Pla i Casadevall, Josep

Josep Pla i Casadevall.
Lloc de naixement: 
Palafrugell, Baix Empordà
Data de naixement: 
dilluns, març 8, 1897
Data de defunció: 
dijous, abril 23, 1981
Lloc de defunció: 
Llofriu (Palafrugell), Baix Empordà

Josep Pla i Casadevall fou un periodista, escriptor i polític nascut a Palafrugell al març de 1897. Era el primer fill d’Antoni Pla i Vilar, propietari rural, i Maria Casadevall i Llac. Cursà els estudis primaris a l’escola dels germans maristes de la vila. El batxillerat el va fer entre Figueres, per lliure (l’ingrés i el primer), i Girona (els cursos restants). En aquesta ciutat visqué intern al col·legi dels Maristes, fins que en va ser expulsat, pel seu incipient esperit crític. En els dos darrers cursos s’examinà a l’Institut com a alumne lliure.

Els estudis universitaris el portaren a Barcelona el 1913, on inicialment es matriculà en Ciències, però, a mig curs decidí estudiar Dret i se’n llicencià el 1919. El 1918 es féu soci de l’Ateneu Barcelonès, atret per la seva biblioteca, i s’integrà a la mítica penya del doctor Borralleras, com el membre més jove.

Des del 1917 donà mostres de la seva vocació literària, amb unes proses que publicà en diversos periòdics i revistes culturals de Barcelona i de comarques. Les relacions personals establertes a l’Ateneu amb escriptors i periodistes li permeteren entrar a la redacció de Las Noticias, i a col·laborar a La Publicidad Noche, fundat a l’octubre del 1919, en qualitat de crític literari, des d’on passà a La Publicidad, diari que a l’abril del 1920 el nomenà corresponsal a París. Les cròniques que enviava van obtenir tant de ressò que el diari va haver de readmetre’l després d’haver-lo despatxat per plagiari: al juny del 1920 va traduir, gairebé literalment, una crònica del diari Le Temps.

Al gener de 1921 tornà a Barcelona. Va ser la firma amb més prestigi del diari: va construir els articles i reportatges al seu aire, i en alguns casos pogué convertir-los en cròniques de viatge, com les que dedicà a Mallorca i a Madrid, on s’establí uns quants mesos com a corresponsal.

La seva popularitat animà els membres de la Lliga del Baix Empordà a proposar-lo com a candidat a diputat provincial per Girona, i, de retruc, de la Mancomunitat, pel districte de la Bisbal d’Empordà, en les eleccions del 12 de juny de 1921. Amb el seu nom, li digueren, els catalanistes podrien derrotar els monàrquics centralistes.

El periodista acceptà de bon grat i fou presentat en nom de la Lliga Nacionalista del Baix Empordà, al costat del novel·lista Miquel Roger i Crosa. El 29 de maig, el Baix Empordà, de Palafrugell, adherit al partit empordanès, donà la notícia de la candidatura i sobre Pla a través d’un manifest. Proclamà que la candidatura representava la millor aposta per la cultura cosmopolita en la figura d’en Josep Pla, llaç d’unió entre l’Empordà i el món; a més de significar, per la Mancomunitat, el primer pas per a la independència orgànica de Catalunya en la seva expansió cultural, artística i utilitària. Pla aconseguí que molts dels més coneguts membres de la penya de l’Ateneu li manifestin la seva adhesió i el Baix Empordà les completà amb diversos textos d’elogi a la figura del periodista.

Josep Pla va ser el més votat del districte amb 3.555 vots. En la sessió constituent del 2 d’agost, on figurava a la mesa com a diputat secretari, superà una esmena en contra, car no tenia els vint-i-cinc anys fets, la majoria d’edat política. La Comissió Permanent de la Diputació, formada per nacionalistes, va rebutjar l’esmena perquè “el rigorisme de la Llei ha de cedir davant de la voluntat popular”, perquè el Congrés dels Diputats ha aplicat una doctrina semblant i perquè “dintre de poc complirà els vint-i-cinc anys, i a més té el títol d’advocat”.

