Jordà i Fages, Carles

Lloc de naixement: 
Figueres
Data de naixement: 
dilluns, febrer 19, 1883
Data de defunció: 
dimecres, setembre 4, 1935
Lloc de defunció: 
Pont de Molins

Carles Jordà i Fages va nàixer a la casa Perramon, del carrer Nou de Figueres. Era el novè fill (set nenes i dos nens) del matrimoni format per Rafael Jordà i Pont i Ramona Fages i de Perramon. La família es traslladà a Barcelona el 1901.

Va estudiar als jesuïtes de Sarrià i la carrera d’enginyer industrial a la Universitat de Barcelona. En aquell temps es definia a favor del positivisme determinista, que fou força important entre els catalanistes encapçalats per Prat de la Riba, seguidors de les teories del francès Taine. Formà part en aquells temps de la Unió Catalanista.

Carles Jordà entrà a formar part de la Lliga Regionalista de Catalunya des de la seva fundació, el 1901, com a membre de les seves joventuts (n'arribà a ser president). A partir de 1906 col·laborà a La Veu de Catalunya, amb Eugeni d’Ors, Jaume Bofill i Mates, Josep Carner i altres. Va intervenir en l’organització del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i en la creació dels Estudis Universitaris Catalans.

Més tard va continuar i ampliar els seus estudis d’enginyeria industrial a Bèlgica, a la Universitat de Brussel·les des de l’octubre de 1907 fins a l’hivern de 1909, en què va tornar per contraure matrimoni amb Dolors Pons i Bofill, filla d’un ric industrial barceloní, Alexandre Pons i Serra.

Una altra de les facetes de la seva joventut va ser escriure en revistes i diaris, articles de política, economia o cròniques diverses d’afers d’arreu del món. Les seves col·laboracions són especialment significatives a la revista La Cataluña (1907-1910), Cataluña (1911-1912) i Catalunya (1913-1914), revista que ell mateix va sostenir econòmicament.

El 1913 es presentà a les eleccions com a cap de llista per la Lliga a la Diputació de Girona, pel districte empordanès de Figueres. El 9 de març del 1913 es realitzaren les eleccions a diputats provincials i la Lliga va obtenir un gran èxit, amb vuit diputats a Barcelona, tres a Lleida, un a Tarragona i dos a Girona. Un dels quals era Carles Jordà. Va restar com a diputat de la Diputació de Girona i de la la Mancomunitat fins a les eleccions del 1917, amb una actuació brillant en els àmbits d’obres públiques i agricultura, i amb interessants iniciatives, com per exemple la de crear, amb Xavier Montsalvatge i Rafael Masó, una Escola d’Arts i Oficis.

Posteriorment es presentà a les eleccions municipals del novembre de 1917 pel districte VIII de Barcelona. A principis de 1918 va constituir-se el nou Ajuntament, tot sent instituït com a alcalde Manuel Morales, destacat lerrouxista. Carles Jordà era un dels nous regidors, junt amb altres noms coneguts posteriorment com Lluís Companys o Lluís Nicolau d’Olwer. Va ser nomenat membre de la comissió Permanent d’Hisenda, dins la subcomissió de Pressupostos. Al llarg d’aquell any es va dedicar intensament a les seves tasques municipals, tot participant activament, amb Emili Ragull, Carreras i Candi, Callén, i Pla i Deniel, en la comissió de l’Eixample, especialment en l’estudi del desviament de la riera de Magòria, en la modificació del pla de l’esmentat Eixample a la part superior del passeig de Sant Joan, en el projecte Diagonal a través de la Granja Experimental i en la rectificació de les línies fèrries que creuaven la ciutat. A més, formà part de la comissió de Reforma, Tresoreria i Obres Extraordinàries, de la comissió de Cultura, de la comissió de Contribució i Millores, i de la comissió de Reforma de la Llei Municipal.

El 1919 continuà a l’Ajuntament, el qual, des del mes de maig, tenia nou alcalde: Antoni Martínez. Entre les seves propostes a les sessions municipals, es destaca la defensa que va fer dels veïns de Barcelona per les seves protestes enfront de la pujada dels preus dels pisos. L’any següent, el 1920, es convocaren eleccions municipals, tot passant la minoria catalanista a ser majoria, i Jordà va ser escollit de nou com a regidor i, tot seguit, primer tinent d’alcalde, al mateix temps que continuà com a president de la comissió Permanent d’Hisenda. Del juliol al setembre del mateix any va ser alcalde accidental de la ciutat per absència del titular, Antoni Martínez. 

