Arola i Solé, Joan

Lloc de naixement: 
Figueres, Alt Empordà
Data naixement: 
1881
Data de defunció: 
divendres, maig 22, 1931
Lloc de defunció: 
Barcelona, Barcelonès

Joan Arola i Solé fou un metge i polític republicà radical natural de Figueres. Va cursar estudis de medicina i cirurgia i obtingué el grau de llicenciat al novembre de 1905. Fusionant el perfil professional amb els seus interessos polítics, va dirigir el dispensari del Centre Obrer Republicà Radical del Poblet —el sector de l’Eixample barceloní dins l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, actual barri de la Sagrada Família.

El 1911 va ser elegit conseller de l’Ajuntament de Barcelona. Arola no oblidà les seves arrels empordaneses: per mediació seva, l’Ajuntament inclogué en el pressupost extraordinari de 1915 una donació al comitè per al monument a Monturiol de Figueres —el monument es va acabar erigint el 1918 i Arola hi va fer aportacions a títol personal. 

El 1917, Arola deixà de ser regidor, però ocupà la presidència de la Fraternitat Republicana Instructiva del Clot. Al mateix temps optà a un lloc de diputat a la província de Girona pel districte de la Bisbal d’Empordà, on es presentava una candidatura d’unió de republicans federals i radicals. Arola fou escollit candidat per bé que inicialment s’havia dit que ho seria Albert de Quintana o bé l’antic federal i ara radical Pau Estrany. Així, doncs, formà part de la llista amb Josep Irla i Vicenç Folgado, que repetien respecte dels comicis de 1913. 

Les eleccions foren convocades per l’11 de març. Dies abans, el 4, trobant-se malalt Folgado, aquest atorgà poders davant de notari perquè Arola fos el seu representant davant de la Junta electoral i en el moment dels recomptes de les meses. Però la relació entre els dos republicans es va veure envoltada d’una gran polèmica. Martí Roger, de la Lliga, va demanar el recompte de la mesa de Casavells, amb la qual cosa s’aconseguí que Arola obtingués 14 vots més que Folgado —4.207, en total. A ulls dels seguidors de Folgado i de bona part de la premsa, era com si Arola, seguint el joc de Roger, li hagués pres el lloc que li corresponia al seu company de files. La Veu de Catalunya suggerí que Lerroux hi havia tingut quelcom a veure, atesa la seva recent visita a Girona i els rumors que el situaven al Govern Civil.

Amb tot, aquesta maniobra personal d’Arola fou molt criticada. Fins i tot el conservador Diario de Gerona, el 28 de març de 1917 deia que “No es igual tratar con los republicanos ampurdaneses que con los borregos de la Casa del Pueblo”. Les reaccions no es van fer esperar: la Lliga Republicana de Torroella, enfurismada, va fer retirar del seu saló el retrat de Lerroux. Tot seguit va protestar davant el comitè comarcal de la UFNR i, fins i tot, els seus dirigents van dimitir. El president, Candal, va exigir explicacions a Irla i al diputat a Corts Salvador Albert, però es mostrà decebut en rebre una tèbia resposta. A Torroella fins i tot deixà el càrrec el delegat de la fracció radical de la vila, Josep Bofill, com a mostra de suport a la Lliga Republicana i considerant que Arola havia tingut una “conducta deslleial i injusta” i que s’havia possessionat “de un cargo que está en la conciencia general de que no les pertenece”. Els dirigents de la Unió Federal Nacionalista Republicana UFNR, a inicis d’abril, van emetre un comunicat oficial en què afirmaven que Arola no havia comès suplantació de vots i atribuïen la polèmica als moviments “entre bastidors” d’elements de la Lliga per dividir el republicanisme.

Així, doncs, Arola passà de ser l’apoderat de Folgado abans de les eleccions a convertir-se, irònicament, en el seu substitut a la Diputació provincial. Quan era ja diputat, a l’abril de 1917 va haver de viatjar a Madrid per resoldre assumptes d’interès de la Diputació gironina. D’altra banda, va defensar que la corporació provincial no assistís com a institució a la processó del Corpus, sinó que ho fessin els diputats a títol individual. Al juliol es posicionà a favor d’una proposta del regionalista Martí Roger per tal d’estudiar la creació de càtedres de llengua catalana a les Escoles Normals de mestres, qüestió que havia demanat l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC). També mostrà el seu suport a l’Assemblea de Parlamentaris Catalans, celebrada feia poc a Barcelona malgrat els impediments posats pel Govern central.