El 30 d’agost de 1921, participà en la sessió inaugural de la quinzena Assembla de la Mancomunitat i en fou escollit un dels quatre secretaris. En les posteriors signà diverses proposicions al costat dels nacionalistes i federals, com una protesta per la desigualtat de tractament de la censura a la premsa de Catalunya, i especialment a la de Barcelona, amb respecte a la resta d’Espanya.

El periodista participà també en les dues assemblees de 1922, però no en les de 1923, a causa de les seves estades, cada cop més llargues, a l’estranger. En la dinovena, d’agost del 1923, la darrera abans del cop d’estat, era a Berlín. El 1922 havia signat el manifest d’Acció Catalana, que controlava el seu diari, La Publicitat, i s’integrà a la minoria del nou partit tant a la Mancomunitat com a la Diputació de Girona.

A més de l’assistència a les assemblees, Josep Pla va fer diverses gestions relacionades amb el seu càrrec pel que fa a representativitat, especialment com a portaveu del districte davant dels òrgans de govern de la Mancomunitat.

En una sola ocasió el periodista va exhibir en un article titulat “Le poète de Barcelona: Joan Maragall” (Le Feu. Ais de Provença. Gener del 1923) la seva condició de diputat de la Mancomunitat. I el 24 de setembre de 1922 va escriure una carta oberta al director de La Publicitat sobre un conflicte originat per un jutge castellà de la Bisbal d’Empordà i en la qual parla en nom dels nacionalistes del districte.

Només es referí posteriorment a la seva carrera política per afirmar que va votar contra el president de la Mancomunitat en el cas d’Ors. Així ho va expressar en l’obra Retrat de passaport, datat el 1940 i dedicat a Puig i Cadafalch i en el volum Notes disperses, del 1969. Però la votació sobre l’afer Ors es va produir el 15 de gener de 1920, un any i mig abans de l’elecció de Pla com a diputat. El que sí va fer Pla va ser parlar, en nom de la penya de l’Ateneu, de la qual formava part Eugeni d’Ors, amb els tres diputats que van defensar l’escriptor.

El 1924, la jurisdicció militar processà Pla per un article publicat a El Día de Mallorca. La Capitania General de les Illes obtingué de l’arxiu de la Mancomunitat la seva adreça de Palafrugell i ordenà a la Guàrdia Civil que el detingués, però llavors es trobava viatjant per Europa. La seva condició d’exdiputat nacionalista va tenir-hi, sens dubte, el seu pes. La causa seria sobreseguda pel fiscal de Palma el 1926, amb l’argument que l’article havia estat autoritzat per la censura, i després de les gestions fetes per l’editor, Joan March.

De tornada a casa, i convertit amb un escriptor d’èxit i de prestigi, el 1928 trencà amb Acció Catalana i La Publicitat i jugà la carta del catalanisme moderat de Cambó, al qual considerava l’hereu del seu admirat Prat de la Riba. A sou del líder de la Lliga, entrarà a La Veu de Catalunya, des d’on criticà els polítics catalanistes d’esquerra, abans i després —en qualitat de corresponsal a Madrid— de la proclamació de la Segona República. Durant la Guerra Civil, en les accions de propaganda internacional i informació a favor dels militars revoltats, continuarà estant a les ordres de Cambó.

Durant la postguerra, va fer només periodisme en castellà. Sembla que va viure en diversos indrets de la Costa Brava com Fornells, l’Escala o Cadaqués, eren anys de reflexió pels esdeveniments polítics passats i pel context de guerra europea. Sembla que va viure molt influït pel paisatge, ja que bona part de l’obra literària que va produir durant aquells anys estigué fortament influenciada per una redescoberta de la seva realitat més propera amb un marcat sentit subjectiu.

Vetat pel règim per dirigir La Vanguardia, col·laborarà al setmanari Destino del 1940 al 1976 i, en diverses etapes, al Diario de Barcelona i El Correo Catalán. El 1946 recuperà la seva producció literària en català, que serà molt prolífica i cristal·litzarà en l’edició de dues col·leccions d’obra completa, la de Selecta del 1956 al 1962 i, la definitiva, de Destino, iniciada el 1966 amb El quadern gris i enllestida, pòstumament, el 1988.