A partir de 1919-1920 el sistema financer català va començar a fer fallida, després dels temps d’eufòria econòmica produïda per la Primera Guerra Mundial. Varen tancar molts bancs, com el Banc de Barcelona. Les accions de Carles Jordà van caure indefinidament i les empreses en què tenia els seus diners invertits anaren a la suspensió de pagaments. El febrer de 1921 s’havia arruïnat i sobre ell pesava el fantasma de l’embargament. Com que no volia aprofitar-se del seu càrrec a l’Ajuntament i desitjava mantenir el seu prestigi polític intacte, va prendre les decisions de dimitir i de tornar a l’Empordà, on el seu pare Rafael posseïa un gran patrimoni i una considerable fortuna. Així, abans de l’estiu d’aquell 1921, s’instal·lava a la casa pairal del veïnat de Molins, amb la seva dona Dolors i els seus aleshores ja set fills.

A l’octubre va morir el seu pare, i Carles va entrar en possessió de l’antic patrimoni dels Jordà. A partir d’aquest any la seva vida donà un gir força important. La política i Barcelona restaven cada vegada més lluny, i l’Empordà i la problemàtica del món pagès van centrar cada cop més el seu interès.

El 1922 decidiren, amb alguns dels seus íntims amics com Lluís Nicolau d’Olwer, Jaume Bofill i Mates, Josep Carner, Ramon d’Abadal o Josep M. de Sagarra, separar-se de la Lliga, disconformes amb la línia que dirigia Cambó, col·laboracionista amb el Govern espanyol i el rei Alfons XIII. Al juny convocaren la Conferència Nacional Catalana, amb l’objecte de «reformar i enriquir l’ideari catalanista, establir les normes essencials de la seva actuació i aplegar les forces disperses del Nacionalisme català per a una actuació permanent». D’aquesta Conferència en sorgí un nou partit polític, més a l’esquerra de la Lliga i netament catalanista: Acció Catalana. Defensava un catalanisme nacionalista superador del regionalisme, sempre dins d’una militància catòlica. Els principals fundadors, que formaren el seu Consell Central, foren: Jaume Bofill i Mates com a president, Lluís Nicolau d’Olwer i Antoni Rovira i Virgili com a vicepresidents, Ramon d’Abadal i de Vinyals com a tresorer, Carles Jordà i Fages, i Leandre Cervera i Astor com a secretaris.

El cop d’estat de Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, va sorprendre Carles Jordà a la seva casa de Molins. Aviat, amb els seus companys d’Acció Catalana, condemnà el cop per la qual cosa el partit va ser declarat il·legal. El 1924 va viatjar a Ginebra per reunir-se amb destacats membres del catalanisme polític. Les autoritats espanyoles s’assabentaren d’aquella trobada, que batejaren com a separatista i antiespanyola. Per manament del governador militar, general Carlos Lossada, Carles Jordà va rebre la notificació oficial per la qual se li ordenava que es presentés a la policia a Barcelona, i allà se li donà l’ordre d’abandonar Catalunya i anar a residir a Casp, sota vigilància i prohibició de sortir. Va haver de residir forçosament en aquella ciutat aragonesa durant quatre mesos. A la premsa catalana, la notícia va ser donada en tots els periòdics i setmanaris, amb articles que li eren sempre favorables, especialment en els barcelonins La Publicitat: «En Carles Jordà, exalcalde de Barcelona, exiliat» i La Veu de Catalunya: «L’exili d’en Carles Jordà», i també en els gironins, com La Veu de l’Empordà. A la resta de la premsa de l’Estat espanyol, la notícia va ser curta i sense donar-li gaire importància, amb títols com Destierro de un ex-concejal o Deportaciones de políticos. L’excepció fou el diari madrileny Abc, en el qual sota el títol «El tal Jordà era separatista», feia una crítica plena de menyspreu de la trajectòria política i social de Carles Jordà, que demostrava, entre altres coses, el seu profund desconeixement del personatge i de la realitat catalana. Aquest article provocà contundents respostes a Catalunya, com per exemple la de Rafael Marquina, el 16 de març de 1924.

A partir de 1924 deixarà cada vegada més en segon terme la política per dedicar-se, amb intensitat, als assumptes agrícoles. Per aquesta raó decidí portar ell personalment les seves possessions i fer-les rendir, amb l'ajut de parcers i masovers de tota confiança. Es mostrava partidari dels sindicats i de les cooperatives de pagesos, tot fent un primer assaig de cooperativa vinícola a la seva pròpia casa de Molins. Va ser també fundador i president del Sindicat Vinícola de Vilajuïga, el 1929, i nomenat president del Sindicat Oleícola Garrotxa-Empordà.

