Abadal i de Vinyals, Ramon d'

Ramon d'Abadal i de Vinyals.
Lloc de naixement: 
Vic, Osona
Data de naixement: 
dilluns, octubre 1, 1888
Data de defunció: 
dissabte, gener 17, 1970
Lloc de defunció: 
Barcelona, Barcelonès

Ramon d’Abadal i de Vinyals va néixer a la ciutat de Vic el dia 1 d’octubre de 1888. Fou un historiador i polític català, alhora que periodista, organitzador i home d’empresa. Era nebot del rellevant polític de la Lliga Regionalista Ramon d’Abadal i Calderó.

Va ser l’hereu d’una important família de propietaris rurals d’Osona, els orígens de la qual es podien seguir des del segle XIII. El 1733, els Abadal havien entroncat amb la casa del Pradell per mitjà del casament del notari vigatà Jaume Abadal amb la pubilla Francesca Rovira i Albó Fontanelles i Pradell. Els Abadal tenien tradició liberal en un territori on predominava el carlisme. Ramon d’Abadal va sintetitzar els valors de la ruralitat pairalista amb el llegat burgès cultural i lletrat de la seva tradició familiar.

Ramon d’Abadal va estudiar les primeres lletres i el batxillerat a Vic. El 1904 inicià els estudis universitaris a Barcelona cursant alhora dret i història. A l’Ateneu va assistir a classes d’història, dret i llengua catalanes impartides pels Estudis Universitaris Catalans, que es traslladaren a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a partir de la creació d’aquesta entitat el 1907. El van influir especialment els professors Antoni Rubió i Lluch i Eduardo Hinojosa, i l’erudit Rafael de Ureña, els dos darrers en la branca de dret.

L’any 1910 va obtenir la llicenciatura en Dret a la Universitat de Barcelona, i un any després aconseguí el doctorat a Madrid amb la tesi sobre el codi de “Las siete Partidas” i la seva influència a Catalunya. Després es traslladà a París per completar estudis a L’École de Chartres, a L’École des Hautes Études de la Sorbona i a l’École de Droit. Al mateix temps, realitzà una laboriosa tasca de catalogació i revisió dels fons catalans de la Biblioteca Nacional Francesa.

El contacte amb les velles fonts documentals va fascinar-lo i el convertí en historiador medievalista, tasca que afegí a la conducció de l’herència familiar i més endavant a la política. Entre 1910 i 1915 inicià les primeres publicacions. Cap al 1920 Ramon d’Abadal va definir amb més precisió el camp d’estudi en què treballaria en el futur. Seria la Catalunya comtal carolíngia. Dos fets van influir en la seva decisió. D’una banda, un encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans, i de l’altra, les conferències que el professor Josep Calmette, de la Universitat de Tolosa, va impartir a Barcelona pel desembre de 1921.

La tasca historiogràfica de Ramon d’Abadal es va interrompre entre 1923 i 1939 a causa de la seva intervenció en la política i el periodisme, i per la Guerra Civil. La revolució de 1936 li destruí el seu arxiu privat, on guardava la major part dels originals redactats per a la Catalunya carolíngia i les transcripcions documentals; davant l’amenaça revolucionària s’exilià a la Itàlia feixista, com el seu oncle.

Des del punt de vista polític, Ramon d’Abadal es va implicar ben aviat en la política, seguint així la tradició familiar. Format en el catalanisme conservador de principis de segle, s’afilià a la Lliga Regionalista, partit del qual el seu oncle Ramon d’Abadal i Calderó era dirigent. Fou escollit diputat el 1917 i participà, per tant, en el projecte regionalista de Prat de la Riba i de Cambó, una fita cabdal del qual era la Mancomunitat. Vicens Vives va enquadrar aquests homes en la “generació del 17”.

El 26 maig 1903 es presentà a les eleccions generals pel districte de Vic enfront de Fernando Huelín, però va retirar la candidatura a darrera hora. També va concórrer a les eleccions generals de 8 maig 1910 per la circumscripció de Barcelona amb la Lliga i va obtenir 15.757 vots.

Ramon d’Abadal fou elegit per la Lliga Regionalista a les eleccions provincials de l’11 març de 1917 pel districte de Vic-Granollers, amb 9.009 vots. Va tornar a ser escollit a les eleccions provincials del 12 de juny de 1921 pel mateix districte i partit amb 8.439 vots. Dins la Mancomunitat, va ser un diputat molt actiu. Formà part de les comissions de carreteres i camins, hisenda, foment d’obres hidràuliques, instrucció pública, dret català, i va ser seleccionat moltes vegades per a la supervisió de subhastes o recepció d’obres públiques, i proveïments de pedra.

