Montserrat i Cuadrada, Josep

Lloc de naixement: 
Valls
Data de naixement: 
dijous, gener 23, 1873
Data de defunció: 
dilluns, febrer 16, 1925
Lloc de defunció: 
Barcelona

Era fill de Josep Montserrat Grau, de Valls, i de Semproniana Cuadrada Render, de Mataró. Nasqué a Valls a les 9 del matí del dia 23 de gener de 1873; fou el gran de cinc germans més: Lluís, Ramon, Maria, Emili i Caterina. El pare provenia d’una familia vallenca d’assaonadors, i passà a ser fabricant de cuiros (1877) i, posteriorment, comerciant (1882). Josep Montserrat Cuadrada degué continuar el negoci fins a esdevenir un pròsper fabricant i propietari local, la qual cosa li permeté situar-se socialment i políticament. El 1901 seié a la presidència de la Conferència Agrícola en representació de la secció agrària de la Lliga de Contribuents, que també presidia. El 1908 va ser elegit vocal de la junta directiva del Banc de Valls, entitat financera de la qual en seria un dels directors a partir de 1912.

D’ideologia catalanista, el seu pes dins de la societat vallenca el van convertir en un dels puntals de la unitat d’acció política local, com a dirigent emblemàtic del partit catalanista. Des de la Lliga Regionalista, sabé aglutinar la formació de la Joventut Nacionalista d’Acció Catalana i el Valls Esportiu. Entre 1909 i 1917 ocupà una de les regidories municipals de Valls, amb una trajectòria impecable pels seus seguidors, però censurable d’allò més pels detractors, que el van acusar de promoure la vaga de 1912, de dilapidar els cabals públics, nepotisme i mala administració. A mitjan octubre de 1915 obrí el míting electoral al Teatre de Tarragona, amb un discurs de justificació de la seva actuació municipal; tancava tot assegurant haver desenvolupat la seva tasca amb bona voluntat i honradesa. No ho degué fer tan malament vist que el març de 1917 compartia candidatura republicana a diputat provincial, pel districte de Valls, amb el Dr. Josep Mestres Miquel. El seu programa polític era «d’afirmació autonomista, de protesta contra l’objecció de l’Estat espanyol i contra les oligarquies caciquistes», volien fer net a la Diputació i apostar decididament per la Mancomunitat de Catalunya, dotar-la de majors facultats i més mitjans econòmics. Aquest ideari el portà a ser un dels vocals del Comitè Directiu de l’Assemblea de la Premsa Nacionalista de les Comarques tarragonines, celebrada a Tarragona entre els darrers dies de juny de 1918, ja com a diputat provincial.

Efectivament, Josep Montserrat Cuadrada fou elegit diputat el maig de 1917, i ho va ser fins que la dictadura de Primo de Ribera va dissoldre els consistoris i el gener de 1924 en nomenava de nous a discreció del governador civil. Són set anys d’una tasca intensa i destacada desenvolupada des de les comissions Provincial i d’Hisenda. Ja el 1917 era elegit vicepresident, i la legislatura següent ho era per a president de la Diputació. També era designat representant de la Corporació en les subastes de serveis i en la Junta Provincial de Camins Veïnals. Aquestes vocalies ja suggerien el dessig d’impulsar el desplegament de xarxes de transport, comesa a la qual dedicà els seus esforços tot aproximant posicions entre el govern local i la Mancomunitat. El 22 de juny de 1919, dos mesos abans de ser nomenat president de la Diputació, acudí a la reunió convocada per la Mancomunitat per a la construcció de ferrocarrils secundaris i l’impuls de la línea Tarragona-Ponts. Calia oferir una proposta atractiva i treballar per aplanar dificultats i imprevistos, i es va resoldre la creació d’una junta local, de la qual Montserrat formà part des del començament. També acudí, ja com a president de la Diputació, a la reunió següent convocada a l’Ajuntament de Valls el 28 de setembre, amb assistència de les principals autoritats locals i entitats civils, en la qual s’acordà la construcció del ferrocarril amb un finançament basat en la subscripció d’accions i la imposició de tributs especials per fer front a l’emprèstit que calia demanar. El 30 d’octubre, Montserrat estampava la seva signatura en el document de sol·licitud a la Mancomunitat de Catalunya. A banda, tampoc oblidà la principal riquesa del país, l’agricultura, i impulsà el projecte de pantà del Francolí tot convocant una multitudinària reunió a l’Ajuntament de Valls l’agost de 1918 per fer front comú amb Reus i Tarragona; fou nomenat un dels tres vocals de la comissió executiva vallenca.