Finida la dictadura amb la dimissió de Primo de Rivera el 1930, Carles Jordà va ser nomenat vicepresident de la Diputació de Girona, i assistí a les reunions per realitzar un avantprojecte d’Estatut de Catalunya, l’octubre de 1930. Va ser particularment interessant el seu discurs als diputats amb raó del pessimisme general per aconseguir l’adveniment de la República i amb aquesta l’autonomia catalana, que deia així:

No ha de donar-se cap sensació de depressió, i el que s’ha fet no pot dir-se que sigui feina inútil. Tenim ara avantatge de conèixer les forces polítiques i la Comissió per fer el projecte de bases de l’Estatut perquè tampoc no sabem qui serà el qui l’aprovi. El que cal és obtenir la unanimitat i el suport dels partits polítics en l’obra de l’Estatut. El president ha de comptar amb la màxima ajuda de tots, per portar endavant la confecció de les bases. Cal tenir en compte que avui no podem atribuir-nos una representació popular, però el suport que ens hauria mancat per l’Estatut de l’any 1919 ara el trobaríem, perquè avui, fora de Catalunya, hi haurien col·laboracions que aleshores ens haurien estat negades.L’experiència política ens diu que, per a demanar, s’ha de saber el que es vol, ja que això no han pas d’endevinar-ho els qui han de concedir-ho. Sóc contrari a ressuscitar la Mancomunitat que tan mal acabament va tenir. Volguem ésser generosos en l’ordre econòmic, però hem de tenir tendència a la unanimitat espiritual. Per això crec que l’Estatut pot ésser avui molt més matisat que el de l’any 1919. Cal que s’arribi a obtenir una proposició definitiva per a realitzar l’Estatut, si bé és indispensable que la Comissió reculli l’opinió dels partits polítics.

Republicà convençut, va viure amb esperança la jornada del 14 d’abril de 1931, malgrat la derrota que havia patit el seu partit, el Partit Catalanista Republicà (unió d’Acció Catalana i d’Acció Republicana de Catalunya), a les municipals del 12 d’abril enfront d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Constituïts els governs de la Segona República espanyola i de la Generalitat de Catalunya, l’agitació al camp català anà a més, i aquest fet preocupava molt Carles Jordà, que va continuar fomentant els avantatges del cooperativisme, i al novembre fundà amb altres propietaris la Cooperativa Vinícola d’Espolla. El mateix 1931 reunits en assemblea els representants de la majoria de sindicats agrícoles de Catalunya, així com agricultors propietaris i, àdhuc, treballadors del camp i rabassaires, es fundà la Unió Sindical Agrícola de Catalunya (USA). Aquest organisme, que d’entrada es definí com apolític, defensava el productor agrícola (principalment el petit propietari), i se situava entre la Unió de Rabassaires i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Carles Jordà va ser escollit per voluntat unànime com a president, càrrec que ocupà fins a la seva mort i, com va dir en el seu discurs fundacional, el gran error dels polítics catalans i espanyols de l’època fou pensar que Catalunya era principalment industrial, quan la realitat era que la majoria de comarques eren bàsicament agrícoles. El setmanari informatiu de la USA va ser La Pagesia. A partir d’ençà, Carles Jordà viatjà molt més, pràcticament anava cada setmana a Barcelona. En aquesta ciutat se celebrà a finals d’aquell intens 1931 la II Assemblea General Ordinària de la USA, al teatre Bosc. Va ser retransmesa per Ràdio Barcelona i la presidí, tot resumint eloqüentment tota la tasca realitzada bo i manifestant que: «No hi valdrien entorpiments per deturar la gran obra col·lectiva que tenen de fer els pagesos. […] La unió fa possibles moltes coses per les que l’individualisme es veu impotent.»

Al 20 de novembre de 1932 es convoquen eleccions al Parlament de Catalunya. Carles Jordà es va presentar per la província de Girona en la llista tancada del Partit Catalanista Republicà, però foren vençuts altre cop per Esquerra Republicana. Només guanyaren —de l’Alt Empordà— a Darnius, Terrades, Peralada i, majoritàriament, a Figueres.