Encara el 1917, Arola signà la proposició que defensava l’amnistia per als presos de la demarcació involucrats en les vagues recents, i reclamà l’obertura de les Corts espanyoles per atènyer de nou la normalitat política. Davant la proposició de determinats diputats conservadors en què es lamentaven els actes revolucionaris, els acusà de no mostrar cap mena de commiseració cap a les víctimes dels fets ni als nombrosos detinguts. A més, junt amb altres diputats republicans, forçà que la Diputació mostrés la seva satisfacció per la victòria dels Aliats durant la Primera Guerra Mundial. Joan Arola se sumà a les felicitacions als diputats i senadors catalans que havien anat a Madrid a defensar el text per a l’autonomia de Catalunya. Per encàrrec de la Diputació, tornà a viatjar a Madrid, acompanyant el president Riera, per tal de demanar ajut en la confecció del pressupost de 1919 sense apujar els recàrrecs als municipis. Ja situats a 1919, Arola fou designat vicepresident del torn biennal; després, fou membre de les comissions Central i de Foment (1920). Aquest darrer any proposà que la Diputació anés a saludar al mariscal Joffre, heroi rossellonès de la guerra i que estava de pas cap a la visita oficial que havia de fer a Barcelona. Aquell mateix any tornà a viatjar a Madrid per delegació de la Diputació per solucionar el deute que hi havia en relació amb l’Institut de Figueres.

Pel que fa a la seva actuació dins de la Mancomunitat de Catalunya, participà en diverses assemblees. A la setena (14-16 de maig de 1917) proposà, junt a Josep Irla, que s’estudiessin les mesures per auxiliar els obrers afectats per la crisi de la indústria de taps de suro provocada en bona part per la guerra i que havia afectat especialment els centres fabrils del Baix Empordà. Calia, deien, pal·liar aquesta situació amb la construcció d’obres públiques o amb l’auxili directe dels ajuntaments als obrers.

A la vuitena assemblea (27-30 de novembre de 1917) fou nomenat membre de la Comissió de Treballs Públics. En relació amb la crisi de la indústria surera abans esmentada, proposà que s’iniciés la construcció del camí veïnal de Castell d’Aro a Sant Feliu de Guíxols i del de Calella de Palafrugell a Llagostera per Calonge, amb un ramal a Romanyà de la Selva, per tal de donar feina als aturats. A la vegada, reclamà que la Mancomunitat se sumés a les demandes d’amnistia per als condemnats per delictes polítics i socials. A la novena i desena assemblees (27-29 de maig de 1918; 19-21 de desembre de 1918), fou designat membre de les comissions de Ferrocarrils i d’Agricultura. També signà la proposta conjunta perquè la Mancomunitat homenatgés la memòria dels voluntaris catalans morts a França. També fou membre de la Comissió d’Obres Hidràuliques. Arola formava part, el 1919, del grup de sis republicans radicals de la Mancomunitat, una minoria davant els setze del partit Republicà Català (PRC). A la dotzena assemblea ordinària de la Mancomunitat, celebrada entre el 13 i el 16 de gener de 1920, va subscriure una proposició a favor de la llibertat individual i política dels funcionaris de la Mancomunitat, presentada arran de la dimissió d’Eugeni d’Ors. La darrera assemblea a la qual assistí fou la catorzena, celebrada entre el 23 i el 26 de febrer de 1921.

Arola, en els anys en què fou diputat provincial per la Bisbal d'Empordà, va haver d’alternar les seves estades a Barcelona —on tenia domicili al carrer Aribau—, amb les que feia a Girona i també a Sant Joan de Palamós.

El seu nom començà a sonar al gener de 1918 com a candidat a Corts pel districte de Girona, però finalment no es presentà als comicis. El 1920 presidia la Junta Provincial de Girona del Partit Radical. L’any següent, deixà el lloc que ocupava a la Diputació de Girona. Després del seu pas per la política provincial es tenen ben poques notícies seves i únicament tenim constància de la de la seva mort el 22 de maig de 1931.

