Ferran i Galter, Josep

Josep Ferran i Galter fou un banquer, industrial, propietari i polític nascut a Figueres el 1889. Era fill d’Eusebi Ferran i Sauri, de Barcelona, i d’Emília Galter i Guanter, natural de Figueres. Va tenir tres germans: Eusebi, Dolors i Rosa. El 1911 es casà amb M. Lluïsa Poch de Feliu, de Camallera, nascuda en el si d’una família de grans propietaris empordanesos, amb qui tingué dos fills: Ramon i Maria Assumpció. Posteriorment es casà en segones núpcies amb Agustina Irigoyen, natural de Baztan, una comarca de Navarra.

Entre 1900 i 1905 estudià el batxillerat a l’Institut de Figueres, però no n’obtingué el títol. Professionalment es dedicà a la banca i a negocis comercials i industrials. A Figueres el 1914 fundà la Banca Ferran, venuda al Banco Hispano Americano el 1920. En els anys següents compartí la gestió d’un negoci de ferreteria i equipament de cuina ubicat a Figueres i dirigit pel seu germà Eusebi. Igualment entrà en el Consell d’Administració de la firma Terracotta Fuster SA de la Bisbal d’Empordà com a accionista de la societat del 1928 al 1932.

La condició de propietari rural el portà a implicar-se intensament en la Cambra Agrícola de l’Empordà, entitat en què fou vocal de la Junta Directiva entre 1915 i 1930 i vicepresident entre 1930 i 1936. Igualment fou soci de l’IACSI des de 1932 i representant dels regants de la conca de la Muga a la Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental entre 1929 i 1931. Com a propietari d’immobles, el 1927 fou nomenat representant de la Cambra de la Propietat Urbana de la província de Girona a la ciutat de Figueres.

Ideològicament, Ferran i Galter fou un monàrquic conservador i anticatalanista. Això el portà a militar a la Unión Monárquica Nacional entre els anys 1919 i 1927 i, posteriorment, a la Unión Patriótica fins al 1930, partit en què fou president de la secció local a Figueres.

El salt a la política institucional el féu el 1921 en presentar-se a les eleccions a diputat provincial pel districte de Figueres com a candidat de la UMN. Malgrat diverses denúncies d’irregularitats, aconseguí l’acta de diputat gràcies a l’obtenció de 3.575 vots. Com a membre de la Diputació de Girona fou nomenat vocal de la Comissió Permanent de Governació el 1921 i diputat secretari entre 1923 i 1924; vocal de la Comissió Permanent Central i vocal suplent de la Comissió Mixta de Reclutament del 1921 al 1924. Els seus postulats anticatalanistes el portaren a mantenir una actitud hostil envers els traspassos de competències a la Mancomunitat de Catalunya. En aquest sentit, va dur a terme accions per posar en entredit la tasca feta per aquesta institució i animà la protesta d’alguns ajuntaments.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, les seves simpaties pel règim i la seva predisposició a col·laborar-hi foren premiades amb el nomenament com a diputat provincial en tres ocasions més: pel districte de Figueres a l’agost de 1924, pel districte de Girona de novembre 1924 a abril de 1925, i altra vegada pel de Figueres de l’abril de 1925 al febrer de 1929. Així mateix, formà part de l’Assemblea Nacional Consultiva en representació de la Diputació de Girona de 1927 a 1930. Durant aquesta segona etapa com a diputat provincial va intentar aconseguir la millora de la carretera de Llançà a Figueres, de la qual tant sols se n’arribà a fer el projecte. Igualment, féu gestions per a la declaració del monestir de Sant Pere de Rodes com a Monumento Nacional el 1926 i participà en una comissió per demanar que es construís una carretera d’accés al monestir (1930).

Després de la Guerra Civil i amb l’arribada del franquisme, sabem que durant la dècada de 1960 tenia una fàbrica de formatge a Palència. Finalment, morí a Barcelona el 12 d’agost de 1976, a l’edat de vuitanta-set anys.