tenir dos germans, Josep i Antoni, aquest darrer també fou diputat provincial. La seva mare fou Dolors Arola Domènech i el seu pare Ignasi Pons i Enrich. La família Arola era procedent del Mas Farreres, del poble de Rellinars; posseïa vinyes, massa forestal i conreus explotats per parcers, jornalers i rabassaires. D’altra banda, els Pons eren una família de fabricants fabrils. L’avi d’Heribert, Josep Pons i Enrich, posseïa fàbriques a Navarcles, Sallent i Sant Joan de Villatorrada. Ignasi Pons, el seu pare, va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel partit conservador el 1876. Així mateix, va dirigir, juntament al seu germà Lluís, l’oncle d’Heribert, la Colònia Industrial i Agrícola Pons a Puig-reig, el Berguedà. De fet, Lluís G. Pons i Enrich, fou el membre de la família que més va destacar en l’esfera pública; fou diputat del Congrés espanyol pel Partit Liberal entre 1901 i 1905, senador el 1910, i membre destacat de la Unió Monàrquica Nacional, el 1919.
Matrimoni / Fills: 
El 25 d’abril de 1912, Heribert es va casar amb Pilar Vives i Oller, filla de l’industrial Francesc Vives i Vich de Sant Fruitós de Bages. Malauradament, Pilar morí prematurament de sobrepart el 1918. No obstant això, va deixar una filla: Maria Lluïsa. Anys més tard, Heribert es tornà a casar amb Dolores Hernández Usera.
D'altre parentiu: 
El cosí d’Heribert per branca materna, Joaquim Soler i Arola, fou regidor de l’Ajuntament de Manresa i diputat provincial pel partit conservador.
Lloc habitual de residència: 
El seu lloc de residència habitual fou la casa Pons de Barcelona, construïda el 1909 per Alexandre Soler i March, arquitecte modernista de Manresa, a la Rambla de Catalunya número 19. Més endavant, Heribert va heretar la masia Farreres, de Rellinars.
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Manresa-Berga
Diputació a què pertanyia: 
Barcelona
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
Com a membre de la Comissió Provincial es va encarregar de: «Montes, Minas, Aguas, Ferrocarriles, Carreteras provinciales caminos vecinales y personal mecánico del servicio facultativo». L’11 de desembre de 1917, feu una proposta a la Diputació per tal de pal·liar problema de l’escassetat de cotó provocat per la Primera Guerra Mundial. Aquesta petició, que fou acceptada, la presentà juntament amb el seu cosí Francesc Soler Arola, Pau Alegre, Francesc Torres i Josep Caralt. El que pretenien aquets diputats era, en primer lloc, que es declarés urgent l’assumpte, en segon lloc, que es fes saber al govern espanyol «l’excepcional importància que té per aquesta província el problema que planteja l’escassetat de cotó i el perill de que falti per a la indústria»; i, finalment, que es nomenés una ponència encarregada d’estudiar i proposar els mitjans adequats per fomentar el cultiu de cotó a Espanya.
Partit pel qual es presentà: 
Partit Liberal
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
1917, 8.886 vots
Activitats o intervencions significatives com a diputat de la Mancomunitat: 
El 14 de maig de 1917, va demanar, juntament amb Tomàs Lecha, Llorens Ferrer i Barba, Rovira i Agelet, Josep Gil Dòria i d’altres diputats, la reforma de la llei fonamental per la qual es regia l’Assemblea de la Mancomunitat. Concretament, pretenien que s’apliqués una distinció entre les funcions respectives de la Presidència de l’Assemblea i la del Consell Permanent. Així mateix, també proposaren que la duració de dits càrrecs i la dels consellers s’adaptés a les disposicions vigents aleshores, igual com es feia per tal de renovar la Diputació. El 17 d’abril de 1918 va forma part d’una reunió sobre la reforma del port de Barcelona i el 15 de gener de 1919 va acudir a la subhasta d’obra del camí de Begues a Olesa de Bonesvalls.
Pertinença a organismes de direcció, comissions,… de la Mancomunitat: 
L'1 de maig de 1917 va ser escollit per formar part de la Comissió Auxiliar d'Actes i de la Comissió per a realitzar un monument a mossèn Cinto Verdaguer. El dia 3 de maig de 1917 fou elegit vicepresident de la Comissió de Foment, des de la qual va vetllar pels interessos industrials tant del seu districte com de la resta del Principat. Finalment, el 1919, va participar en les Comissions d’Interessos Generals i de Beneficència i Sanitat i va substituir a Josep Puig i Cadafalch, com a president de la Diputació de Barcelona, en algunes ocasions. En acabar-se la legislatura, mantingué fermes les seves conviccions anticatalanistes. El 1919 fou un dels fundadors de la Unió Monàrquica Nacional (UMN) de Manresa, tot i així va decidir no tornar-se a presentar com a diputat.
Dades professionals: 
Formació general (estudis): 
Va estudiar dret a la Univesitat de Barcelona
Activitat econòmica: 
Es va guanyar la vida com a administrador del patrimoni industrial que va heretar. Tant la seva mare com el seu pare moriren molt joves, el 1895 i el 1896, respectivament. Per aquest motiu, el 1909, en complir la majoria d’edat, Heribert va passar a ser soci de la raó social: «Luis G. Pons y sobrinos». Empresa de la qual fou gerent el 1916. El 29 de juliol de 1924 va iniciar una nova aventura empresarial com a president general del Consell administratiu de l’empresa: «Calefacción y Electricidad», amb 280 accions. En aquest mateix sentit, el gener de 1925 va entrar a formar part de la raó social: «Ferreira y Bernadas».
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
Fou membre de la Junta de propietaris de la Rambla de Catalunya, de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de Barcelona (1912-1916) i del Foment del Treball Nacional a partir de 1921. En l’àmbit laboral, va representar en diverses ocasions la Patronal en Comissions Mixtes d’empresaris i treballadors; per exemple, va formar part de la Comissió Mixta d’Empresaris i Estampadors, el 1911. En l’àmbit jurídic, el 1904, va ser acceptat com a membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona.
Associacions culturals/ciutadanes: 
El 1905 fou vicesecretari de la Junta de Caballeros de Barcelona i membre de la Real Associació Espanyola a favor dels cecs.
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Monàrquic anticatalanista
Militància política: 
Va militar al partit liberal, i a partir de 1919 a la UMN.
Processos judicials: 
El 3 de febrer de 1926 fou citat pel Tribunal Industrial de Barcelona perquè un dels seus obrers, Sebastià Panela, féu una reclamació de salaris. Així mateix, el 7 de febrer de 1927 va haver d’anar a judici per un accident de treball que va patir l’obrer Antoni Alarcó.
Bibliografia: 
Estudis sobre la seva figura: 