Dades personals i familiars: 
Família: 
Mare: Anna Solé i Bosch (? - Barcelona, 1920).
Lloc habitual de residència: 
Barcelona
Llocs successius de residència i datació: 
Figueres (ca. 1881-1900), Barcelona -c. Aribau, 18, entresòl, 2a- (ca. 1900 - 1931), Sant Joan de Palamós (probablement algun estius pels volts de 1920).
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
La Bisbal d'Empordà.
Diputació a què pertanyia: 
Girona.
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
L’abril de 1917 va haver de viatjar a Madrid per resoldre assumptes d’interès de la Diputació gironina. Va defensar que la corporació provincial no assistís com a institució a la processó del Corpus, sinó que ho fessin els diputats a títol individual. El juliol de 1917, es posicionà a favor d’una proposta del regionalista Martí Roger per tal d’estudiar la creació de càtedres de llengua catalana a les Escoles Normals de mestres, qüestió que havia demanat l’APEC. Mostrà el seu suport a l’Assemblea de Parlamentaris Catalans, celebrada feia poc a Barcelona malgrat els impediments posats pel Govern central. Signà la proposició que defensava l’amnistia per als presos de la demarcació involucrats en les vagues recents, i reclamà l’obertura de les Corts espanyoles per atènyer de nou la normalitat política (1917). Davant la proposició de determinats diputats conservadors lamentant els actes revolucionaris, els acusà de no mostrar cap mena de commiseració cap a les víctimes dels fets ni als nombrosos detinguts, "arrencats de les seves llars" (1917). L’octubre de 1917, Arola proposà la construcció d’una passarel·la sobre el riu Daró, a la Bisbal, la qual cosa es desestimà. Assistí a la sessió del Consell Permanent de la Mancomunitat, celebrada a la sala de sessions de la Diputació de Girona el 22 d’agost de 1918. Junt als diputats republicans, forçà que la Diputació mostrés la seva satisfacció per la victòria dels Aliats a la guerra mundial. Se sumà a les felicitacions als diputats i senadors catalans que havien anat a Madrid a defensar el text per a l'autonomia de Catalunya. Tornà a viatjar a Madrid, acompanyant el president Riera, per tal de demanar ajut en la confecció del pressupost de 1919 sense apujar els recàrrecs als municipis. Fou designat vicepresident del torn biennal (1919). Membre de les comissions Central i de Foment (1920). Proposà que la Diputació anés a saludar al mariscal Joffre, heroi rossellonès de la guerra, de pas cap a la visita oficial que havia de fer a Barcelona. Tornà a viatjar a Madrid per delegació de la Diputació per a solucionar el deute que hi havia en relació amb l’Institut de Figueres. Es va mostrar contrari al traspàs dels serveis de beneficència i instrucció pública de les diputacions a la Mancomunitat. No obstant això, després s’adherí a l’acord del traspàs de serveis.
Partit pel qual es presentà: 
Partit Republicà Radical.
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
1917: 4.207 vots (elegit).
Activitats o intervencions significatives com a diputat de la Mancomunitat: 
Assistí a la 7a assemblea, de caràcter constitutiu, de la Mancomunitat (14-16 de maig de 1917). Arola proposà, junt a Josep Irla, que s’estudiessin les mesures per auxiliar els obrers afectats per la crisi de la indústria de taps de suro provocada, en part, per la guerra i que havia afectat especialment els centres fabrils del Baix Empordà (s’aprova buscar-hi solucions, ja fos mitjançant la construcció d'obres públiques, ja fos amb l'auxili dels ajuntaments als obrers). A la sessió del Consell Permanent del dia 23 de maig de 1917, es donà compte del telegrama rebut de mans del Consell de ministres en resposta al que fou enviat amb motiu de la proposició seva i d’Irla en relació amb la crisi surera. Assistí a la 8a assemblea ordinària de la Mancomunitat (27-30 de novembre de 1917). Proposà, junt als diputats Irla i Sabater, que s’acordés la construcció, amb caràcter urgent, de: 1. El camí veïnal de Castell d'Aro a Sant Feliu de Guíxols, i d'aquesta manera donar feina als obrers aturats com a conseqüència de la crisi de la indústria surera del Baix Empordà. 2. El camí veïnal de Calella de Palafrugell a Llagostera per Calonge, amb un ramal a Romanyà de la Selva, que figurava al Pla de vies de comunicació de la Mancomunitat. També proposà, junt a altres diputats que la Mancomunitat se sumés a la manifestació de petició d’amnistia per als condemnats per delictes polítics i socials. Votà en contra de la modificació del capítol II del pressupost de l’any 1918 per tal d’incloure-hi la pensió de la vídua i els fills de Prat de la Riba. Assistí a la 9a assemblea ordinària de la Mancomunitat (27-29 de maig de 1918). Assistí, en tant que diputat gironí, a la sessió del Consell Permanent de la Mancomunitat del dia 22 d’agost de 1918, que es va fer a la sala de sessions de la Diputació de Girona. Assistí a la 10a assemblea ordinària de la Mancomunitat (19-21 de desembre de 1918). Signà una proposició conjunta per protestar per la violència utilitzada per mantenir l'ordre públic a Barcelona. Assistí a l’assemblea extraordinària de la Mancomunitat, per a la deliberació del projecte d’Estatut d'Autonomia de Catalunya (24-25 de gener 1919). Junt a Puig d’Asprer, presentà una esmena a l’article sisè, sobre el comandament de la policia i el servei exterior, que fou rebutjada. Assistí a la 11a assemblea ordinària de la Mancomunitat (11-13 de setembre de 1919) votà en contra del projecte de delegació de funcions del president en cas d’absència o malaltia. També ho va fer contra la concessió d’una subvenció al projecte de la carretera de Balaguer. Assistí a la 12a assemblea ordinària de la Mancomunitat (13-16 de gener de 1920). Arola intervingué en el debat sobre el traspàs de competències i serveis de les diputacions provincials a la Mancomunitat i en el del cas de la dimissió d’Eugeni d’Ors, motivat per la proposta d’alguns diputats del republicanisme catalanista, per tal que el Consell no coaccionés els empleats per la seva ideologia. Per últim, intervingué en el debat sobre el dictamen de la comissió d’Hisenda per tal de subvencionar amb 150.000 pta. l’exposició agrícola de Figueres; i en el del pressupost extraordinari. Assistí a la 14a assemblea ordinària de la Mancomunitat (23-26 de febrer de 1921).
Pertinença a organismes de direcció, comissions,… de la Mancomunitat: 
A la 8a assemblea ordinària de la Mancomunitat (27-30 de novembre de 1917), fou nomenat membre de la comissió de Treballs Públics. A la 9a assemblea ordinària de la Mancomunitat (27-29 de maig de 1918), fou nomenat membre de la comissió de Ferrocarrils. A la 10a assemblea ordinària de la Mancomunitat (19-21 de desembre de 1918), fou ratificat com a membre de la comissió de Ferrocarrils i nomenat per a la d’Agricultura. En tant que metge, l’abril de 1919 assistí a les sessions de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya. A la 11a assemblea ordinària de la Mancomunitat (11-13 de setembre de 1919) optà a una plaça de membre del Consell Permanent de la Mancomunitat, però els 18 vots que va treure van ser insuficients. Fou membre, això sí, de la comissió d’Obres Hidràuliques.
Dades professionals: 
Formació professional: 
Llicenciatura de Medicina i Cirurgia.
Activitat econòmica: 
Metge. Entre 1905 i 1911, aprox., dirigí el dispensari del Centre Obrer Republicà Radical del Poblet –el sector de l’Eixample barceloní dins l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, actual barri de la Sagrada Família.
Associacions culturals/ciutadanes: 
Des de la regidoria a l'ajuntament de Barcelona, lluità per la inclusió en el pressupost municipal d'un donatiu per al Comitè executiu del Monument a Monturiol, a Figueres (1915). Ell mateix féu també un altre donatiu a títol individual. El monument fou inaugurat el 2 de maig de 1918. Arola féu arribar la seva adhesió a la festa.
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Republicana radical.
Militància política: 
Partit Republicà Radical.
Càrrecs polítics: 
President de la Fraternitat Republicana Instructiva del Clot (ca. 1917). President de la Junta Provincial de Girona del Partit Republicà Radical (1920).
Càrrecs públics: 
Conseller o regidor de l'ajuntament de Barcelona (1911-1917). Membre de la comissió de Pressupostos, de la de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de 1917 i de la ponència de l'Enllumenat. Diputat provincial de Girona (1917-1921). Membre de diferents comissions de la Mancomunitat de Catalunya.
Bibliografia: 
Estudis sobre la seva figura: 