Va intervenir en la discussió del projecte d’Estatut d’autonomia el 1919 i en l’activitat del Consell de Pedagogia i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i va ser designat per preparar una Escola Normal de mestres catalans. Va participar en els debats sobre els dictàmens de la Comissió de Cultura, i fou nomenat vicepresident del Consell de Pedagogia. El 1920 Ramon d’Abadal era president de la Comissió de Cultura de la Mancomunitat, i junt amb Bofill i Mates foren els encarregats de notificar a Eugeni d’Ors la dràstica reducció de les seves competències. A més, va participar en la concessió d’ajuts a l’Institut d’Estudis Catalans per la publicació dels documents més antics de Catalunya. En la memòria de la Secció Historicoarqueològica de la Mancomunitat de 1921-1922, Abadal és esmentat com a encarregat de publicar els preceptes carolingis.

En l’àmbit polític, l’any 1922 Abadal va sortir de la Lliga per crear Acció Catalana —un partit de tendències més progressistes— junt amb altres catalanistes dissidents. Aquí es va iniciar en el periodisme quan el flamant partit va adquirir La Publicitat. Però Acció Catalana va ser derrotada a les eleccions de 1931, la qual cosa accentuà la tendència esquerrana del grup, i Ramon d’Abadal retornà a la Lliga, on va dirigir La Veu de Catalunya i fundà L’Instant (1935).

Va ser candidat per la Lliga Regionalista per Barcelona a les eleccions generals de juny de 1931. Havent esclatat la revolució després del cop d’estat de 1936, Abadal fugí cap a la Itàlia feixista. Col·laborà amb Francesc Cambó a favor de la victòria franquista, i retornà a Catalunya el 1939. Va desencisar-se aviat del règim de Franco per l’àmplia repressió que exercia en el camp cultural i lingüístic, i per l’expedient de responsabilitats polítiques que hom li obrí el 1940, i va lliscar cap al cercle monàrquic del comte de Barcelona, Joan de Borbó, del consell privat del qual formà part.

Un cop va retornar a Catalunya després de la victòria franquista Ramon d’Abadal, va participar en la iniciativa de Josep Puig i Cadafalch de reorganitzar l’Institut d’Estudis Catalans en la clandestinitat, i va refer amb paciència els materials perduts. El 1948 publicà la seva primera gran obra, referida a la vida de l’abat Oliva, iniciant un productiu període historiogràfic en el qual va combinar els estudis monogràfics, els treballs de síntesi i reflexió i les aportacions documentals, gairebé sempre en l’àmbit de la Catalunya carolíngia, el seu gran projecte. Aviat va ser conegut internacionalment.

En l’àmbit historiogràfic, Ramon d’Abadal féu una història de tipus realista i positivista, molt basada en les fonts i allunyada dels pressupòsits neoromàntics predominants, la qual cosa li comportà polèmiques. Fou gairebé l’únic historiador català conservador i catalanista no nacionalista de l’etapa en què va viure. Defensava la història política événementielle, reivindicava el paper decisiu de les minories dirigents, repudiava el marxisme dogmàtic i economicista i criticava els excessos de la historiografia nacionalista. Va ser amic de Ramón Menéndez Pidal, es va sentir molt proper de Jaume Vicens Vives i va elogiar els treballs de Pierre Vilar. El 1949 va ingressar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, i el 1960 a la Real Academia Española de la Historia. Va presidir el jurat dels premis Iluro. El 1959 va rebre la Lletra d’Or de la Crítica Catalana per la tasca històrica, i el dia abans de morir, la Medalla d’Or de la Diputació de Barcelona. Fou convidat a impartir lliçons a diversos centres acadèmics estrangers.

En la darrera etapa de la vida, Abadal va accentuar el conservadorisme polític, alhora que adoptava una clara actitud reivindicativa a favor de l’alta cultura catalana, la llengua i els mitjans d’expressió en català. Finalment, va morir a Barcelona el 27 de gener de 1970.

