Ferran i Galter, Josep

Banquer, industrial, propietari i polític.

Fill d'Eusebi Ferran i Sauri, de Barcelona, i d'Emília Galter i Guanter, natural de Figueres. Va tenir tres germans: Eusebi, Dolors i Rosa. El 1911 es casà amb M. Lluïsa Poch de Feliu, de Camallera, nascuda en el si d'una família de grans propietaris empordanesos, amb qui tingué dos fills: Ramon i Maria Assumpció. Posteriorment es casà en segones núpcies amb Agustina Irigoyen, natural del Valle de Baztán (Navarra).

Entre 1900 i 1905 estudià el batxillerat a l’Institut de Figueres, però no obtingué el títol. Professionalment, es dedicà a la banca i a negocis comercials i industrials. A Figueres el 1914 fundà la Banca Ferran, venuda al Banco Hispano Americano el 1920. En els anys següents compartí la gestió d’un negoci de ferreteria i equipament de cuina ubicat a Figueres i dirigit pel seu germà Eusebi. Igualment entrà en el consell d'Administració de la firma Terracotta Fuster SA de la Bisbal d’Empordà en tant que accionista de la societat (1928-1932). A la dècada de 1960 tenia una fàbrica de formatge a Palència. A banda dels negocis esmentats, Ferran i Galter era propietari d’un important patrimoni agrari i urbà repartit per diverses poblacions altempordaneses (Cabanes, Figueres, Llançà, Sant Pere Pescador). La condició de propietari rural el portà a implicar-se intensament amb la Cambra Agrícola de l’Empordà, entitat de la qual fou vocal de la Junta Directiva entre 1915 i 1930 i vicepresident entre 1930 i 1936. Igualment fou soci de l’IACSI des del 1932 i representant dels regants de la conca de la Muga a la Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental entre 1929 i 1931. En tant que propietari d’immobles el 1927 fou nomenat representant de la Cambra de la Propietat Urbana de la província de Girona a la ciutat de Figueres.

Ideològicament, Ferran i Galter fou un monàrquic conservador i anticatalanista. Això el portà a militar a la Unión Monárquica Nacional (1919 i 1927) i, posteriorment, a la Unión Patriótica (1927 i 1930), partit del qual fou president de la secció local a Figueres.

El salt a la política el feu el 1921 en presentar-se a les eleccions a diputats provincials pel districte de Figueres com a candidat de la UMN. Malgrat diverses denúncies d’irregularitats, aconseguí l’acta de diputat gràcies a l’obtenció de 3.575 vots. Com a membre de la Diputació de Girona fou nomenat vocal de la comissió permanent de Governació (1921) diputat secretari (1923-24), vocal de la comissió permanent Central (1924) i vocal suplent de la comissió mixta de Reclutament (1921-1924). Els seus postulats anticatalanistes el portaren a mantenir una actitud hostil envers els traspassos de competències a la Mancomunitat de Catalunya. En aquest sentit va dur a terme accions per posar en entredit la tasca feta per aquesta institució animant la protesta d’alguns ajuntaments.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, les seves simpaties pel règim i les seva predisposició a col·laborar-hi foren premiades amb el nomenament com a  diputat provincial en tres ocasions més: pel districte de Figueres (agost 1924), pel districte de Girona (novembre 1924 – abril 1925) i altra vegada pel de Figueres (abril 1925 – febrer 1929). Així mateix, formà part de l’Assemblea Nacional Consultiva en representació de la Diputació de Girona (1927-1930). Durant aquesta segona etapa com a diputat provincial va intentar aconseguir la millora de la carretera de Llançà a Figueres, de la qual tant sols s’arribà a fer el projecte. Igualment, féu gestions per a la declaració del monestir de Sant Pere de Rodes com a monumento nacional (1926) i participà en una comissió per demanar la construcció d'una carretera d'accés al monestir (1930).