El 9 de gener de 1921 fou designat per a la ponència de l’Assemblea Regionalista Provincial, en la reunió prèvia de la Lliga Regionalista de Tarragona. Dos mesos més tard s’integrava a la comissió d’Indústria i Comerç de la Mancomunitat de Catalunya. Cal recordar que Josep Montserrat era alhora president del Consell d’Administració del Banc de Valls, en els moments en què s’obria el crèdit al sector agrari per a la construcció de cellers cooperatius, trulls d’oli comunals i fàbriques oleícoles. De la mà de Josep M. Rendé i Ventosa, Josep Montserrat es mostrà molt sensible a les demandes creditícies dels sindicats agrícoles. Entre 1918 i 1920 l’entitat financera vallenca assajà l’adquisició en ferm d’obligacions al portador emeses pels sindicats, al 99% del valor nominal, i assumí els pagaments dels cupons i l’amortització dels títols. La garantia del capital la constituïa una primera hipoteca sobre les pertinences del sindicat, els socis del qual asseguraven personalment i de manera solidària l’efectivitat dels compromisos contrets. Amb aquesta fórmula, Montserrat esdevingué figura clau (i entusiasta) del fenomen sindical agrari del seu temps.

L’agost d’aquell 1921 el Camp de Tarragona patí els estralls d’un dels pitjors aigüats de la seva història. La destrossa fou de grans proporcions i Josep Montserrat treballà per tal d’aconseguir recursos de l’Estat per a les reparacions. Així, encapçalà una nodrida comissió de veïns i autoritats per entrevistar-se amb la Junta Provincial de Monuments per tal d’ajudar el malmès monestir de Santes Creus. També prengué part, en representació de l’Ajuntament de Valls, en la multitudinària visita al governador civil en demanda de socors per als municipis afectats i que s’arreglessin al més aviat possible les vies de comunicació inundades. Era present, igualment, a l’assemblea d’afectats convocada pel president de la Diputació, Anselm Guasch, on assistiren diputats a Corts, els diputats provincials i els alcaldes de nombrosos ajuntaments, i de la qual en sortí un full de ruta que s’encetava amb la creació d’una comissió executiva que van formar diversos diputats i on no va faltar Montserrat.

Encara fora de la Diputació, a finals de juny de 1924, fou un dels signants de les bases acordades per la Junta de Defensa del Riu Francolí i Pantà de Vilaverd la setmana anterior al Teatre Bartrina de Reus. El 7 de febrer de 1925 passava per un quiròfan barceloní per a una delicada operació que, malgrat semblar reeixida, no ho degué de ser tant quan només dotze dies més tard, el 16 de febrer de 1925, traspassava a la capital del país. La seva fou una mort, amb 52 anys, sobtada que va commoure amics i coneguts. Hom recordava que havia estat president de la Diputació de Tarragona «en las horas de sa més brillant actuació». El poeta vallenc Carles Cardó, que li era amic entranyable, trobà en el dolor per la seva pèrdua la inspiració per a escriure la traduccció d’uns versos d’Horaci consolant Virgili per la mort del seu amic Quintili. Indaleci Castells, convilatà que el coneixia bé, el va definir com a «optimista, animoso y luchador, traía siempre, buena o mala, una solución, un criterio bien definido, una norma segura, y los más indecisos se confiaban a él, y su voluntad se imponía». Josep M. Rendé, que el tractà estretament des de 1915, digué que estava dotat d’un franc optimisme i d’una incommovible fe en el destí, «no dava mai senyals de cansament, ni de impaciència, ni desconfiava de les seves forces. Si acàs venia una contrarietat podeu pensar que’s tractava d’un aconteixement imprevist, que si éll ho tenia en compte, la dificultat sabia esquivar-la». La seva catalanitat i el seu esperit patriòtic eren pregons. La casa que Montserrat Cuadrada posseïa a Valls estava situada a la costa del Portal Nou i es tractava d’una mansió benestant del segle XIX, un espai urbà que avui està consagrat a la beneficència pública municipal.