Dades personals i familiars: 
Família: 
Va ser l'hereu d'una important família de propietaris rurals d'Osona, els orígens de la qual es podien seguir des del segle XIII. El 1733, els Abadal havien entroncat amb la casa del Pradell per mitjà del casament del notari vigatà Jaume Abadal amb la pubilla Francesca Rovira i Albó Fontanelles i Pradell. Els Abadal tenien tradició liberal en un territori on predominava el carlisme.
D'altre parentiu: 
Era nebot del rellevant polític de la Lliga Regionalista Ramon d'Abadal i Calderó.
Lloc habitual de residència: 
Barcelona
Llocs successius de residència i datació: 
Vic. Paris (1912-1915 aprox.). Itàlia (1936-1939).
Dades com a diputat de la Mancomunitat: 
Districte: 
Vic-Granollers.
Diputació a què pertanyia: 
Barcelona.
Responsabilitats que tingué a la Diputació: 
Formà part de les comissions de carreteres i camins, hisenda, foment d'obres hidràuliques, instrucció pública, dret català, i va ser seleccionat moltes vegades per a la supervisió de subhastes o recepció d'obres públiques, i proveïments de pedra. Vicepresident del Consell de Pedagogia i membre de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.
Partit pel qual es presentà: 
Lliga Regionalista.
Resultats electorals (vots) en cada elecció disputada: 
Fou elegit per la Lliga Regionalista a les eleccions provincials de 11 març 1917 pel districte de Vic-Granollers, amb 9.009 vots. Va tornar a ser escollit a les eleccions provincials de 12 juny 1921 pel mateix districte i partit amb 8.439 vots.
Pertinença a organismes de direcció, comissions,… de la Mancomunitat: 
President de la Comissió de Cultura de la Mancomunitat.
Dades professionals: 
Formació general (estudis): 
Estudis universitaris de Dret i d'Història. Doctorat en Dret.
Formació professional: 
Fou un historiador, advocat i polític català, alhora que periodista i hisendat.
Activitat econòmica: 
Hisendat, propietari agrari i immobiliari.
Patrimoni: 
Agrari.
Associacions culturals/ciutadanes: 
Institut d'Estudis Catalans. Reial Acadèmia de Bones Lletres. Real Academia de la Historia.
Premis, homenatges significatius: 
Lletra d'Or de la Crítica catalana. Medalla d'Or de la Diputació de Barcelona.
Ideologia i activitat política: 
Ideologia: 
Catalanista.
Militància política: 
Lliga Regionalista.
Càrrecs polítics: 
Diputat.
Bibliografia: 
Obra personal: 

Llibres

Catalunya carolíngia. Volum II. Els diplomes carolíngis a Catalunya (primera i segona part). Barcelona: IEC, 1926-1952.

Renovación y tradición. Paris: S.C.I.E, 1938.

Efemèrides mil·lenàries, 949-1949: el monestir de Sant Pere del Burgal. Vic: s.n., 1949.

La batalla del adopcionismo en la desintegración de la Iglesia visigoda. Barcelona: s.n., 1949.

El comte Bernat de Ribagorça i la llegenda de Bernardo del Carpio. Madrid: s.n., 1951.

La Plana de Vich en els segles VIII i IX, 717-886. Conferència llegida el dia 9 de setembre del present any 1954 a la sala de la Biblioteca Episcopal de Vich. Vic: s.n., 1954.

Catalunya carolíngia. Volum II. Els comtats de Pallars i Ribagorça (primera i segona part). Barcelona: IEC, 1955.

La expedición de Carlomagno a Zaragoza en 778: el hecho histórico, su carácter y su significación. Pamplona: Diputación Foral de Navarra, 1956.

Del reino de Tolosa al reino de Toledo: discurso leído el día 27 de noviembre de 1960. Madrid: RAE, 1960.

Com Catalunya s’obrí al món mil anys enrere. Barcelona: Rafael Dalmau, 1960.

Alfons “el Cast”, el primer comte-rei. Barcelona: Aedos, 1961.

L’abat Oliba: bisbe de Vic i la seva època. Barcelona: Aedos, 1962.

La llegenda i la historia. Discurs presidencial llegit en la commemoració anyal dels Jocs Florals de Barcelona, el primer diumenge de maig del 1963. Vic: l’autor, 1963.

La immigració francesa en el segle XVI i l’aparició de les “cases pairals” catalanes. Mataró: Caixa d’Estalvis, 1965.

Els primers comtes catalans. Biografies catalanes. Vol. 1. Barcelona: Teide, 1958.

La família del primer comte barceloní, Bera. Barcelona: Museo de Historia de la Ciudad, 1967.

Els precedents antics a la història de Catalunya. Barcelona: Selecta, 1967.

El dominio carolingio en la marca peninsular hispánica, siglos IX y X. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas; Instituto Jerónimo Zurita, 1968.

Dels visigots als catalans. Vol. 1 i 2. Edició a cura de Jaume Sobrequés i Callicó. Barcelona: Edicions 62, 1969.