Durant els anys cinquanta, ja adoptà una posició molt crítica amb el franquisme, que no es féu publica aleshores.

En els anys finals del règim franquista Pla tingué fortes crítiques dels sectors més catalanistes i progressistes de la cultura catalana per la seva incomprensió amb la transició i el restabliment de l’autonomia catalana. Tot i això, el reconeixement a l’obra de Pla era ja indiscutible, ja que el 1980 el president Josep Tarradellas li va imposar la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya per tota la seva trajectòria. Finalment, Josep Pla va morir a l’abril de 1981 al nucli de Llofriu, una població que depenia administrativament de Palafrugell.

Dades personals i familiars: 
Família: 
Primer fill d’Antoni Pla i Vilar, propietari rural, i Maria Casadevall i Llac.
Matrimoni / Fills: 
Solter.
Lloc habitual de residència: 
Llofriu (Palafrugell).
Llocs successius de residència i datació: 
Palafrugell (1897-1909), Girona (1909-1913), Barcelona (1913-1920), París (1920-1921), Berlín (1923), Barcelona (1927-1931), Madrid (1931-1936), França (1936-1939) i Empordà (1939-1981).
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
La Bisbal d'Empordà.
Diputació a què pertanyia: 
Girona.
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
Diputat secretari. Membre de la Comissió de Foment (1921) i del torn de la Comissió Provincial (1921-1923).
Partit pel qual es presentà: 
Lliga Nacionalista del Baix Empordà, adscrit a la Lliga Regionalista.
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
juny 1921: 3.555 vots.
Activitats o intervencions significatives com a diputat de la Mancomunitat: 
Quan Pla presentà la seva candidatura a diputat provincial, el 1921, ja es referí a la Mancomunitat amb les següents paraules: “Sembla que la cosa ara és seriosa i que vaig per diputat provincial. De vegades algú ha tingut la pretensió de dir que jo tinc unes quantes qualitats. Confesso, que jo mai he cregut totes aquestes coses tan fines. M'he contentat només amb escoltar i callar. (...) Si jo m'atrevís posaria entre vosaltres i jo, amics de l’Empordà, el comú lligam de Catalunya. Si m’atrevís una mica mes hi posaria la Mancomunitat, que es la mateixa vida catalana emmotllada en la raó”. "El Baix Empordà", 11/06/1921. El 30 d’agost del 1921, participà en la sessió inaugural de la quinzena Assembla de la Mancomunitat i en fou escollit un dels quatre secretaris. En les posteriors signà diverses proposicions al costat dels nacionalistes i federals, com una protesta per la desigualtat de tractament de la censura a la premsa de Catalunya, i especialment a la de Barcelona, amb respecte a la resta d’Espanya. El periodista participà també en les dues assemblees del 1922, però no en les del 1923, a causa de les seves estades, cada cop més llargues, a l’estranger. El 1922 s’integrà a la minoria del nou partit, tant la Mancomunitat com a la Diputació de Girona. A més de l’assistència a les assemblees, féu diverses gestions relacionades amb el seu càrrec, sigui de representativitat, sigui com a portaveu del districte davant dels òrgans de govern de la Mancomunitat.
Dades professionals: 
Formació general (estudis): 
Estudis primaris a l’escola dels germans Maristes de Palafrugell.
El batxillerat el va fer entre Figueres (per lliure) i Girona (intern al col·legi dels Maristes).
Formació professional: 
Llicenciat en Dret.
Periodista.
Activitat econòmica: 
Periodista.
Patrimoni: 
Hereu de diverses propietats immobiliàries. Era, però, hereu gravat, és a dir, que no podia testar lliurement l'herència, sinó que l'havia de traspassar a la resta de la família.
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
Associació de la Premsa de Barcelona (1974-1981).
Associacions culturals/ciutadanes: 
Soci de l'Ateneu Barcelonès (1918-1936). Funda la Biblioteca i fundació Josep Pla (1973).
Premis, homenatges significatius: 
Medalla d'or de la Generalitat de Catalunya (1980). Premi Ciutat de Barcelona (1979). Homenatge a l'obra literària de Pla par part dels ajuntaments (1979). Premi de la Crítica Serra d'Or (1966, 1970, 1977). Soci d'Honor de l'Associació de la Premsa de Barcelona (1974).
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Catalanista de centre-dreta durant la seva etapa de joventut i de diputat (1921-1922). Catalanista centrista (1922-1928). Catalanista conservador (1928-1936). Conservador, vinculat a Cambó (a partir de 1936).
Militància política: 
Membre de la Lliga Nacionalista del Baix Empordà (1921-1922). Adherit a Acció Catalana (des de 1922). Adherit a la Lliga Catalanista (a partir del 1928).
Càrrecs públics: 
Diputat provincial (1921-1924).
Processos judicials: 
1924: Processament militar, durant la dictadura de Primo de Rivera, per un article publicat a "El Dia" de Mallorca, mentre viatja per Europa com a corresponsal de "La Publicitat", fet que li impedeix tornar a Catalunya i, per tant, evitar l'empresonament. L'expedient serà tancat el 1927 abans del pronunciament de la sentència.
Bibliografia: 
Obra personal: 