Dades personals i familiars: 
Família: 
Pares: Josep Montserrat Grau, de Valls, i Semproniana Cuadrada Render, de Mataró. Avis: Josep Montserrat; Caterina Grau; Josep Cuadrada i Rosalia Renter. Germans: Lluís, casat el 1928 amb Pilar Cuadrada Bernadet; Ramon, casat el 1919 amb Roser Boronat Ballera, i Emili (1880–1897).
D'altre parentiu: 
Oncles: Joan, Rafel i Jaume Montserrat Grau; Josep i Pelegrí Cuadrada Renter.
Lloc habitual de residència: 
Valls
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Valls-Montblanc
Diputació a què pertanyia: 
Tarragona
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
President (1919-1920). Vicepresident (1917-1918). Comissió d'Hisenda (1917-1922). Comissió Central de Governació (1923-1924). Representant en les Subastes de Serveis Provincials (1917-1918). Junta Provincial de Camins Veïnals (1917-1918).
Partit pel qual es presentà: 
Lliga Regionalista
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
5.669 vots i 6.621 vots, obtinguts en les eleccions a diputats provincials de 1917 i 1921, respectivament.
Activitats o intervencions significatives com a diputat de la Mancomunitat: 
Comissió d'Indústria i Comerç (març de 1921).
Dades professionals: 
Activitat econòmica: 
Comerç de cuiros, fabricant i propietari.
Patrimoni: 
La casa que Montserrat Cuadrada posseïa a Valls estava situada a la costa del Portal Nou i es tractava d’una mansió benestant del segle XIX, un espai urbà que avui està consagrat a la beneficència pública municipal.
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
President de la Secció Agrària de la Lliga de Contribuents (1901). Vocal de la Junta Directiva del Banc de Valls (1909), i un dels directors (des de 1912). Vocal de la comissió Executiva de Vallls que impulsà el projecte de Pantà delFrancolí (agost de 1918). President del Consell d'Administració del Banc de Valls (1918-1920).
Associacions culturals/ciutadanes: 
Vocal del Comitè Directiu de l'Assemblea de la Premsa Nacionalista de les Comarques Tarragonines (juny de 1918).
Premis, homenatges significatius: 
El poeta vallenc Carles Cardó li dedicà la traducció d'uns versos d'Horaci que consolava Virgili per la mort del seu amic Quintili.
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Catalanista
Càrrecs polítics: 
Ponent de l'Assemblea Regionalista Provincial (gener de 1921).
Càrrecs públics: 
Regidor de l'Ajuntament de Valls (1909-1917).
Imatges i documents: 
Signatura del personatge: 
Opinions sobre el personatge per part d'altres personalitats significatives: 
- Indaleci Castells i Oller: «Optimista, animoso y luchador: traía siempre buena o mala, una solución, un criterio bien definido una norma segura, y los más indecisos se confiaban a él, y su voluntad se imponía.» - Josep M. Rendé i Ventosa: «[…] no dava mai senyals de cansament, ni de impaciència, ni desconfiava de les seves forces. Si acàs venia una contrarietat podeu pensar que's tractava d'un aconteixement imprevist, que si éll ho tenia en compte, la dificultat sabia esquivar-la.»
Observacions: 
Observacions: 
El seu programa polític era «d’afirmació autonomista, de protesta contra l’objecció de l’Estat espanyol i contra les oligarquies caciquistes», volien fer net a la Diputació i apostar decididament per la Mancomunitat de Catalunya (1917).