El conflicte agrari, una pugna entre dretes i esquerres, enfrontà seriosament a Catalunya els propietaris amb els parcers, rabassaires, jornalers i arrendataris. Carles Jordà es trobà en el bell mig, per un costat, com a propietari, i per l’altre, com a president de la USA i bon entenedor dels problemes i les raons de la pagesia. Intentà actuar sempre de manera justa i equitativa, la qual cosa li va causar no pocs mals de cap. En un clarificador article a Pagesia -—paregut al número 65, de 9 de setembre de 1933, poc abans de la victòria de les dretes a les eleccions generals de novembre— titulat «Reforma Agrària: l’únic camí a seguir» escrivia: «La llei [a Espanya] fou feta mirant principalment Andalusia, amb el seu problema de la fam als camps i els grans latifundis de les diverses regions espanyoles, amb reminiscències feudals; i a Catalunya sortosament no tenim —per ara— la fam als camps, i de latifundis pocs i fàcilment repartibles; més aviat tenim problemes de minifundis empobridors de solució menys fàcil, i problemes de lluites d’interessos entre estaments igualment poderosos i problemes de producció, de transformació, d’organització, d’exportació, de crèdit i d’altres ben característics i peculiars de la nostra terra.» En altres apartats es mostrava favorable a la llei agrària espanyola quant als aspectes de millora de conreus i concessió de crèdits agrícoles, però criticava el fet que no es portés a la pràctica perquè «la característica més oviradora de la política del Ministre d’Agricultura [Marcel·lí Domingo], ha estat la de fer política radical-socialista, política de partit, la pitjor política per a governar, si governar vol dir endegar, regir i ordenar els greus problemes de la producció agrària». També carregà contra el conseller d’Agricultura de la Generalitat, Pere Mias: «Cal, però, constatar, amb dolor, que el conseller d’Agricultura de la nostra Generalitat ha superat al senyor Ministre espanyol. No coneixem fins avui cap disposició que poguem lloar ni cap iniciativa esperançadora i ha estat feina inútil el tractar d’esbrinar, ja llegint les seves intervencions al Parlament, ja escoltant els seus discursos en assemblees i mítings, ja veient el que diu als periodistes les orientacions que pugui tenir sobre els problemes de la producció.»

Es queixava, així mateix, de la política freda i llunyana que es fa des del govern català vers els problemes del camp, sense demanar ajut als qui de veritat en saben de la qüestió: «[…] col·laboració que els és indispensable, que mai han sol·licitat i que altre temps amb els migradíssims mitjans que la Mancomunitat podia donar-los-hi, el mateix Conseller senyor Mias l’havia obtinguda, ben desinteressada i entusiasta, permetent-li fer una obra que encara avui es recorda amb goig i emoció per tota la terra catalana». Continuava indicant ferventment el camí que, segons ell, s’havia de seguir:

¡Encara hi som a temps! Prou dir que fan falta els traspassos, per fer la cosa més insignificant que es demani, car semblaria una excusa per amagar el desig de no fer res, o la incapacitat de saber-la fer. Cal crear l’instrument, l’organisme, el vas per rebre tot el que ha de venir, i després a treballar; fem com si ja fos nostre, com si ja fos traspassat, que és el millor camí per tenir-ho aviat; no esperéssim sentats a l’ombra dels càrrecs públics que el poble podria creure’s defraudat i clamaria engany. Treballem i fem treballar per tal d’assolir ràpidament ço que ens és tan indispensable… Així crearem riquesa i benestar i consolidant la República i afiançant l’autonomia donarem a les altres terres Ibèriques un alt exemple a seguir com ja amb la vella i migrada Mancomunitat donàrem en dies pretèrits… L’organisme que a la nostra nació tingui la responsabilitat d’endegar i de resoldre i d’impulsar totes les qüestions que planteja la Llei de Reforma Agrària caldrà que sigui format per una selecció d’homes independents de tota política. Déu nos en guard de que només es mogués al ritme intermitent de la política professional. La tasca a fer té massa magnitud per deixar-la a mercè de les puges i baixes dels partits polítics. Cal una continuïtat que només pot conseguirse amb una màxima independència i amb màxima capacitat… I si no fos dir massa, amb la màxima bona fè… I aquest és l’únic camí.

L’any 1934, després del traspàs del titular, Eusebi Puig, va ser nomenat president de la Cambra Agrícola de l’Empordà. Al maig el president Companys el va nomenar conseller de la Generalitat dins el Consell Superior de la Cooperació, i al desembre el governador civil de Girona i la Junta Vitivinícola Provincial, li lliuraven el Carnet d’Identitat com a membre Vocal Viticultor.