Bibliografia

DÍAZ-PLAJA, Guillermo. La defenestració de Xènius. Andorra la Vella: Editorial Andorra, 1967.

GIFRE I RIBAS, Pere (coord.). Història de l’Alt Empordà. Girona: Diputació de Girona, 2000.

SAURÍ I ROS, M. Concepció; SOLER I SIMÓ, Santi (coord.). Història del Baix Empordà. Girona: Diputació de Girona, 2006.

 

Fonts d’arxiu

Arxiu Històric de Girona.

Arxiu General de la Diputació de Girona

 

Hemeroteca

Ara. Setmanari catalanista republicà

L’Autonomista. Suplement literari

L’avi Muné. Setmanari popular independent

Baix Empordà

La Costa Brava. Setmanari d’informació local i comarcal

Diario de Gerona de Avisos y Noticias

Empordà federal

Gaseta municipal de Barcelona, any II

El Ideal

El Programa. Setmanari republicà federal del Baix Empordà

Imatges i documents: 
Signatura del personatge: 
Comentaris sobre la documentació: 
Arxiu Comarcal del Baix Empordà. Arxiu Històric de la Diputació de Girona, Fons de la Junta Provincial del Cens Electoral, Convocatòria d’eleccions provincials de 1917, Llibrets de composició de la Diputació Provincial de Girona, Bienio de 1917 a 1919, DPG 1920. Biblioteques de la província de Girona. Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA), Memòria Digital de Catalunya. SGDAP de l'Ajuntament de Girona.