Catalunya fa mil anys: notes històriques en ocasió del mil·lenari. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Comissió del Mil·lenari del Naixement Polític de Catalunya, 1989.

Les lliçons de la història: reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya. Edició i introducció a cura de Francesc Vilanova. Barcelona: La Magrana, 2010.

 

Articles i capítols en altres obres

“El pseudoarquebisbe de Tarragona Cesari i les preteses butlles de Santa Cecília”. La Paraula Cristiana [Barcelona], vol. 6, núm. 34 (1927), p. 316-345.

“Origen y proceso de la consolidación de la sede ribagorzana de Roda”. Estudios de la Edad Media de la Corona de Aragón [Saragossa], vol. 5 (1952), p. 7-52.

“La data i el lloc de la mort del comte Berenguer Ramon I”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics [Barcelona], vol. 1 (1952), p. 43-44.

“El Paso de Septimania del dominio godo a través de la invasión sarracena”. Cuadernos de Historia de España [Barcelona], vol. 19 (1953), p. 5-20.

“Com neix i creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil: Eixalada Cuixà”.  Analecta Montserratensia [Montserrat], vol. 8 (1954-1955), p. 124-338.

“La Catalogne sous l’empire de Louis le Pieux: première partie, 814-828”. Études Roussillonnaises: revue d’histoire et d’archéologie méditerranéennes [Perpinyà], vol. 4 (1954-1955), p. 239-272.

“Els preceptes comtals carolingis per al Pallars”. Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona [Barcelona], vol. 26 (1955-1956), p. 11-60.

“La Catalogne sous l’empire de Louis le Pieux: deuxième partie, la situation ecclésiastique en Catalogne pendant l’empire de Louis”. Études Roussillonnaises: revue d’histoire et d’archéologie méditerranéennes [Perpinyà], vol. 5 (1956), p. 31-50.

“La Catalogne sous l’empire de Louis le Pieux: troisième partie”. Études Roussillonnaises: revue d’histoire et d’archéologie méditerranéennes [Perpinyà], vol. 5 (1956), p. 147-177.

“La fundació del monestir de Ripoll”. Analecta Montserratensia [Montserrat], vol. 9 (1956), p. 187-197.

“À propos du legs visigothique en Espagne”. A: Caratteri del secolo VII in Occidente, Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’ Alto Medioevo. Spoletto, s.n., 1958, p. 547-548.

“La Catalogne sous l’empire de Louis le Pieux: quatrième partie”. Études Roussillonnaises: revue d’histoire et d’archéologie méditerranéennes [Perpinyà], vol. 6 (1958), p. 67-75.

“L’esperit de Cluny i les relacions de Catalunya amb Roma i la Itàlia en el segle x”. Studi Medievali [Spoleto], tercera sèrie, vol. 2-1 (1961), p. 3-41.

“La institució comtal carolíngi en la pre-Catalunya del segle ix”. Anuario de Estudios Medievales [Barcelona], vol. 1 (1964), p. 29-75.

“À propos de la «domination» de la maison comtale de Barcelone sur le Midi français”. Annales du Midi: revue archéologique, historique et philologique de la France méridionale [Tolosa], vol. 76, núm. 68 (1964), p. 315-345.

“Pedro el Cerimonioso y los comienzos de la decadencia política de Cataluña”. A: Menéndez Pidal, Ramón (dir.). Historia de España. Madrid: Espasa Calpe (1967), p. 9-203.

“Els primers comtes catalans”. A: Història de Catalunya. Vol. 1. Madrid: Cupsa; Barcelona: Planeta, 1979, p.13-313.

“Les lliçons de la historia”. Manuscrits: revista d’història moderna [Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona], núm. 16 (1998), p. 285-304.

Estudis sobre la seva figura: 

Bibliografia

BARRAL I ALTET, Xavier. L’aportació de Ramon d’Abadal al coneixement de l’arqueologia i de l’art medieval a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1989.

COLL I ALENTORN, Miquel. “Abadal en la nostra historiografia”. Serra d’Or [Montserrat], núm. 125 (1970), p. 33-34.

FONT I RIUS, Josep M. “Don Ramón de Abadal y de Vinyals”. Separata de: Anuario de Estudios Medievales, núm. 3 (1966), p. 615-628.

—. Discurso pronunciado el dia 8 de octubre en la sala de la columna en la solemne sesión de imposición de la medalla de la ciudad al Excelentisimo Senyor D. Ramon de Abadal Vinyals, Académico de la Historia. Vic: Ajuntament de Vic, 1961.

—. Don Ramón de Abadal y la historia del derecho. Sevilla: Publicaciones de la Universidad de Sevilla, 1988.