A l’abril d’aquell any, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Contractes de Conreu, que intentava resoldre un llarg conflicte en el camp català entre els propietaris de les terres i els seus arrendataris, principalment de rabassa morta i parceria, i volia establir el mecanisme pel qual aquests podien comprar les terres que treballaven, amb un termini de 15 anys per pagar-les. Els propietaris per la seva part només podien retenir les seves possessions agrícoles si es comprometien a conrear-les ells mateixos. La USA es va mantenir neutral de bon principi, mentre cercava una solució al conflicte en múltiples reunions. A la fi, un mes després del començament dels esdeveniments, la USA va redactar un document en el qual donava el seu parer sobre la Llei de Contractes de Conreu, document que va lliurar en persona Carles Jordà al president Companys. En ell, la USA prenia postura a favor de la Generalitat i del seu president, i es posava en contra la Lliga i l’IACSI, tot matisant que s’hauria de parlar a l’hora de portar a la pràctica aquesta llei perquè «conté articles inadaptables a les realitats del conreu de la nostra terra». El president Companys va respondre: «He rebut la visita d’una comissió de la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, a la qual pertany un gran contingent d’agricultors, propietaris i conreadors de la nostra terra, per tal de fer-ne entrega d’un document de gran importància moral i efectiva.» El document va tenir una acollida entusiasta en la majoria de la premsa catalana, però va ser acollit amb fredor a Madrid, on la premsa identificava la USA amb «cierto partido político catalanista». Aquestes opinions feren meditar molt Carles Jordà, que, com a president de la USA i un dels principals inspiradors del document, veia condicionada la seva independència política amb la militància a Acció Catalana Republicana, així que va decidir presentar la seva dimissió irrevocable, l'abril de 1935, que li va ser acceptada.

En un altre ordre de coses, el 25 de novembre de 1934, en un acte celebrat a l’escola de Pont de Molins, amb assistència de Francesc Mascort i Puig (fundador i primer president del Sindicat Vinícola d’Espolla) i del metge Josep Cuffí, Carles Jordà fundava el Sindicat Agrícola Ricardell, cooperativa vitivinícola que havia d’aplegar dotze pobles i tenir una capacitat de 22.000 hectolitres de vi. Per a la seva construcció va cedir unes terres que tenia prop la carretera de França i vora la riera del Ricardell. També aquest mateix mes de novembre havia estat nomenat, per la Cambra Oficial Agrícola de Barcelona, president del seu Comitè Directiu.

El 1935 es dedicà més que mai a les activitats de la USA, amb continus congressos i assemblees, viatges, etc. Al temps que donava empenta al seu gran somni, el projecte del pantà de Crespià, que hauria de regar gran part de la plana empordanesa i del qual ja havien començat les obres. Al juliol, la USA va convocar una multitudinària assemblea al camp d’esports de Lleida, on Carles Jordà tingué un destacat paper amb el seu discurs a favor dels pagesos conreadors de blat. Com a conseqüència d’aquesta assemblea, que va tenir un gran ressò a tot Catalunya i Espanya, va haver de marxar cap a Madrid per tercera vegada en aquell any, per entrevistar-se amb el ministre d’Agricultura. És en aquest viatge quan va caure greument malalt de tifus exantemàtic. De tornada a l’Empordà, se’n va anar a la seva casa pairal de Molins, amb l’ànim de restablir-se, però la seva situació es va fer aviat irreversible. El dia 4 de setembre, a les dues de la matinada, Carles Jordà i Fages moria, als 52 anys, amb 13 fills i 3 néts. L’esdeveniment causà una gran commoció, l’enterrament fou multitudinari i arribaren representants dels diversos estaments de tot Catalunya, a més d’autoritats diverses i amics polítics i sindicals íntims. El seu taüt va ser portat pels seus parcers i masovers, els seus homes de confiança, fins al panteó familiar al cementiri de Pont de Molins. Els dies posteriors se li feren homenatges de reconeixement, tot posant el seu nom al futur pantà de Crespià —projecte abandonat el 1944 per motius econòmics. També se li va posar el seu nom a un carrer de Pont de Molins i un altre de Cervera (carrers que avui ja no existeixen amb el seu nom) i, àdhuc, s’obrí una subscripció per aixecar-li un monument que mai es va fer.

