Marquès i Sabater, Josep Maria

Lloc de naixement: 
Barcelona
Data de naixement: 
divendres, novembre 2, 1877
Data de defunció: 
dilluns, maig 7, 1956
Lloc de defunció: 
Barcelona

Pedagog, historiador i polític.

Josep Maria Marquès i Sabater fou una destacada figura del carlisme català del primer terç del segle XX —per bé que durant la Segona República acabà virant cap al regionalisme— i un pedagog oposat a les noves corrents més progressistes, com les encapçalades per Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Estava casat amb Dolors Torra Balari —amb qui tingué dos fills, Josep Maria i Concepció— i vivia al passeig de Colom de Barcelona.

Doctor en filosofia i lletres, succeí son pare, també pedagog, en la direcció del Col·legi Peninsular de Sant Antoni, a Barcelona, una institució reconeguda on es formaren diverses generacions de catalans que acabaren sobresortint en les ciències, l’ensenyament o la política. Alhora, fou fundador i president del Gremi de Professors Particulars —entitat que agrupava professors que exercien pel seu compte però també aquells que ho feien a centres privats— fins al juliol del 1911, quan se li dedicà un banquet de comiat i adhesió secundat per un nombrós públic; tot i així, no abandonà totalment l’entitat, sinó que continuà la seva tasca com a vocal i el 1915 tornà a presidir-la, càrrec que aleshores no abandonà fins a l’esclat de la Guerra Civil. Des del 1924 prenia el nom de president honorari fundador.

Tradicionalista convençut, apostà decididament per una escolaritat i una societat marcadament catòlica, tot oposant-se a la coneguda com a Llei del Cadenat proposada pel govern liberal de Canalejas (1910), que prohibia l’establiment de nous ordes religiosos al país durant dos anys. Escrivia a diversos mitjans de tendència carlina, com El Correo Catalán.

La seva militància el portà a ser membre de la Junta Provincial de Barcelona. Les tensions que es vivien dins el carlisme entre aquells que propugnaven un acostament a la Lliga i la creació d’un bloc catòlic amb integristes i altres grups acabaren per dividir el moviment profundament, fins al punt que la Junta Regional, presidida pel duc de Solferino, hagué de dimitir el febrer de 1915 i se’n formà una de nova amb Miquel Junyent al capdavant, en què Marquès i Sabater fou nomenat vocal. Tot i així, la situació no quedà saldada i aviat la nova Junta es veié obligada a incorporar els dissidents, fins al punt que quedaren totalment absorbits i el 1917 el duc de Solferino i els seus tornaven a prendre càrrec de la Junta. El pas de Marquès per aquesta fou, doncs, breu. Però la seva activitat d’aquests anys el portà a visitar i pronunciar discursos a molts dels cercles carlins escampats pel país, tot presidint ell mateix el Cercle de Portaferrissa, a Barcelona.

A les eleccions provincials del 6 de juliol de 1919 la Comunió Tradicionalista, jaumina, el proposaren per formar part de l’entesa que feren amb la Lliga i la Federació Monàrquica Autonomista per tal de disputar alguns districtes de Barcelona als radicals. Així, Marquès i Sabater es presentà pels partits judicials de l’Hospital i Drassanes (districte III) amb el liberal Josep Grañé (un dels cacics de Sants) i el monàrquic Pelai Vidal de Llobatera. L’aposta fou un èxit i Marquès obtingué 6.549 vots, per darrere de Grañé.

Com a membre de la Diputació, Marquès formà part de la Mancomunitat de Catalunya, on fou escollit membre de la comissió d’Hisenda, de la Junta del Cens de Població, la Junta d’Instrucció Pública i Belles Arts, de la comissió de Cultura i de la comissió en Homenatge a Mossèn Cinto Verdaguer. Tanmateix, es presentà també com a conseller de la cinquena mesa de la Mancomunitat (30/8/1921), però no tingué el suport dels lligaires i no sortí escollit.

Durant aquells anys fou una campanya activa oposant-se a l’annexió de Sarrià a Barcelona (1921). I aquell mateix 1921 fou una de les veus que, en l’Assemblea Nacional Tradicionalista que tingué lloc a Saragossa, defensaren aferrissadament la figura de Jaume de Borbó Parma com a líder del carlisme i pretendent al tron d’Espanya, la qual cosa li valgué el seu reconeixement i la seva confiança.

El juliol de 1923 acabà la seva etapa a la Diputació i a la Mancomunitat, poques setmanes abans, doncs, del cop d’estat de Primo de Rivera. L’octubre d’aquell mateix any adreçà, amb el Gremi de Professors Particulars de Catalunya, un informe adreçat al Directori Militar, tot demanant-li que no desatengués l’educació.