Coses vistes (1920-1925). Barcelona: Diana, 1925.

Vida de Manolo (contada per ell mateix). Sabadell: La Mirada, 1928.

Cartes de lluny. Barcelona: Edicions de la Nova Revista, 1928.

Viatge a Catalunya. Barcelona: Biblioteca Catalana d’Autors Independents, 1934.

El carrer estret. Barcelona: Selecta, 1951.

Girona (un llibre de records). Barcelona: Selecta, 1952.

Contraban (setena sèrie de coses vistes). Barcelona: Selecta, 1953.

Peix fregit. Palafrugell: Punta d’Es Mut, 1954.

Santiago Rusiñol i el seu temps. Barcelona: Selecta, 1956.

La Costa Brava. Barcelona: Destino, 1978.

El que hem menjat. Barcelona: Destino, 1981.

El quadern gris. 2 vol. Barcelona: Destino, 1982.

 

La majoria estan recollides en les edicions següents:

Obres Completes. Barcelona: Selecta, 1956-1962.

Obra Completa. Barcelona: Destino, 1966-1992.

Estudis sobre la seva figura: 

Bibliografia

BONADA, Lluís. “El quadern gris”, de Josep Pla. Barcelona: Empúries, 1985.

—. Josep Pla. Barcelona: Empúries, 1991.

—. L’obra de Josep Pla. Barcelona: Teide, 1991.

BADOSA MONT, Cristina. Josep Pla. El difícil equilibri entre literatura i política, 1927-1939. Barcelona: Curial, 1994.

—. Josep Pla: biografia del solitari. Barcelona: Edicions 62, 1996.

CASAJUANA, Carles. Pla i Nietzsche: afinitats i coincidències. Barcelona: Edicions 62, 1996.

CASASÚS, Josep Maria. Lliçons de periodisme en Josep Pla: la modernització dels gèneres periodístics a Catalunya. Barcelona: Destino, 1986.

CASTELLET, Josep Maria. Josep Pla o la raó narrativa. Barcelona: Destino, 1978.

FÀBREGA, Jaume. La cuina de Josep Pla: a taula amb l’autor de El que hem menjat. Barcelona: La Magrana, 1997.

FEBRÉS, Xavier. Josep Pla: biografia de l’homenot. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1990.

Història de la literatura catalana: part moderna, Volum X. Barcelona: Ariel, 1987.

MANENT, Albert. Tres escritores catalanes: Carner, Riba, Pla. Madrid: Gredos, 1973.

MARTINELL, Josep. Josep Pla, vist de prop. Barcelona: Pòrtic, 1972.

PLA, Xavier. Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària. Barcelona: Quaderns Crema, 1997.

PUIG, Valentí. L’home de l’abric. Barcelona: Destino, 1998.

VALLS, Josep. Josep Pla, inèdit. Barcelona: Galba, 1982.