Dades personals i familiars: 
Família: 
Fill de Rafael Jordà Pont, terratinent i banquer de Figueres i de Ramona Fages i Perramon, filla d'Isidre Fages de Romà, fundador de l'Institut Català de Sant Isidre (IACSI).
Matrimoni / Fills: 
Casat amb Dolors Pons Bofill, filla de l'industrial barceloní Alexandre Pons Serra. Fills: Maria, Rafel, Joaquim, Montserrat, Mercè, Núria, Carme, Roser, Isabel, Dolors, Alexandre, Jordi i Maria Josepa.
Lloc habitual de residència: 
C. de Girona, 18 1r 2a, Barcelona, almenys entre 1913 i 1917.
Llocs successius de residència i datació: 
C. Muralla, 19. Figueres. De 1883 al 1893. / c. Carrasco i Formiguera, 32. Barcelona. Escola Jesuïtes de Sarrià. De 1893 a 1901. / c. de Pau Claris, 13, pral., Barcelona. De 1901 a 1909 (els cursos 1907-1908 i 1908-1909 a Bèlgica). / c. de Girona, 18 1r 2a. Barcelona. De 1909 a 1921. / c. Muralla, 19. Figueres. De 1921 a 1935. Els estius, però, a la casa pairal del veïnat de Molins, a Pont de Molins.
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Figueres
Diputació a què pertanyia: 
Girona
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
Comissió Permanent de Foment. Torn comissió Provisional (1913-1914). Vocal de la comissió Mixta Reclutament (1913-1915). Altres actuacions en els àmbits d'obres públiques i agricultura.
Partit pel qual es presentà: 
Lliga Regionalista
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
5.543 vots (1913). Elegit.
Activitats o intervencions significatives com a diputat de la Mancomunitat: 
Creació de l'Escola d'Arts i Oficis de Girona juntament amb Xavier Montsalvatge. Altres actuacions en els àmbits d'obres públiques i agricultura.
Pertinença a organismes de direcció, comissions,… de la Mancomunitat: 
Comissió Permanent de Foment. Torn comissió Provisional (1913-1914). Comissió Mixta Reclutament (1913-1915).
Discursos significatius: 
Discurs al teatre Tívoli de Barcelona amb motiu de la fundació de Solidaritat Catalana (1907). Discursos com a regidor, tinent d'alcalde i alcalde de Barcelona (1917-1921). Discursos com a membre i president de la USA. El més multitudinari, al camp d'esports de Lleida al juliol de 1935.
Dades professionals: 
Formació general (estudis): 
Estudis generals als Jesuïtes de Sarrià.
Estudis d'enginyeria industrial a la Universitat de Barcelona.
Estudis d'ampliació d'enginyeria industrial a la Universitat de Brussel·les de Bèlgica.
Activitat econòmica: 
Enginyer industrial. Empresari i inversor de Borsa. Terratinent a la mort del seu pare.
Patrimoni: 
Casa pairal del veïnat de Molins, a Pont de Molins (can Jordà) i les seves terres. En règim de parceria: mas Sant Llàtzer i les seves terres a Peralada, mas el Sepulcre i les seves terres a Peralada, mas Carceller i les seves terres a Vilanova de la Muga, mas Cotó i les seves terres a Pont de Molins, castell de Vilarnadal i les seves terres a Vilarnadal. Molí fariner a Pont de Molins (molí Jordà). Casa del c. Muralla, 19 a Figueres. Accions de Comabella i cia. (aeronàutica) i sindicats vitivinícoles (Vilajuïga i Ricardell) i oleícola (Garrotxa-Empordà).
Pertinença a organitzacions econòmiques i professionals: 
Cofundador i primer president de la Unió Sindical Agrícola de Catalunya (USA), que aplegava petits propietaris. Fundador de les cooperatives vitivinícoles de Vilajuïga i el Ricardell —avui aquesta inexistent. Fundador de la cooperativa oleícola de la Garrotxa-Empordà. President de la Cambra Agrària de l'Empordà. Promotor del pantà de Crespià (1935).
Associacions culturals/ciutadanes: 
Col·laborador de «La Veu de Catalunya» com a redactor a partir de 1906. Sosteniment econòmic i col·laborador com a redactor de la revista «La Cataluña» (1907-1910), «Cataluña» (1911-1912) i «Catalunya» (1913-1914). Va intervenir en l'organització del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i en la creació dels Estudis Universitaris Catalans. Membre del Centre Excursionista de Catalunya dels del 1904 fins la seva mort.
Premis, homenatges significatius: 
Amb motiu de la seva mort: - Acord per posar el seu nom al pantà de Crespià (1935), infraestructura desestimada el 1944. Avui en dia, en algun lloc del Pla de Martís, a Esponellà, hi ha soterrada la primera pedra del pantà amb la seva foto i nom. - Posar el seu nom a l'antiga carretera de Torà a Cervera en agraïment a la defensa dels interessos dels pagesos cerealistes de les terres de Lleida (1935), actualment inexistent. - També es projectà un monument a Figueres per subscripció popular (al juliol del 36 s'havien recollit ja molts diners, però ningú sap on van anar a parar durant la Guerra Civil). Després la Guerra Civil, a causa de la militància catalanista de Carles Jordà es desestimà donar el seu nom al pantà de Crespià i fer-li un monument a Figueres. Només es va permetre que al seu poble natal, Pont de Molins, el carrer que enllaça Pont de Molins amb Molins, portés el seu nom. Però el nou Ajuntament sorgit de la Transició va substituir-lo pel de carrer de la Muga. Darrerament es va tornar a donar el seu nom, ara a la plaça antiga del poble —veïnat antic de Molins—, on Carles Jordà tenia la casa pairal.
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Catalanista de dreta catòlica que va anar evolucionant cap a posicions de centre republicanes.
Militància política: 
Joventuts de la Lliga Regionalista amb Josep Carner i Jaume Bofill i Matas. Lliga Regionalista (1913-1922). Cofundador d'Acció Catalana (1922-1935), després Partit Catalanista Republicà i, més endavant, Acció Catalana Republicana.
Militància sindical: 
Cofundador i primer president de la Unió Sindical Agrícola de Catalunya (USA).
Càrrecs polítics: 
Membre del Consell Central d'Acció Catalana com a Secretari des de la seva fundació al 1922. Conseller del Consell Superior de la Cooperació de la Generalitat de Catalunya el 1934.
Càrrecs públics: 
Diputat de la Mancomunitat de Catalunya (1913-1917). Regidor, primer tinent d'alcalde i alcalde accidental (1917-1921). President de la Cambra Agrícola de l'Empordà.
Processos judicials: 
Desterrat a Casp del març al juliol de 1924, a conseqüència del viatge que va fer a Ginebra al gener del mateix any juntament amb d'altres destacats catalanistes per lliurar un escrit de protesta contra la dictadura de Primo de Rivera a la Societat de Nacions.
Bibliografia: 
Estudis sobre la seva figura: 