Retrobem Marquès i Sabater a l’arena política uns quants anys després, justament quan el dictador caigué en desgràcia i fou substituït per Dámaso Berenguer. En aquestes noves circumstàncies el Consell Regional carlí de Catalunya nomenà, el 18 de març de 1930, representants a cada província per garantir la cohesió dels membres del grup, complir les orientacions polítiques dictades per la Junta Regional catalana i nomenar els homes encarregats d’organitzar les forces carlines arreu del territori. Pel cas de Tarragona, l’escollit fou Josep Maria Marquès. La Catalunya que defensaven els carlins era aquella que tingués l’Església al centre de la societat, amb la defensa dels valors tradicionals, i el reconeixement de la personalitat pròpia catalana dins d’un Estat espanyol confederal, tot respectant-ne la cultura, llengua, història i institucions pròpies, sota l’empara del pretendent Don Jaume. Així, el 23 de novembre se celebrà a Reus una multitudinària assemblea jaumista amb representants de tota la província, presidida per Marquès com a delegat. D’aquesta reunió en sortí el dictamen de potenciar les juntes locals a tots els pobles de la demarcació per tal d’estendre l’ideari carlí. Formà part, com a vocal, de la nova Junta nomenada per Don Jaume el febrer de 1931, com a vocal i alhora organitzador del partit a Tarragona.

Però la seva trajectòria es desmarcà justament aleshores del carlisme. Després d’un breu pas per la Dreta Liberal Republicana, el 1932 ingressà a la Lliga. De fet, el 27 de gener de 1936 fou escollit vocal de la Junta directiva d’aquest partit, presidida per Ramon d’Abadal, i fou proposat fins i tot com a candidat a les eleccions de compromissaris del 26 d’abril de 1936 per elegir el president de la República per a Barcelona capital.

No tenim constància de la seva trajectòria durant i després de la guerra. Morí dia 7 de maig de 1956 i fou enterrat l’endemà.

Dades personals i familiars: 
Matrimoni / Fills: 
Dona: Dolors Torra Balari Fills: Josep Maria i Concepció
Lloc habitual de residència: 
Barcelona (passeig de Colom, 11, 4t 1a)
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Barcelona III (partit judicial d'Hospital i Drassanes)
Diputació a què pertanyia: 
Barcelona
Partit pel qual es presentà: 
Comunió Tradicionalista Carlina
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
1919: 6.549 vots
Pertinença a organismes de direcció, comissions,… de la Mancomunitat: 
Comissió d’Hisenda. Junta del Cens de Població. Junta d’Instrucció Pública i Belles Arts. Comissió de Cultura. Comissió en Homenatge a Mossèn Cinto Verdaguer.
Dades professionals: 
Formació general (estudis): 
Doctor en filosofia i lletres
Formació professional: 
Pedagog
Activitat econòmica: 
Director del Col·legi Peninsular de Sant Antoni Col·laborador d’«El Correo Catalán»
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
Fundador i president del Gremi de Professors Particulars
Premis, homenatges significatius: 
Banquet d'homenatge del Gremi de Professors Particulars (juliol de 1911)
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Carlisme, catalanisme moderat
Militància política: 
Comunió Tradicionalista Carlina (fins 1932). Dreta Liberal Republicana (1932). Lliga Regionalista (1932-1936).
Càrrecs polítics: 
Membre de la Junta Provincial de Barcelona (jaumins). President Cercle Carlí de Portaferrissa (BCN). Membre Junta Regional de Catalunya (jaumins). Delegat de Tarragona al Consell Regional Carlí de Catalunya i membre de la Junta Regional. Vocal Junta Lliga Regionalista.
Bibliografia: 
Obra personal: 

Nociones elementales de Historia de España. Barcelona: La Escolar, 1912.

Geografía general. Barcelona: La Escolar, 192?.

Estudis sobre la seva figura: 

Fonts i bibliografia:

Balcells, Albert; Pujol, Enric; Sabater, Jordi. La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia. Barcelona: Proa, 1996.

Mancomunitat de Catalunya. Palau de la Generalitat, 1922. Impremta de la Casa de la Caritat. Barcelona.

Molas, Isidre. Els senadors carlins a Catalunya (1901-1923). Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona i Institut de Ciències Polítiques i Socials, 2009.

Vallverdú i Martí, Robert. El carlisme català durant la Segona República Espanyola (1931-1936). Anàlisi d’una política estructural. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona

El Correo Catalán (maig 1956)

Hemeroteca de La Vanguardia

www.enciclopedia.cat