Bibliografia

FERRER I ALÒS, Llorenç. “Josep Pons i Enrich, industrial manresà i fundador de la colònia Pons de Puig-reig”. Dovella [Manresa], núm. 15 (març 1985), p. 31-34.

MORENO ALBAREDA, Maria Dolors. “Patrimoni en perill: el mas de les Farreres de Rellinars”. Dovella [Manresa], núm. 103 (primavera 2010), p. 29-33.

SERRA ROTÉS, Rosa. “Les colònies industrials a Catalunya”. Catalan Historical Review [Barcelona], núm. 4 (2011), p. 241-255.

 

Fonts d’arxiu

Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona

 

Hemeroteca

El Pla de Bages

La Vanguardia

La Veu de Catalunya

Imatges i documents: 
Visita d'Alfons XIII a la Colònia Pons. Heribert hi fou present tot i no sortir a la fotografia. Font: Il.lustració Catalana, novembre 1908, p.2.
Placa de la Casa Pons de Barcelona, construïda per Alexandre Soler i March
Pons i Arola 5. Casa Heribert Pons a Barcelona. Font: Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Casa Heribert Pons [en línia]. Wikimedia Foundation, [última revisió: 27/12/2017], [consulta: 10/01/2018]. Disponible a: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Heribert_Pons>.
Peus de foto i comentaris: 
Pons i Arola 5. Casa Heribert Pons a Barcelona. Font: Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Casa Heribert Pons [en línia]. Wikimedia Foundation, [última revisió: 27/12/2017], [consulta: 10/01/2018]. Disponible a: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Heribert_Pons>.