MUNDÓ, Manuel [et al.]. Ramon d’Abadal i de Vinyals: commemoració del centenari del seu naixement. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1989.

PLA, Josep. Homenots: novena sèrie, Ramon d’Abadal, Joan Fuster, Josep M. Cruzet, F. Duran Reynals, R.M. Roca i Sastre. Barcelona: Selecta, 1962.

PIÑOL, Josefa. “Bibliografia de Ramon d’Abadal”. Ausa, vol. 6, núm. 66-67 (1970), p. 210-222.

PORCEL, Baltasar. Grans catalans d’ara. Barcelona: Destino, 1972.

RIQUER I PERMANYER, Borja de (dir.). Ramon d’Abadal i de Vinyals: 1888-1970: una biografia. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat de Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània, 1995.

RUBIÓ I BALAGUER, Jordi. “Ramon d’Abadal i de Vinyals”. Ausa [Vic], vol. 6, núm. 66-67 (1970), p. 205-209.

—. “El triomf d’Abadal sobre la circumstància”. Serra d’Or [Barcelona], núm. 125 (febrer 1970).

—. Mestres, companys i amics. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.

SALARICH I TORRENTS, Miquel M.; YLLA-CATALÀ I GENÍS, Miquel S. Viguetans il·lustres. Vic: Publicacions del patronat d’Estudis Osonencs, 1983.

SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume [et al.]. Epistolari de Raimon d’Abadal i Calderó amb Ramon d’Abadal i de Vinyals i Ferran Valls i Taberner: 1909-1940. Barcelona: PPU, 1992.

VILANOVA, Francesc. Ramon d’Abadal: entre la història i la política: 1888-1970. Lleida: Pagès, 1996.

—. “La modernitat historiogràfica de Ramon d’Abadal i de Vinyals. A propòsit d’un text inèdit”. Manuscrits: revista d’història moderna [Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona], núm. 16 (1998), p. 273-284.

—. “Ramon d’Abadal i de Vinyals: construir una historiografía conservadora catalana en el siglo xx”. Historiografía [Saragossa], núm. 4 (juliol-desembre 2012), p. 62-83.

 

Fonts d’arxiu

Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona

Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans

Imatges i documents: 
Ramon d'Abadal i de Vinyals.
Ramon d'Abadal i de Vinyals com a president del jurat qualificador del Premi Iluro.
Ramon d'Abadal i de Vinyals.
Ramon d’Abadal i de Vinyals.
Ramon d’Abadal i de Vinyals al seu escriptori.
Peus de foto i comentaris: 
Ramon d’Abadal i de Vinyals. Font: Gran Enciclopèdia Catalana. "Ramon d’Abadal i de Vinyals" [en línia]. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2015, [consulta: 01/12/2017]. Disponible a: <https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0000041.xml>.
Ramon d'Abadal i de Vinyals com a president del jurat qualificador del Premi Iluro de monografia històrica. Font: Premi Iluro de monografia històrica, Creu de Sant Jordi. "El Jurat Qualificador" [en línia]. Mataró: Fundació Iluro, [consulta: 05/12/2019]. Disponible a: <http://www.premiluro.cat/els-jurats/>.
Ramon d'Abadal i de Vinyals. Font: Vigatans Il·lustres. "Ramon d'Abadal Vinyals" [en línia]. Geocities [consulta: 05/12/2019]. Disponible a: <http://www.geocities.ws/vigatans/Personatges/Abadal_Vinyals_Ramon/bioAbadal_Vinyals_Ramon.html>.
Ramon d’Abadal i de Vinyals. Font: "Destino", 2a època, núm. 1.331, 09/02/1963, p. 39.
Ramon d’Abadal i de Vinyals al seu escriptori. Font: "Destino", 2a època, núm. 1.331, 09/02/1963, p. 39.
Peu de portada i comentaris: 
Ramon d’Abadal i de Vinyals. Font: Gran Enciclopèdia Catalana. "Ramon d’Abadal i de Vinyals" [en línia]. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2015, [consulta: 01/12/2017]. Disponible a: <https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0000041.xml>.
Signatura del personatge: 
Comentaris sobre la documentació: 
Entrevista a Ramon d'Abadal feta per Lluís Permanyer al setmanari "Destino". Font: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, ARCA, "Destino (1937-1985)" [en línia]. Barcelona, Biblioteca de Catalunya [consulta: 05/12/2019]. Disponible a: <https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1339170>. Procedència: "Destino", 2a època, núm. 1.331, 09/02/1963, p. 39.