 

Hemeroteca

Baix Empordà 

La Publicitat

La Veu de Catalunya

Imatges i documents: 
Josep Pla, a la seva casa de Palafrugell, durant els seus anys de diputat de la Mancomunitat.
Josep Pla i Casadevall.
Josep Pla a la redacció de la revista Destino. Barcelona. 1942.
El doctor Josep Trueta i l’escriptor Josep Pla. Oxford. 1955.
Carta del 7 de setembe de 1921, en la qual Josep Pla, ja com a diputat provincial, ofereix els seus serveis a l'alcalde de Palafrugell.
Carta en la qual Josep Pla signa la proposta contra la discriminatòria censura de premsa, el 30 d'agost de 1921.
Peus de foto i comentaris: 
Josep Pla, a la seva casa de Palafrugell, durant els seus anys de diputat de la Mancomunitat. Font: Fundació Josep Pla. "Biografia Josep Pla. Cartes de lluny (1920-1938)" [en línia]. Palafrugell: Fundació Josep Pla, 2012, [consulta: 01/07/2016]. Disponible a: <http://fundaciojoseppla.cat/content/view/51/79/1/1/lang,ca/#.Wi-Nq4bibcs>.
Josep Pla i Casadevall. Font: Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. "Josep Pla i Casadevall" [en línia]. Wikimedia Foundation, [última revisió: 21/11/2017], [consulta: 12/12/2017]. Disponible a: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pla_i_Casadevall>.
Josep Pla a la redacció de la revista Destino. Barcelona. 1942. Font: Escriptors.cat. "Josep Pla. Biografia" [en línia]. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; Palafrugell: Fundació Josep Pla, [última revisió: 10/01/2018], [consulta: 10/01/2018]. Disponible a: <https://www.escriptors.cat/autors/plaj/pagina.php?id_sec=1965#top>.
El doctor Josep Trueta i l’escriptor Josep Pla. Oxford. 1955. Font: Fundació Josep Pla. "Biografia Josep Pla. Coses vistes (1948-1965)" [en línia]. Palafrugell: Fundació Josep Pla, 2012, [consulta: 10/01/2018]. Disponible a: <http://fundaciojoseppla.cat/content/view/51/79/1/3/#.WlXIF_nibcs>.
Carta del 7 de setembe de 1921, en la qual Josep Pla, ja com a diputat provincial, ofereix els seus serveis a l'alcalde de Palafrugell. Font: imatge cedida per l'investigador.
Carta en la qual Josep Pla signa la proposta contra la discriminatòria censura de premsa, el 30 d'agost de 1921. Font: imatge cedida per l'investigador.
Signatura del personatge: 
Opinions sobre el personatge per part d'altres personalitats significatives: 
Alexandre Plana ("El Baix Empordà", 11/061921): “Napoleó deia que en la política i en l'administració l'absurde no és mai un obstable. Moltes vegades veiem com una tasca política s'atura, vacil·la, recula o perd la seva direcció per por a l'obstacle d'alguna cosa que sembla poc normal que's té per absurda. Per això creiem convenient a l’interès de Catalunya l’intervenció dels homes de llefres en els organismes administratius, perquè son ells els qui sovint poden desfer el fantasma de l'absurde (...) Recordem-ho als qui potser trobin absurde que en Josep Pla sia diputat per la Mancomunitat de Catalunya, pel fet de ser un home d'imaginació. Són homes d'imaginació, precisament, els que hi manquen encare”. Manel Raventós ("El Baix Empordà", 11/06/1921): “En la vida burocràtica he pogut comprovar que els homes de lletres, els acostumats a manejar les idees generals, son els mes aptes per a la tasca diària i constant de la administració. Tan de bo que en Pla i molts com ell, vinguin a formar part de la Mancomunitat de Catalunya”. Francesc Pujols ("El Baix Empordà", 11/06/1921): “Si en Pla, va a la Mancomunitat, que hi anirà, portarà l’aire d'aquell Empordà que li bull a dintre i suposem que aquesta originalitat no farà cap mal á la mes alta institució política de la nostra estimada Pàtria”.