Ferran del Campo i Jordà. Carles Jordà i Fages. Un home de la terra. Col·lecció Juncària. Edita Ajuntament de Figueres i Diputació de Girona, 2006. 

Ferran del Campo i Jordà. Set segles d'una família empordanesa. Els Jordà de Molins. Edicions Brau. Figueres, 2000.

Imatges i documents: 
Nota de condol del cardenal Francesc Vidal i Barraquer a la mort de Carles Jordà i Fages. 1935.
1. Carles Jordà i Fages amb algunes de les seves germanes.
2. Retrat de Carles Jordà al 1914 quan era Diputat de la Mancomunitat.
Rebuda al Mariscal Josep Joffre en el saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. 1920.
Reunió de Carles Jordà amb pagesos de l'USA a Cervera. 1935.
Reunió de Carles Jordà amb pagesos de l'USA a Cervera. 1935.
Article homenatge Carles Jordà i Fages de J. Puig i Pujades. 1935
Nota de condol de Francesc Cambó a la mort de Carles Jordà i Fages. 1935.
Candidatura al Partit Regionalista Republicà a les eleccions del 1932 al Parlament de Catalunya.
Carnet de Conseller del Consell Superior de la Cooperació de la Generalitat de Catalunya. 1934.
Peus de foto i comentaris: 
Carles Jordà i Fages amb algunes germanes. Arxiu familiar Jordà. Carles Jordà i Fages amb algunes de les seves germanes als jardins de la casa pairal de Molins.
Retrat de Carles Jordà al 1914 quan era Diputat de la Mancomunitat. Arxiu familiar Jordà.
Rebuda al Mariscal Josep Joffre en el saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. 1920. Arxiu familiar Jordà. L'any 1920 el consistori barceloní va convidar el Mariscal Josep Joffre, català de Rivesaltes, en el saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona amb motiu dels Jocs Florals. En primer pla el Mariscal Joffre. A l'esquerra del Mariscal Joffre, l'alcalde de Barcelona, Antoni Martínez, i gairebé al seu costat Carles Jordà aleshores primer tinent d'alcalde. En segon pla es pot veure un jove Lluís Companys.
Reunió de Carles Jordà amb pagesos de l'USA a Cervera. 1935. Arxiu familiar Jordà. Carles Jordà com a president de la USA es va reunir a Cervera amb membres d'aquest sindicat per mirar de solucionar el tema del preu del blat. Poc temps després anà a Madrid a veure el ministre d'Agricultura pel mateix tema. De camí va emmalaltir i al cap de poc temps va morir a la seva casa de Molins.
Enterrament de Carles Jordà i Fages a Pont de Molins. 1935. La Pagesia Multitudinari enterrament de Carles Jordà i Fages a Pont de Molins. El seu fèretre fou portat pels seus parcers, homes amb qui tenia tota la seva confiança i amistat.
Article homenatge Carles Jordà i Fages de J. Puig i Pujades. 1935. La Veu de L'Empordà. Suposadament. Article que Josep Puig i Pujades, polític d'ERC empresonat pels fets de 1934, escrigué com a homenatge al amic Carles Jordà i Fages. 1935.
Nota de condol de Francesc Cambó a la mort de Carles Jordà i Fages. 1935. Arxiu familiar Jordà. Nota de condol de Francesc Cambó a la mort de Carles Jordà i Fages. Ambdós havien estat companys a la Lliga Regionalista. 1935.
Nota de condol del cardenal Francesc Vidal i Barraquer a la mort de Carles Jordà i Fages. 1935. Arxiu familiar Jordà. Nota de condol del cardenal Francesc Vidal i Barraquer a la mort del seu amic Carles Jordà i Fages. 1935.
Candidatura al Partit Regionalista Republicà a les eleccions del 1932 al Parlament de Catalunya. Arxiu familiar Jordà. Candidatura al Partit Regionalista Republicà a les eleccions del 1932 al Parlament de Catalunya. Carles Jordà i Fages és el sisè candidat.
Carnet de Conseller del Consell Superior de la Cooperació de la Generalitat de Catalunya. 1934. Arxiu familiar Jordà. Carnet de Conseller del Consell Superior de la Cooperació de la Generalitat de Catalunya. 1934.
Peu de portada i comentaris: 
Portada del llibre «Carles Jordà i Fages. Un home de la terra». 2006. De Ferran del Campo i Jordà. Col·lecció Juncària. Edita Ajuntament de Figueres i Diputació de Girona.
Portada del llibre «Set segles d'una família empordanesa. Els Jordà de Molins». 2000. De Ferran del Campo i Jordà. Edicions Brau. Figueres.
Signatura del personatge: 
Opinions sobre el personatge per part d'altres personalitats significatives: 
Lluís Nicolau d'Olwer, diputat d'Acció Catalana (sobre Carles Jordà i Fages): «la intervenció de Carles Jordà en la vida política va estar sempre moguda per l'ideal catalanista i l'ideal ètic». 1935. Joaquín Chapaprieta, ministro de Agricultura de la II República Española (sobre Carles Jordà i Fages): «Su labor al frente de las organizaciones agrícolas para conseguir la revalorización de los productos del campo, tiene todas mis simpatías y había de prestarle todo mi apoyo y consideración. Continuar su obra será el mejor homenaje que pueden ofrendarle los sindicatos agrícolas al que fue su inspirador y presidente». 1935. José Romero Radigales subsecretario de Agricultura de la II República Española (sobre Carles Jordà i Fages): «Don Carlos Jordà es de los pocos afortunados que desaparecen de esta vida para entrar en la región de los inmortales». 1935. Lluís Vila i Abadal (sobre Carles Jordà i Fages): «Gràcies a en Jordà, tenim encarrilada l'agricultura de la nostra terra i el valor agrícola ha pujat un mil per cent en aquests anys. El pagès té un puntal ferm on recolzar-se i té una garantia que no havia somiat. Un solc que Jordà ha obert en el camp de Catalunya». 1935. Lluís Masot, diputat a Corts (sobre Carles Jordà i Fages): «Des de l'exili fins a la ruïna, tot ho havia suportat Jordà com un gran senyor que era, sortint-ne més digne i més exemplar que mai». 1935. Alfred Sedó, conseller d'Economia i Agricultura de la Generalitat de Catalunya (sobre Carles Jordà i Fages): «[…] les seves fermes conviccions sindicals com a mitjà eficientíssim per a la defensa dels interessos que li foren encomanats, podria dir-se en el successiu que la tasca d'en Jordà encara continua». 1935. Eduard Simó, cap dels Serveis Tècnics de la Generalitat de Catalunya (sobre Carles Jordà i Fages): «Si com a amics sentim el seu traspàs, pel nostre càrrec, ens serà difícil de prescindir de la valuosa col·laboració que ell havia prestat sempre als Serveis Tècnics d'Agricultura». 1935. Pere Cabot, President del Comitè de Productes Hortícoles Primerencs de la USA de Catalunya (sobre Carles Jordà i Fages): «[…] hem de seguir la seva obra, que no era una obra creadora de rencors ni d'establiment de diferències ni de divisió entre la pagesia.»